Wuthering Heights

 

La meva mare és una lectora voraç i, per això, de petit, a casa hi havia moltes novel·les clàssiques a les prestatgeries del despatx. Recordo repassar-ne els títols i xafardejar-ne les portades. Vaig trobar Cumbres borrascosas —que tenia una portada digna d’una novel·la de Danielle Steel— i vaig inferir que havia de ser un drama romàntic força empalagós, una cosa que, com a adolescent, no estava disposat a llegir. Molt probablement vaig encertar no llegint-la en aquell moment, però m’hauria perdut una de les millors novel·les victorianes si no l’hagués llegida mai.

Els protagonistes de la novel·la viuen a les landes de Yorkshire, al nord d’Anglaterra, en finques aïllades. Per un costat hi ha la que dóna nom a la novel·la, Wuthering Heights, emplaçada en un altiplà desolat i envoltada de terra erma, una clara metàfora de l’aspresa i el caràcter salvatge dels personatges. A una certa distància hi ha Thrushcross Grange, una finca molt més gran i rica, amb més comoditats, on els seus habitants viuen unes vides molt més refinades. La descripció dels paisatges del Yorkshire victorià —una constant en els llibres de les germanes Brontë— serveix a l’autora per explicar els estats d’ànim i la psique dels personatges.

La novel·la segueix durant uns trenta anys la història de dues famílies. Brontë hi desplega un drama amorós d’una gran intensitat emocional: si bé, com en moltes novel·les victorianes, els personatges viuen passions i conflictes intensos, aquí tot arriba a un grau molt més extrem. Les relacions que mantenen entre ells són intensíssimes, amb situacions psicològicament molt dures, fins al punt que s’hi acaben creant relacions tòxiques de manual.

Per treure’n el màxim, cal entrar en els personatges, intentar entendre’ls i posar-se en la pell d’uns éssers la vida dels quals es redueix a un entorn aïllat, amb una interacció constant —i sovint tòxica— amb les mateixes persones. Cal seguir Brontë quan et mostra la intensitat de les situacions a què es veuen exposats. Situacions que els forgen el caràcter: un caràcter extrem que els porta a ser dominants o dominats, que els exposa a la crueltat i la normalitza, deixant-los cicatrius profundes. Intentem imaginar que les situacions d’estrès emocional que vam viure durant la nostra infància i adolescència haguessin estat deu vegades més intenses: quin tipus de persona hauríem esdevingut?

De la mateixa manera que vaig fer amb Jane Eyre, he aprofitat per fer un recorregut pel món de les adaptacions audiovisuals de la novel·la i m’he trobat tres pel·lícules molt diferents (n'hi ha moltíssimes més de tres!). La més antiga que he vist té un joveníssim Timothy Dalton com a protagonista; és molt fidel al llibre, però només en cobreix la meitat. Una adaptació més moderna és la que té Ralph Fiennes i Juliette Binoche com a protagonistes. Aquesta es permet certes llicències, com convertir la mateixa Brontë en narradora o canviar alguns personatges; ara bé, s’atreveix a adaptar tot el llibre. Finalment, hi ha la versió moderna, amb Margot Robbie i Jacob Elordi, que li dona un matís sexual que no existeix ni en el llibre ni en les altres dues pel·lícules. Brontë juga amb els escenaris i les decoracions de les finques per explicar-te les emocions dels personatges, però la pel·lícula ho porta a un nivell histriònic. És clarament la que es pren més llicències, canviant el rol d’alguns personatges i molts fets de la novel·la. La veritat és que cap de les adaptacions m’ha acabat de fer el pes.

Amb aquesta novel·la acabo la meva petita incursió en la novel·la victoriana. A part de Jane Eyre, també he llegit Frankenstein —increïble que Mary Shelley pogués escriure una novel·la així amb només divuit anys…

Jane Eyre

 Novel·la clàssica de la literatura anglesa, ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX, escrita per una de les tres germanes Brontë, Charlotte. Les tres germanes van ser escriptores, i potser la més coneguda és Emily, autora de l’arxifamosa Wuthering Heights —que tinc pendent de llegir, però Jane Eyre no queda gaire enrere pel que fa a popularitat i repercussió. A tall d’anècdota, cal dir que les tres germanes van publicar la seva primera —i probablement més rellevant— novel·la el mateix any, 1847, totes sota pseudònims masculins que compartien el mateix cognom, Bell. M’ha sorprès la gran quantitat d’adaptacions audiovisuals que s’han fet de Jane Eyre però només n'he vist una, la minisèrie de la BCC amb Ruth Wilson com a Jane Eyre i m'ha agradat prou. 

Jane Eyre és, sobretot, una novel·la romàntica, però és molt més que això. Fa un retrat precís de l’Anglaterra rural de fa dos-cents anys, però, sobretot, ens mostra l’evolució interior d’una dona de l’època, de fortes conviccions morals, i com les seves decisions determinen la seva vida i la d’aquells que l’envolten. És un exemple clar del que es coneix com a Bildungsroman, és a dir, una novel·la que narra la formació de la personalitat del protagonista a mesura que creix i madura a partir de les experiències viscudes.

La novel·la ens presenta Jane Eyre, una nena òrfena acollida pels seus parents en una família de classe mitjana-alta. En aquesta llar és repudiada i menystinguda per la mestressa de la casa, la senyora Reed, i pels seus tres fills, fins que és enviada a una institució per a orfes, Lowood, on Jane acaba de forjar el seu caràcter independent i adquireix la formació necessària per esdevenir institutriu. Se’ns presenta Jane com una persona d’aparença física fràgil i no especialment agraciada, amb una actitud aparentment tímida, reservada i introspectiva; però a través de la seva veu interior, Brontë ens revela una personalitat intensa i vital, que lluita constantment per trobar el seu lloc al món.

La curiositat innata de Jane i les seves ànsies de veure món la porten fins a Thornfield Hall, la propietat dels Rochester, on es desenvolupa bona part de la novel·la. És un llibre que, òbviament, cal llegir tenint en compte la moral i els costums de l’època, però que conté molts passatges que resisteixen molt bé el pas del temps i amb els quals el lector encara pot identificar-se. Es tracta d’una novel·la complexa, que va molt més enllà d’explicar una simple història romàntica, amb una prosa molt treballada que permet a Brontë oferir-nos imatges vives i detallades dels paisatges de l’Anglaterra rural. Alhora, aquesta prosa i l’ús freqüent de metàfores religioses o mitològiques contribueixen a construir personatges profunds i situacions psicològicament molt riques. Diria que aquesta és una de les diferències més evidents entre Jane Austen i Charlotte Brontë. Totes dues són capaces de presentar històries molt atractives, amb personatges rics i plens de matisos; però, si comparem Pride and Prejudice amb Jane Eyre, trobo que Brontë assoleix un grau de profunditat psicològica i descriptiva més gran que Austen.

M’agrada llegir els llibres en versió original, i aquest és un dels pocs que he hagut de llegir amb un diccionari a prop, si no volia perdre’m sobretot les descripcions de vestits o de paisatges que Brontë desplega amb tant de detall.

Per posar-hi alguna pega, es podria dir que algun gir argumental deus ex machina —cap al final del llibre— i un cert excés moralista poden grinyolar una mica; però això és, potser, ser massa exquisit davant d’una novel·la excel·lent, que he gaudit de principi a fi.