Reditus (I): Narrativa

Després de quatre anys sense escriure al blog, m’han vingut ganes de reprendre’l. En aquest temps he llegit moltes coses i, tot i que no les podré ressenyar totes —n’he oblidat prou detalls com perquè en sortís un comentari pobre—, en aquest post faré un resum d’algunes de les lectures més rellevants.

• La muntanya màgica, Thomas Mann (1929). Una obra mestra. No la situaria al mateix nivell que Proust, però és clarament un dels millors llibres que he llegit mai. Com passa amb Proust, no és una lectura per a tots els públics ni per a tots els moments. Si trobo el moment, en faré una ressenya específica... 

• El hombre que amaba a los perros, Leonardo Padura. Un llibre excel·lent, i la novel·la que més m’ha agradat de Padura. Relata la història de Ramon Mercader i l’assassinat de Trotski. Ho té tot: una trama coneguda —amb la qual l’autor juga conscientment— però fascinant i plena de matisos.

• La novela de mi vida, Leonardo Padura. Un altre gran llibre de Padura. Crec que, literàriament, és millor que El hombre que amaba a los perros, tot i que a mi m’ha resultat menys atractiu. La novel·la ressegueix la vida del poeta Heredia i, alhora, ofereix un recorregut per la Cuba del moment en què es gesta el moviment per deixar de ser colònia espanyola, després de la caiguda de diverses colònies americanes. Probablement per això és el llibre preferit de Padura entre molts cubans amb qui he parlat. En l’exili d’Heredia i el seu retorn a Cuba, l’autor descriu magistralment el sentiment de pàtria, i hi veig paral·lelismes constants amb la diàspora cubana actual.

• Caesar i The October Horse, Colleen McCullough. Novel·les de notable alt, com gairebé tot el que he llegit d’aquesta autora australiana, coneguda per la seva saga ambientada a la Roma antiga. Tinc pendent Mark Antony and Cleopatra, però després de més de dues mil pàgines sobre Roma, em prendré un descans.

• The Adventures of Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle. M’ha agradat, però tot i la fascinació que sentia pel personatge de petit, no crec que la novel·la sigui res de l’altre món. Bona part de l’interès rau en el personatge —explotat fins a la sacietat—; el llibre, pròpiament dit, és correcte.

• The Pearl, John Steinbeck. Una novel·la curta correcta, però molt lluny del nivell de The Grapes of Wrath.

• Lord of the Flies, William Golding. Un clàssic de la literatura anglesa. La prosa no és especialment exquisida, però la història és colpidora i carregada de contingut sociològic. L’anàlisi psicològica dels personatges i, sobretot, de la societat que construeix un grup de nens aïllats en una illa durant dos mesos és molt enriquidora.

• Amerigo Vespucci, Stefan Zweig. Novel·la curta i correcta, una més d’aquest prolífic autor austríac.

• The Spy Who Came in from the Cold, John le Carré. No recordo exactament el context; crec que la vaig comprar en una oferta 2x1 en un aeroport. Volia llegir una altra novel·la, però per aprofitar l’oferta vaig optar per Le Carré —una de les seves obres més conegudes, segons sembla. M’ha agradat, però no és una lectura que diria que m’hagi canviat la vida. És un Grisham, un Forsyth.

Altres lectures que recordo d’aquest període:

• Pride and Prejudice, Jane Austen. Un clàssic que ha estat versionat fins la sacietat. Excel·lent. Tinc pendent comparar-lo amb les novel·les de les germanes Brönte.

• L’estrany, Albert Camus. Correcta.

• Zumalacárregui, Benito Pérez Galdós (Episodios nacionales, núm. 21). Correcta.

• The Vegetarian, Han Kang. Notable.

• El fill de l’italià, Rafel Nadal. Entretinguda.