“She said” de Megan Twohey i Jodi Kantor

Òndia, però si he llegit un llibre d’assaig!! Edu, m’he tornat boig!!

El llibre és una recomanació sentida a Catalunya Radio per la Gemma Herrero, coneguda com periodista esportiva, però que cada cop que la sento parlar, em fa adonar del pas enrere que estic en el món del feminisme. En concret la vaig sentir al “Prohibit parlar de futbol” de “El suplement”

El feminisme és un tema que em té fascinat. Sóc conscient que l’interès em ve per ser pare d’una nena de 8 anys (m’interessaria si en comptes d’una nena tingués un nen? Mai ho sabré). És quelcom que la societat està canviant radicalment aquests últims anys i em fa adonar cada dia de les injustícies envers les dones que els homes com jo, que tenim intenció de canviar, ni ens n’adonem del que hem estat fent a base de micromasclismes. Ja no parlar dels homes que ni tenen la intenció de canviar... Per mi, qualsevol home que diu que ell no és masclista i que ho fa tot bé, o no està ben informat, o és un masclista recalcitrant.

Anem al llibre: She said és la investigació periodística que van fer les dues reporteres del New York Times per desemmascarar Harvey Wenstein en els abusos sexuals. A més va ser el fet gatell que ha provocat l’onada de feminisme actual.

El llibre el podem evaluar de vàries formes:

-          - El que explica: Hi ha episodis d'abusos que posen els pèls de punta, però el que més m’ha sorprès del llibre son temes que inicialment ho veia com a temes menors, però que com més llegia, més veia que no eren gens banals. El llibre m’ha fet canviar la meva opinió en alguns aspectes.

-          Com ho explica: Tot i que s’entén i es segueix bé, es dedica massa a parlar de persones d’Estats Units que no conec i té un estil massa periodístic pel meu gust, però si l’escriuen dues periodistes americanes és el que toca, no descobriré ara la sopa d’all...

En resum: Li poso un notable com a crític, però en canvi, és un llibre que recomano com si fos una obra mestra a tot home amb interès pel tema, per aprendre i ser millors persones.

Breu història del món

Ernst Gombrich va néixer a Viena l’any 1909 i va morir a Londres fa vint anys. Quan tenia 26 anys, motivat per transmetre alguns fets històrics a la filla d’uns amics, va escriure un capítol sobre l’edat mitjana i el va enviar a un editor. Entusiasmat amb el resultat, l’editor li va donar sis setmanes per fer-ne una sèrie de capítols que cobrissin la història de la humanitat i publicar-ho en format de llibre. Llavors es va submergir en una rutina intensa, fent recerca sobre els fets que volia cobrir pel matí i escrivint-ne els capítols al vespre. La que pot ser és la seva obra més coneguda, Breu història del món, va veure la llum l’any 1936, i va ser prohibida pels nazis per pacifista! Segurament el fet que Gombrich tingués avantpassats jueus no hi va ajudar i, de fet, ell ja treballava a Londres abans que esclatés la segona guerra mundial. Va viure la resta de la seva vida al Regne Unit. 

Breu història del món, dista molt d’un llibre dogmàtic d’història on les dates i els noms dels protagonistes són el fil conductor. Gombrich creia que, si s’explica prou bé, un nen pot entendre qualsevol fet històric. Potser per això, a estones, el llibre pot resultar un pèl simple, sobretot al principi, quan comença relatant l’origen del planeta Terra. Gombrich busca engrescar el lector presentant-li la història com si es tractés d’un relat d’aventures carregat de passió, mentre repassa els fets més trascendents de la humanitat. El llibre peca clarament de ser eurocentrista i, cap al final, més aviat germanocentrista. Tot i aquest biaix, és un llibre molt amè, que podria ser perfectament lectura obligada per la ESO, o bé per algú que vulgui reconectar amb la història, començant per una primera gran pinzellada.

