La Caída de los gigantes, de Ken Follet

 

Per una vegada no faré una entrada per parlar d’un llibre que he llegit, sinó d’un llibre que he escoltat: Un audiollibre

Sóc oient habitual de podcasts extrets de la ràdio (sóc fan del Basar de les sorpreses i dels Il·lustres execrables, tots 2 del Via Lliure de RAC1) però al arribar l’Agost els programes fan vacances. Vaig pensar en buscar un audiollibre i buscant buscant... a iVoox em vaig trobar gratuït l’Audiollibre de “La caída de los gigantes” de Ken Follet.

M’havia dit que no tornaria a llegir un llibre de Follet, però escoltar-lo... pensava que seria com escoltar una telenovel·la i m'ajudaria a passaria l’estona, així doncs, vaig començar l’audiolectura sense cap tipus de pretensió.

Doncs bé, m’he de menjar les meves paraules amb patates fregides. El que pensava que me’n cansaria al cap d’una hora d’àudio me l’he acabat i amb ganes de més. M’he passat unes 36h escoltant les més de 1000 pàgines que té el llibre. Escoltava anant a treballar, posant rentadores, netejant la casa... Em prestava voluntari a fer les feines de casa així tenia una excusa per seguir escoltant la història!

El llibre no deixa de ser una telenovel·la mantenint els defectes del Follet de sempre: Personatges molt tòpics (pots agafar els personatges del Pilares i posar-los aquí amb un altre nom, molts quadren), trobades molt forçades i impossibles entre personatges, o molts arguments que te’ls veus a venir si coneixes l’autor...tot i que alguna sorpresa inesperada m'he emportat aquest cop.

Aquests defectes queden en un segon pla per la seva magistral capacitat de posar tota la narració en un context històric. I és que no et perds res de la història de la primera guerra mundial: On va passar quelcom important hi ha un dels personatges que ho pateix/escolta/aprofita. Així doncs, et fa sentir a la teva pell la vida pre-guerra, com es va declarar, la guerra a les trinxeres, la revolució Bolxevic, la postguerra... A més és una narració molt crítica amb la societat del moment, on no salva a cap estat (El Regne Unit, país de naixement de Follet també rep unes quantes bufetades) i a més et fa adonar que els errors es repeteixen i moltes actituds d’aquella època es poden veure reflectides a l’actualitat.

En resum, una grata sorpresa recuperar a Follet, li poso un notable. Amb ganes d’escoltar “El invierno del mundo”.

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

Fem un revival?

Bentrobats,

Han passat 7 anys des de la meva última ressenya. Aquest blog estava mort i enterrat, així doncs... com és que tornem a ser aquí?

L’altre dia vaig estar parlant amb un conegut sobre llibres, i parlant parlant vaig recordar el  blog. Abans de recomanar-lo i donar-li accés, vaig decidir revisar-lo, ja que després de 7 anys en prou feines el recordava. Rellegir el meu passat va ser una grata sorpresa, tant per les meves opinions, com pels records, com per veure que les meves ressenyes tenien cert encant literari, que em fa la sensació que he perdut.

I doncs perquè ho havíem deixat? L’Edu tindrà unes raons. Les meves eren molt clares: Per un canvi de vida. En aquell moment vivia sol i tenia temps. A partir del desembre de 2011 vaig passar a viure una vida en família, amb poc temps per a hobbies, i un espai molt reduït per escriure. Ha estat una etapa molt rica de la meva vida de la que he gaudit i seguiré gaudint-ne, el cas és que els nens creixen i l’espai a casa ha augmentat per tant, ha arribat el moment de replantejar el blog altre cop.

Em fa molta gràcia rellegir les meves pròpies ressenyes, n’hi ha moltes que no en tocaria ni una coma (la d’Emma, quina gran ressenya!).  D’altres vaig tenir un toc visionari (parlo de SOIAF, o Song of ice and fire, nom anglosaxó de la saga literària de Juego de tronos, que en aquella època la coneixíem 4 arreplegats, i actualment és arxiconegut). D’altres n’he canviat l’opinió radicalment (Ken Follet, actualment ja no puc amb ell).
Durant aquests anys, tot i no fer ressenyes, no he deixat de llegir. És cert que la vida familiar m’ha portat a no complicar-me la vida i anar a buscar la lectura que més m’agrada (Fantasia i ciència ficció), però he seguit buscant un cert toc de varietat. La manca d’un record ben definit m’impedeix fer ressenyes del passat, però puc dir que m’ho he passat d’allò més bé amb llibres com El Padrí, la saga de Geralt de Rivia, el corvovers de Marc Pastor, la veritat del cas Harry Quebert, la trilogia de Wells de Felix J.Palma, Musashi o el clàssic Matar a un ruiseñor. En canvi, em va decepcionar la Caída de los gigantes de Ken Follet, la saga Divergente, la Dragonlance, els últims de Zafón, Madame Bovary o l’American gods (aquest 2 últims sé que molt gent no estarà d’acord)
Per acabar aquest post, vull deixar una cita de twitter escrita per  Miquel Codony (@Qdony) que defineix perfectament totes les meves ressenyes del blog:
“Como reseñador aficionado, releer y ver cosas que en su momento no habías valorado igual es una cura de humildad necesaria. Mis reseñas están totalmente ligadas al contexto: Dicen más de ese proceso de lectura que del libro en sí”

La clave está en Rebeca

Desde la meva adolescència Ken Follet ha estat sempre un dels meus autors més recurrents, i és que llegir “los pilares de la tierra” als 16 anys marca molt. És un autor que sempre va carregat de tòpics i que és especialista en escenes impossibles, a vegades massa increïbles, però tot i això li tinc certa estima. Els seus llibres enganxen, entretenen i a més a molts d’ells aprens quelcom.
Aquest llibre en concret compleix tots els criteris per ser un llibre de Follet, però entrem en l'argument: Ens trobem davant un llibre d'espionatge. En plena II Guerra Mundial un espia alemany entra a El Caire per descobrir els plans dels aliats i poder transmetre la informació als nazis, en aquest cas al mític coronel Rommel. A partir d'aqui hi ha una lluita entre l'espia i contraespionatge aliat on hi caben escenes d'acció, de sexe i inclòs l'amor. Tot el llibre és una lluita entre el perseguidor i el perseguit non stop i això el fa trepidant, i a més et fa veure un costat poc conegut de la guerra.

Els defectes principals del llibre són els de sempre en Follet, en concret en parlaré de 2:
-Previsibilitat: Si has llegit Ken Follet saps de quin peu calça, i això fa les seves novel·les més aviat previsibles, però la estructura d'aquesta en concret fa augmentar la previsibilitat un grau més del compte.
- Incredibilitat d'alguna escena: Els personatges tenen una personalitat i unes actituds molt marcades, però per necessitats del guió a les últimes pàgines (i només a les últimes) alguns personatges actuen de forma incoherent segons la personalitat ensenyada prèviament.

En resum, considero que les avantatges superen els inconvenients, per tant la dono de correcta. De lo milloret que he llegit de Follet. Bon Nadal!