Desde la meva adolescència Ken Follet ha estat sempre un dels meus autors més recurrents, i és que llegir “los pilares de la tierra” als 16 anys marca molt. És un autor que sempre va carregat de tòpics i que és especialista en escenes impossibles, a vegades massa increïbles, però tot i això li tinc certa estima. Els seus llibres enganxen, entretenen i a més a molts d’ells aprens quelcom.Aquest llibre en concret compleix tots els criteris per ser un llibre de Follet, però entrem en l'argument: Ens trobem davant un llibre d'espionatge. En plena II Guerra Mundial un espia alemany entra a El Caire per descobrir els plans dels aliats i poder transmetre la informació als nazis, en aquest cas al mític coronel Rommel. A partir d'aqui hi ha una lluita entre l'espia i contraespionatge aliat on hi caben escenes d'acció, de sexe i inclòs l'amor. Tot el llibre és una lluita entre el perseguidor i el perseguit non stop i això el fa trepidant, i a més et fa veure un costat poc conegut de la guerra.
Els defectes principals del llibre són els de sempre en Follet, en concret en parlaré de 2:
-Previsibilitat: Si has llegit Ken Follet saps de quin peu calça, i això fa les seves novel·les més aviat previsibles, però la estructura d'aquesta en concret fa augmentar la previsibilitat un grau més del compte.
- Incredibilitat d'alguna escena: Els personatges tenen una personalitat i unes actituds molt marcades, però per necessitats del guió a les últimes pàgines (i només a les últimes) alguns personatges actuen de forma incoherent segons la personalitat ensenyada prèviament.
En resum, considero que les avantatges superen els inconvenients, per tant la dono de correcta. De lo milloret que he llegit de Follet. Bon Nadal!