A la pràctica, el llibre comença a Egipte, passant després per Grècia, Macedònia i Àsia Menor. Fa petites incursions a la història d’Àsia però no s’esmenta res d’Àfrica (llevat d’Egipte) i ben aviat es centra en la història d’Europa. Com no pot ser d’una altra manera (el llibre té només 400 pàgines), es presenten els esdeveniments convenientment simplificats però mantenint el rigor. Si estàs familiaritzat amb els events històrics, trobes a faltar personatges i fets rellevants; és el preu a pagar per fer el llibre digerible. És encomiable l’esforç que fa Gombrich per intentar donar una explicació a tots els grans moments de la humanitat i, conscientment o no, motiva la recerca del lector per tal de complementar alguns dels episodis que s’hi expliquen. Un aspecte que m’ha agradat molt és la visió ràpida però completa que dóna del paper de la religió en la història d’Europa durant l’edat mitjana; com es passa del cristianisme al catolicisme, l’aparició del protestantisme, la reforma i la contrareforma. Potser hi vaig trobar a faltar una introducció a l’església ortodoxa.

Breu història del món ha estat traduït a un gran nombre d’idiomes i és un best seller mundial, però no es queda enrera Història de l’Art que aparentment és el llibre d’història d’aquesta temàtica més venut del planeta (he intentat fer-me amb una còpia, però l’edició en català està descatalogada). La seva bibliografia compta amb altres títols com Breu història de la Cultura, que ja ocupa les meves prestatgeries. La qualifico de notable.

El silenci de les vinyes

El maig de l’any passat va llegir ‘La Bodega’ de Noah Gordon i vaig quedar molt decepcionat. Esperava molt més d’un escriptor de bestsellers que recreava un moment de la història d’Espanya (la mort del general Prim) a Catalunya i ho feia a través del món de vi. No és que fos un llibre mal escrit o tingués una història mal plantejada, però era una trama que tenia molt més de potencial i es va quedar en peix bullit. Després de llegir la meva ressenya, en Jordi Poater em va recomanar aquest llibre: ‘El Silenci de les vinyes’ de Gisela Pou. Pou és escriptora i guionista de televisió i ha participat, d’entre d’altres, a les conegudes telenovel·les ‘Ventdelpla’ i ‘El cor de la ciutat’. 

Vaig guardar el llibre per les vacances de Nadal i me’l vaig llegir en una setmana. M’ha agradat. És un llibre senzill però captivador que explica una història molt ben lligada on la protagonista és la matriarca d’una família de productors de cava al Penedés. Tot gira al voltant del vinya i la producció del cava, que serveixen per explicar una complexa trama familiar amb personatges força elaborats. Volia un llibre amè, entretingut i que parlés sobre el món del vi i aquest llibre m’ho ha donat. Apart, llegeixo poc en català (només dos llibres aquest any) i poquíssim d’escriptors catalans. Li poso un notable.

Quality Land de Mark-Uwe Kling

Un dia voltant per una llibreria vaig trobar aquesta raresa que em va cridar l’atenció.

De què va: Distòpia hipercapitalista en què s’ha perdut el dret a la confidencialitat i els algoritmes de les xarxes socials ho són tot. L’estatus social va en relació als “likes” i seguidors que tinguis. El protagonista és un pària de la societat que no té seguidors a les xarxes i que s’encarrega de desballestar màquines defectuoses, però sense voler, es converteix en líder d’un grup de robots inadaptats que amaga sota el seu taller.

És una novel·la d’humor satíric sobre el mal que poden arribar a fer les xarxes socials i els seus algoritmes arribant a extrems que fan gràcia, però alhora terror de pensar que no és tant impossible com sembla...

Canviant el nom, parla d’Amazon, de Facebook, de Tinder, de periodisme i de política en aquest món capitalitzat per les xarxes, però sobretot, parla de les necessitats de les persones: A partir del consum a xarxes, televisió, despeses diàries etc, es podria crear un algoritme perfecte per saber el que cada persona necessita? Un cop es creen aquest algoritmes, et portarien les coses a casa abans no les demanessis, et donarien la teva feina ideal, la teva parella ideal... però i si fallen? O pitjor encara, podria haver algú que els anés modificant lentament perquè  al final a tothom li agradi el mateix?

Com petit exemple, el llibre posa la creació d’un hype generalitzat per les comèdies romàntiques de la Jennifer Anniston, tot plegat perquè algú hi ha posat mà a l’algoritme. Però aquest és tant sols un petitíssim exemple de la imaginació desbordant de l’autor en situacions possibles amb les xarxes socials arribant a extrems molt aterridors però alhora plausibles.

El problema del llibre? La trama principal la vaig trobar un xic pobre, l’autor prefereix donar més protagonisme a tot l’ideari del món que inventa que la història del protagonista, que tot i no ser avorrida, no passarà a la història.

