Jane Eyre és, sobretot, una novel·la romàntica, però és molt més que això. Fa un retrat precís de l’Anglaterra rural de fa dos-cents anys, però, sobretot, ens mostra l’evolució interior d’una dona de l’època, de fortes conviccions morals, i com les seves decisions determinen la seva vida i la d’aquells que l’envolten. És un exemple clar del que es coneix com a Bildungsroman, és a dir, una novel·la que narra la formació de la personalitat del protagonista a mesura que creix i madura a partir de les experiències viscudes.
La novel·la ens presenta Jane Eyre, una nena òrfena acollida pels seus parents en una família de classe mitjana-alta. En aquesta llar és repudiada i menystinguda per la mestressa de la casa, la senyora Reed, i pels seus tres fills, fins que és enviada a una institució per a orfes, Lowood, on Jane acaba de forjar el seu caràcter independent i adquireix la formació necessària per esdevenir institutriu. Se’ns presenta Jane com una persona d’aparença física fràgil i no especialment agraciada, amb una actitud aparentment tímida, reservada i introspectiva; però a través de la seva veu interior, Brontë ens revela una personalitat intensa i vital, que lluita constantment per trobar el seu lloc al món.
La curiositat innata de Jane i les seves ànsies de veure món la porten fins a Thornfield Hall, la propietat dels Rochester, on es desenvolupa bona part de la novel·la. És un llibre que, òbviament, cal llegir tenint en compte la moral i els costums de l’època, però que conté molts passatges que resisteixen molt bé el pas del temps i amb els quals el lector encara pot identificar-se. Es tracta d’una novel·la complexa, que va molt més enllà d’explicar una simple història romàntica, amb una prosa molt treballada que permet a Brontë oferir-nos imatges vives i detallades dels paisatges de l’Anglaterra rural. Alhora, aquesta prosa i l’ús freqüent de metàfores religioses o mitològiques contribueixen a construir personatges profunds i situacions psicològicament molt riques. Diria que aquesta és una de les diferències més evidents entre Jane Austen i Charlotte Brontë. Totes dues són capaces de presentar històries molt atractives, amb personatges rics i plens de matisos; però, si comparem Pride and Prejudice amb Jane Eyre, trobo que Brontë assoleix un grau de profunditat psicològica i descriptiva més gran que Austen.
M’agrada llegir els llibres en versió original, i aquest és un dels pocs que he hagut de llegir amb un diccionari a prop, si no volia perdre’m sobretot les descripcions de vestits o de paisatges que Brontë desplega amb tant de detall.
Per posar-hi alguna pega, es podria dir que algun gir argumental deus ex machina —cap al final del llibre— i un cert excés moralista poden grinyolar una mica; però això és, potser, ser massa exquisit davant d’una novel·la excel·lent, que he gaudit de principi a fi.
