Wuthering Heights

 

La meva mare és una lectora voraç i, per això, de petit, a casa hi havia moltes novel·les clàssiques a les prestatgeries del despatx. Recordo repassar-ne els títols i xafardejar-ne les portades. Vaig trobar Cumbres borrascosas —que tenia una portada digna d’una novel·la de Danielle Steel— i vaig inferir que havia de ser un drama romàntic força empalagós, una cosa que, com a adolescent, no estava disposat a llegir. Molt probablement vaig encertar no llegint-la en aquell moment, però m’hauria perdut una de les millors novel·les victorianes si no l’hagués llegida mai.

Els protagonistes de la novel·la viuen a les landes de Yorkshire, al nord d’Anglaterra, en finques aïllades. Per un costat hi ha la que dóna nom a la novel·la, Wuthering Heights, emplaçada en un altiplà desolat i envoltada de terra erma, una clara metàfora de l’aspresa i el caràcter salvatge dels personatges. A una certa distància hi ha Thrushcross Grange, una finca molt més gran i rica, amb més comoditats, on els seus habitants viuen unes vides molt més refinades. La descripció dels paisatges del Yorkshire victorià —una constant en els llibres de les germanes Brontë— serveix a l’autora per explicar els estats d’ànim i la psique dels personatges.

La novel·la segueix durant uns trenta anys la història de dues famílies. Brontë hi desplega un drama amorós d’una gran intensitat emocional: si bé, com en moltes novel·les victorianes, els personatges viuen passions i conflictes intensos, aquí tot arriba a un grau molt més extrem. Les relacions que mantenen entre ells són intensíssimes, amb situacions psicològicament molt dures, fins al punt que s’hi acaben creant relacions tòxiques de manual.

Per treure’n el màxim, cal entrar en els personatges, intentar entendre’ls i posar-se en la pell d’uns éssers la vida dels quals es redueix a un entorn aïllat, amb una interacció constant —i sovint tòxica— amb les mateixes persones. Cal seguir Brontë quan et mostra la intensitat de les situacions a què es veuen exposats. Situacions que els forgen el caràcter: un caràcter extrem que els porta a ser dominants o dominats, que els exposa a la crueltat i la normalitza, deixant-los cicatrius profundes. Intentem imaginar que les situacions d’estrès emocional que vam viure durant la nostra infància i adolescència haguessin estat deu vegades més intenses: quin tipus de persona hauríem esdevingut?

De la mateixa manera que vaig fer amb Jane Eyre, he aprofitat per fer un recorregut pel món de les adaptacions audiovisuals de la novel·la i m’he trobat tres pel·lícules molt diferents (n'hi ha moltíssimes més de tres!). La més antiga que he vist té un joveníssim Timothy Dalton com a protagonista; és molt fidel al llibre, però només en cobreix la meitat. Una adaptació més moderna és la que té Ralph Fiennes i Juliette Binoche com a protagonistes. Aquesta es permet certes llicències, com convertir la mateixa Brontë en narradora o canviar alguns personatges; ara bé, s’atreveix a adaptar tot el llibre. Finalment, hi ha la versió moderna, amb Margot Robbie i Jacob Elordi, que li dona un matís sexual que no existeix ni en el llibre ni en les altres dues pel·lícules. Brontë juga amb els escenaris i les decoracions de les finques per explicar-te les emocions dels personatges, però la pel·lícula ho porta a un nivell histriònic. És clarament la que es pren més llicències, canviant el rol d’alguns personatges i molts fets de la novel·la. La veritat és que cap de les adaptacions m’ha acabat de fer el pes.

Amb aquesta novel·la acabo la meva petita incursió en la novel·la victoriana. A part de Jane Eyre, també he llegit Frankenstein —increïble que Mary Shelley pogués escriure una novel·la així amb només divuit anys…

El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Un dia em vaig creuar amb aquest llibre fent una volta per l'FNAC. No tenia ni idea de què anava, però em sonava molt com a gran clàssic americà. Al nivell de “Matar a un ruiseñor”. El vaig obrir per a primera pàgina i em va fer gràcia veure que anava d’un adolescent que anava despotricant de tot, per això el vaig comprar

Añadir título

Certament el principi del llibre fa molta gràcia: Et trobes en la ment d’un adolescent que acaben d’expulsar d’un tercer institut, que decideix no anar a casa seva i voltar per Nova York durant uns dies fent el gamberro. Deixa anar perles com: "Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, tiene que decir tonterías de ésas”

Odia la falsedat de la gent fins a extrems insospitats. Després et fa una ruta per la Nova York dels anys 50 força interessant amb escenes que en el seu moment debien ser força trencadores (apareix prostitució, alcohol en menors...). El problema del llibre és que només és això: Un reguitzell d’anècdotes d’un crio de 16 anys que et fan passar vergonya aliena, que es fan molt repetitives i no van enlloc. Quan arribes al final del llibre esperes entendre perquè t’està explicant això, si tant d’odi té una raó fosca dins seu, però acaba sense més. El nen és així i punt, i acaba en un moment com hauria pogut acabar en un altre.

Per mi aquest llibre està molt sobrevalorat. Intenta ensenyar-te la falsedat de la gent, però al final la gran mentida per mi és el propi llibre, no té fons. Fins i tot el títol el trobo ridícul. Tant sols perquè en un moment el noi se li acudeix dir-li a la seva germana que la seva feina preferida seria vigilar a uns nens en un camp de sègol, per això el títol és aquest. Però després aquest concepte no va enlloc. Es comenta en una ocasió i ja està.

Em sobta que sigui tant famós el llibre, per això he volgut anar a buscar crítiques positives del llibre. He trobat que valoraven la descripció de Nova York, lo trencador del moment i la gran creació d’aquest personatge. No li discutiré les dues primeres premisses que per mi no són ni molt menys suficients, però la creació d’un personatge... Anem a mirar l’autor: J.D. Salinger és un escriptor que només va escriure aquesta novel·la amb cara i ulls i si llegeixes la seva biografia (molt reservat, intentava lligar amb dones que no li convenien, molt excèntric...), te n’adones que l’adolescent que descriu era ell de jove. Segur que la seva forma  de pensar és la mateixa que la del protagonista, per tant no inventa cap personatge, tant sols descriu la seva forma de pensar, que com que estava com un llum té cert interès.

Per acabar anem a puntuar-lo. Si mirés el que m’ha aportat (res) el que descriu (la Nova York dels anys 50 si és interessant) i el que m’ha distret (només inicialment) seria d’insuficient o aprovat pelat. Però hi ha el tema que et ven com és d’horrible la falsedat quan el llibre en si és una gran mentida. M’ha acabat traient de polleguera. No puc amb ell. Un molt deficient.

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.