En el còmput global, un notable

Las uvas de la ira - Ressenya versió Albert

Cada cop que algú em diu que un llibre és una obra mestra m’hi tiro de pet a llegir-la, i si aquest és l’Eduard... què menys! S’ha de llegir si o si.

Passa a ser un “must” 

Tenia més arguments per posar-m'hi: Volia acabar la trilogia nord-americana clàssica que m’havia autoimposat, junt amb “Matar a un Ruiseñor” i “El guardián entre el centeno”. A més, llegint aquest llibre aconseguia el dubtós privilegi de ser el primer en aquest blog de contestar una ressenya de l’altre membre del blog amb una altra ressenya, i ja aviso que no seré tant benevolent com l’Edu. 

(Si algú vol saber de què va, el trasllado a la ressenya que va fer l’Eduard en aquest mateix blog, no em repetiré) 

El principi del llibre el considero d’obra mestra: L'explicació detallada del dust bowl, la forma de fer fora els terratinents (que em va donar la sensació que viure la fi del que anomenem “l’Oest americà”), o la part de llibre de carretera durant la ruta 66 amb les trifulques de la família (aquesta part personalment li tinc una estima especial, ja que sóc motero i la ruta 66 és una ruta mítica somniada) 

El problema del llibre per mi, és la 2a part del llibre. Quan arriben a Califòrnia encara manca 2/5 parts del llibre i personalment se’m va fer una petita tortura. Suposo que és el que busca l’autor i per tant ho hauria de considerar bo, però no m’agrada patir mentre llegeixo (o mirant una pel·lícula, em passa el mateix). 

Igual que el patiment, el final triat em va deixar a contrapeu, no tant per la situació que explica, sinó perquè deixa la història totalment penjada. Els crítics que li varen donar el Pulitzer dirien que és voluntari, perquè cadascú se l’imagini com vulgui, jo en canvi, ho veig com una manca de valentia, no s’atreveix a arribar fins al final de tot plegat amb les conseqüències que suposa. 

Una altra característica negativa que hi trobo és la necessitat que té l’autor de deixar clar qui són els culpables de la situació. Sembla que porti un altaveu per cridar ben alt la seva protesta front els bancs i l’alta societat americana. No deixa res perquè interpreti el lector, excepte el final , és clar. 

En resum, que un inici d’obra mestra amb un final que dono de correcte, li donen una nota final de Notable

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation’ d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.

 

La Caída de los gigantes, de Ken Follet

 

Per una vegada no faré una entrada per parlar d’un llibre que he llegit, sinó d’un llibre que he escoltat: Un audiollibre

Sóc oient habitual de podcasts extrets de la ràdio (sóc fan del Basar de les sorpreses i dels Il·lustres execrables, tots 2 del Via Lliure de RAC1) però al arribar l’Agost els programes fan vacances. Vaig pensar en buscar un audiollibre i buscant buscant... a iVoox em vaig trobar gratuït l’Audiollibre de “La caída de los gigantes” de Ken Follet.

M’havia dit que no tornaria a llegir un llibre de Follet, però escoltar-lo... pensava que seria com escoltar una telenovel·la i m'ajudaria a passaria l’estona, així doncs, vaig començar l’audiolectura sense cap tipus de pretensió.

Doncs bé, m’he de menjar les meves paraules amb patates fregides. El que pensava que me’n cansaria al cap d’una hora d’àudio me l’he acabat i amb ganes de més. M’he passat unes 36h escoltant les més de 1000 pàgines que té el llibre. Escoltava anant a treballar, posant rentadores, netejant la casa... Em prestava voluntari a fer les feines de casa així tenia una excusa per seguir escoltant la història!

El llibre no deixa de ser una telenovel·la mantenint els defectes del Follet de sempre: Personatges molt tòpics (pots agafar els personatges del Pilares i posar-los aquí amb un altre nom, molts quadren), trobades molt forçades i impossibles entre personatges, o molts arguments que te’ls veus a venir si coneixes l’autor...tot i que alguna sorpresa inesperada m'he emportat aquest cop.

