Els protagonistes de la novel·la viuen a les landes de Yorkshire, al nord d’Anglaterra, en finques aïllades. Per un costat hi ha la que dóna nom a la novel·la, Wuthering Heights, emplaçada en un altiplà desolat i envoltada de terra erma, una clara metàfora de l’aspresa i el caràcter salvatge dels personatges. A una certa distància hi ha Thrushcross Grange, una finca molt més gran i rica, amb més comoditats, on els seus habitants viuen unes vides molt més refinades. La descripció dels paisatges del Yorkshire victorià —una constant en els llibres de les germanes Brontë— serveix a l’autora per explicar els estats d’ànim i la psique dels personatges.
La novel·la segueix durant uns trenta anys la història de dues famílies. Brontë hi desplega un drama amorós d’una gran intensitat emocional: si bé, com en moltes novel·les victorianes, els personatges viuen passions i conflictes intensos, aquí tot arriba a un grau molt més extrem. Les relacions que mantenen entre ells són intensíssimes, amb situacions psicològicament molt dures, fins al punt que s’hi acaben creant relacions tòxiques de manual.
Per treure’n el màxim, cal entrar en els personatges, intentar entendre’ls i posar-se en la pell d’uns éssers la vida dels quals es redueix a un entorn aïllat, amb una interacció constant —i sovint tòxica— amb les mateixes persones. Cal seguir Brontë quan et mostra la intensitat de les situacions a què es veuen exposats. Situacions que els forgen el caràcter: un caràcter extrem que els porta a ser dominants o dominats, que els exposa a la crueltat i la normalitza, deixant-los cicatrius profundes. Intentem imaginar que les situacions d’estrès emocional que vam viure durant la nostra infància i adolescència haguessin estat deu vegades més intenses: quin tipus de persona hauríem esdevingut?
De la mateixa manera que vaig fer amb Jane Eyre, he aprofitat per fer un recorregut pel món de les adaptacions audiovisuals de la novel·la i m’he trobat tres pel·lícules molt diferents (n'hi ha moltíssimes més de tres!). La més antiga que he vist té un joveníssim Timothy Dalton com a protagonista; és molt fidel al llibre, però només en cobreix la meitat. Una adaptació més moderna és la que té Ralph Fiennes i Juliette Binoche com a protagonistes. Aquesta es permet certes llicències, com convertir la mateixa Brontë en narradora o canviar alguns personatges; ara bé, s’atreveix a adaptar tot el llibre. Finalment, hi ha la versió moderna, amb Margot Robbie i Jacob Elordi, que li dona un matís sexual que no existeix ni en el llibre ni en les altres dues pel·lícules. Brontë juga amb els escenaris i les decoracions de les finques per explicar-te les emocions dels personatges, però la pel·lícula ho porta a un nivell histriònic. És clarament la que es pren més llicències, canviant el rol d’alguns personatges i molts fets de la novel·la. La veritat és que cap de les adaptacions m’ha acabat de fer el pes.
Amb aquesta novel·la acabo la meva petita incursió en la novel·la victoriana. A part de Jane Eyre, també he llegit Frankenstein —increïble que Mary Shelley pogués escriure una novel·la així amb només divuit anys…
