Quality Land de Mark-Uwe Kling

Un dia voltant per una llibreria vaig trobar aquesta raresa que em va cridar l’atenció.

De què va: Distòpia hipercapitalista en què s’ha perdut el dret a la confidencialitat i els algoritmes de les xarxes socials ho són tot. L’estatus social va en relació als “likes” i seguidors que tinguis. El protagonista és un pària de la societat que no té seguidors a les xarxes i que s’encarrega de desballestar màquines defectuoses, però sense voler, es converteix en líder d’un grup de robots inadaptats que amaga sota el seu taller.

És una novel·la d’humor satíric sobre el mal que poden arribar a fer les xarxes socials i els seus algoritmes arribant a extrems que fan gràcia, però alhora terror de pensar que no és tant impossible com sembla...

Canviant el nom, parla d’Amazon, de Facebook, de Tinder, de periodisme i de política en aquest món capitalitzat per les xarxes, però sobretot, parla de les necessitats de les persones: A partir del consum a xarxes, televisió, despeses diàries etc, es podria crear un algoritme perfecte per saber el que cada persona necessita? Un cop es creen aquest algoritmes, et portarien les coses a casa abans no les demanessis, et donarien la teva feina ideal, la teva parella ideal... però i si fallen? O pitjor encara, podria haver algú que els anés modificant lentament perquè  al final a tothom li agradi el mateix?

Com petit exemple, el llibre posa la creació d’un hype generalitzat per les comèdies romàntiques de la Jennifer Anniston, tot plegat perquè algú hi ha posat mà a l’algoritme. Però aquest és tant sols un petitíssim exemple de la imaginació desbordant de l’autor en situacions possibles amb les xarxes socials arribant a extrems molt aterridors però alhora plausibles.

El problema del llibre? La trama principal la vaig trobar un xic pobre, l’autor prefereix donar més protagonisme a tot l’ideari del món que inventa que la història del protagonista, que tot i no ser avorrida, no passarà a la història.

En el còmput global, un notable

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation’ d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.