Aquests defectes queden en un segon pla per la seva magistral capacitat de posar tota la narració en un context històric. I és que no et perds res de la història de la primera guerra mundial: On va passar quelcom important hi ha un dels personatges que ho pateix/escolta/aprofita. Així doncs, et fa sentir a la teva pell la vida pre-guerra, com es va declarar, la guerra a les trinxeres, la revolució Bolxevic, la postguerra... A més és una narració molt crítica amb la societat del moment, on no salva a cap estat (El Regne Unit, país de naixement de Follet també rep unes quantes bufetades) i a més et fa adonar que els errors es repeteixen i moltes actituds d’aquella època es poden veure reflectides a l’actualitat.

En resum, una grata sorpresa recuperar a Follet, li poso un notable. Amb ganes d’escoltar “El invierno del mundo”.

Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.

La ciutat i la ciutat, de China Miéville

 

És força curiós com vaig arribar a aquest llibre: Me’l va recomanar un altre llibre. Llegint “Els àngles em miren” de Marc Pastor en cert moment un dels protagonistes en parla i el recomana. A més té una molt bona traducció a català, per tant m’hi vaig llençar de dret.

El llibre és la típica novel·la negra amb un assassinat a descobrir, la gran diferència és el context: Tot passa en una ciutat partida en 2, són dues ciutats que conviuen en el mateix espai físic, on segons el carrer on estiguis et trobes en una ciutat o una altra. Són 2 ciutats molt emmaranyades (al mateix carrer et pots trobar cases de les dues ciutats) on les persones si són d’una ciutat o una altra vesteixen, parlen i viuen de forma molt diferent. Mantenir les dues ciutats diferenciades es basa en què les persones d’una ciutat no poden ni parlar ni veure les de l’altra, han de fer veure que no les veuen. I ho han de complir, ja que hi ha una policia omnipresent anomenada “la ruptura” que quan veu algú incomplint s’emporta la persona que ha "comès ruptura" per no tornar mai més.

El principal problema de la novel·la és entendre el concepte de les dues ciutats. No sé si m’he explicat, però al llibre no t’ho expliquen de cop i al principi es fa tot un xic confús. Un cop superes l’escull conceptual el llibre és bo. La investigació per assassinat (que portarà al detectiu a passar la frontera per anar a l’altra ciutat) és interessant, i un cop entens les dues ciutats, el concepte és molt interessant i dona molt de joc. Li poso un notable

Va de còmics

Últimament estic mandròs amb la lectura. Vaig llegir fa poc una entrevista a un renombrat llibreter barceloní on deia que el veritable enemic de les llibreries no és Amazon com tothom es pensa, sinó les plataformes televisives tipus Netflix o HBO. No podria estar més d'acord, i és que últimament prefereixo una bona sèrie que una lectura. Edu, quan vulguis transformem el blog "Enganxats a la lectura" per "Enganxats a les sèries"

El fet és que per posar-m'ho fàcil he estat llegint còmics i manga. No llegia còmics des dels Astèrix o els Tintins de la infantesa, i ha estat una grata sorpresa. Faré una petita ressenya del més destacable que he llegit aquest any.

Còmics:
1- Watchmen (Alan Moore i Dave Gibbons). El vaig voler llegir per poder veure la sèrie en condicions i la seva fama: Considerada la millor novel·la gràfica de la història. No he llegit la seva competència, però quina raó tenen! Em va deixar bocabadat. Quina profunditat! És una obra mestra amb majúscules, digna de vàries relectures, ja que es poden trobar infinits matissos no trobats anteriorment.

Són 12 volums amb principi i final i en teoria va de superherois. Per mi té reminiscències al Quixot: Cervantes parlava de novel·la de caballeries quan estava de capa caiguda, la va ridiculitzar i la va fer triomfar. Doncs amb Watchmen va passar el mateix: Els còmics de superherois començaven a estar molt "trillats" als anys 80 i el Sr Moore va decidir fer un còmic on sense tenir comèdia, se'n fotia dels superherois. Uns herois que no tenen poders, que es creuen els millors però en veritat no serveixen per a res, i al final veus les seves misèries. Aquesta novel·la va fer retornar la fama als superherois i gràcies a ella se li va donar un to més noir a aquest gènere.
Podria dir tantes coses... però no ens enganyem, excepte el concepte "El quixot dels superherois" que me l'he inventat jo, la resta ho treuria de blogs i podcasts, i és que després d'acabar Watchmen em va venir la necessitat d'escoltar un podcast de 8h (!) sobre tots els detalls del còmic, és per això que si es vol saber més del tema ho deixo als experts de l'obra.
Per cert, la sèrie també està a l'alçada, però és recomanable haver llegit els còmics abans

2- Locke any Key (Joe Hill). Actualment conegut per la sèrie de Netflix que no he vist. L'argument és una casa especial on està plena de claus que obren portes que fan màgia: Una porta et converteix en fantasma, una altra et canvia el sexe, una en gegant etc... El Sr Hill (per cert, és el fill d'Stephen King) fa un còmic molt directe amb una història trepidant, amb terror, aventures, fantasia... M'ho vaig passar d'allò més bé. Si he de dir quelcom és que li treu poc suc a tanta clau màgica. Això si, res a veure amb Watchmen (pausada, molt adulta i profunda) aquesta és trepidant, destinada a públic jove (que no infantil, amb la foto veieu que té tocs terrorífics evidents) i sense pretensions, relativament superficial. La deixaria de notable

Volia parlar de manga, però n'he llegit força més i el post se m'allargaria, ho deixaré per més endavant

Escriptors frustrats i escriptors valents

Vaig a explicar un secret: Sempre he volgut escriure un llibre.

Porto 10 anys pensant en el tema: Un llibre que parlés del món real, però amb tocs de fantasia. Pensava utilitzar coses de la meva feina (sempre va bé tenir una feina rica d'anècdotes com és la medicina). Tinc l'esquema del llibre en ment, els capítols, els punts més clau de la història... de fet el 2011 vaig arribar a escriure'n la introducció i 2 capítols... Els tinc en word, al mateix ordinador on escric aquestes paraules. No he passat mai d'aqui.
Va arribar la família, la peresa... i sobretot, la vergonya. I és que he descobert que per escriure has de ser molt valent. Has de treballar molts mesos per quelcom que potser no val res, has d'afrontar la crítica (seré prou bo?) o vigilar que tota la història quadri si no vols que surti un nyap (i sinó que li diguin a GRR Martin, que segons tinc entès, la gran raó per la qual no acaba SOIAF és que l'havia cagada i no sap com arreglar-ho perquè quadri)
Em vaig acabar enganyant a mi mateix dient-me que no tenia temps amb la família i la feina, que segurament no seria prou bo. De moment, no m'hi he tornat a posar. Mai se sap.

El cas és que el 2013 em va caure a les mans un llibre que em va entrar per una portada excel·lent: Bioko de Marc Pastor. És un llibre sobre un home anomenat Moisès Corvo que arriba a l'illa de Bioko a l'Àfrica a finals de segle XIX on hi investigarà uns crims bastant "gores". Si tot això ho amenitzem amb una illa desconeguda per l'home blanc + elements fantàstics... El llibre em va encantar.

Un cop llegit el llibre, em va picar la curiositat saber sobre l'autor... i resulta que és un home de 41 anys que treballa a la científica dels Mossos d'Esquadra a Barcelona i aquesta era la seva 4a novel·la! Una edat molt semblant a la meva, una feina molt diferent a la meva, però igual de compromesa i interessant. A sobre ara també té un fill! M'he trobat amb un autor de scifi català que ha tingut la valentia que jo no he tingut.
Marc Pastor s'ha convertit en algú a qui admirar, i per això he fet una cosa que no he fet amb cap altre autor fins ara: M'he llegit totes les seves novel·les. Anem a parlar d'elles:

1- Montecristo (2007) La seva primera novel·la és una aventura d'uns presos catalans que s'escapen d'un camp de concentració nazi. Una mescla de La gran evasión + Indiana Jones. M'ho vaig passar d'allò més bé, però es nota que és la seva primera novel·la. Notable
2- La mala dona (2008) Una novel·la negra a la Barcelona de principis de segle. L'assassina és una dona que va existir a la que anomenaven "la vampira del Raval". Està considerat el seu millor llibre. Hi ha un parell d'escenes memorables, certament es nota un gran pas qualitatiu, però no sé perquè no em va enganxar especialment. Crec que és més culpa meva que del llibre: No estava en un bon moment personal. Notable.
3- L'any de la plaga (2010) Història del present amb un protagonista molt molt friki, Barcelona de fons, calor d'agost, eucaliptus i alienígenes lladres de cossos. Un còctel explosiu molt divertit del qual n'han fet una pel·lícula aquest any. Notable
4- Bioko (2013) ja comentada. Excel·lent
5- Farishta (2017) Per mi la millor novel·la que té. Una dona va a treballar a unes illes perdudes i paradisíaques enmig del pacífic als anys 90. És un llibre amb tocs de "Lost" i amb força ciència ficció al final. M'agrada per la valentia de la proposta, és molt fàcil que la història no quadri però ell s'hi atreveix i la clava. Excel·lent.

El millor d'aquest autor però no és cap novel·la en particular, sinó el tot general: L'anomenat Corvovers. Tots els seus llibres estan relacionats els uns amb els altres. Quasibé sempre hi ha algú de la família Corvo entre els personatges, empreses que passen d'una història a una altra, secundaris... Quan ja n'has llegit dos, al tercer llibre a part de llegir una història interessant hi ha l'incentiu de buscar les referències als altres llibres. Són com petits regals pels lectors fidels.

I doncs, perquè trec aquest tema ara? Tant sols vull posar en context la meva pròxima ressenya: Marc Pastor ha tret un nou llibre. Ja l'he acabat. Quan trobi un moment en parlaré.

La tierra fragmentada de N.K Jemisin

"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable

Atrapem a l'Eduard

El setembre passat vaig decidir reobrir el Blog amb un èxit inicial nefast. Afortunadament, amb el pas dels mesos l’Edu hi va trobar el seu racó… i ha arribat un moment en què m'està fent quedar fatal. Això no pot ser! És per això que faré un post explicant les meves últimes lectures. La idea inicial era fer un post per cada llibre, però el temps passa i la memòria defuig per tant, en faré un per tots

Del setembre al març he llegit:

-          - La Trilogia de los 3 cuerpos, de Cixin Liu. Trilogia Sci-fi d’autor xinès que a partir d’una trama incorpora moltes teories científiques a la història que poc a poc va complicant la novel·la. El llibre comença (passada una introducció de caire històric xinès molt interessant) en què molts científics del món es suïciden de forma inexplicable, però això és la punta de l’iceberg... No vull explicar de què va en realitat perque espatlla el llibre. Vaig trobar les teories interessantíssimes junt amb una trama currada que m’ho van fer passar d’allò més bé. Per altra banda arriba un punt en què se li’n va molt l'olla i possiblement un físic se’n rigui de totes aquestes teories… Podríem dir que has d’entrar al joc de l’autor, i si hi entres el disfrutes molt. Jo hi vaig entrar, li poso un excel·lent.

 

       

        - Blade Runner de Phillip K. Dick (el llibre oficialment es diu “Sueñan los androides en ovejas eléctricas?”): Acabava de revisionar la pel·lícula i em va picar la curiositat. A partir del matiex món de la pel·lícula explica una història molt diferent, aportant temes nous i deixant-ne de banda d’altres. Em va distreure i m'ho vaig passar bé, però no em passarà a la posteritat, de fet noto que el començo a oblidar... Li poso un Bé

         - La chica del tren (de Paula Hawkins): En aquest cas he estat molt mainstream perque l’he llegit per ser un llibre que estava de moda. Volia saber què atreia d'aquest llibre a la gent (n’han fet una pel·lícula que no he vist). Si llegeixes la contraportada, el llibre et vol vendre que va d’una noia que sempre fa el mateix trajecte de tren i que per aquesta raó s’assabenta d’un segrest en què ella ha vist coses sospitoses des del tren... Doncs no va d’això. Un altre cas de publicitat enganyosa (em remeto al meu post de fa anys sobre “el nombre del viento” llibre boníssim però que la publicitat enganyosa em va espatllar). El llibre va d’una alcohòlica depressiva que sempre fa el mateix trajecte de tren i que es veu involucrada en un segrest d’una forma que ella no recorda per estar beguda. El tren és un atrezzo que tot i que surt molt, no té una especial rellevància a la trama.

El llibre està bé. Com més entres a la història entens més a la protagonista (que al principi jo odiava, i quan un protagonista no t’agrada et fa el llibre feixuc) acabant essent un llibre sobre feminisme ben explicat. És cert que el final me l’esperava un xic... però en general considero que la fama se la mereix. Li dono un Notable.

 I a partir del març? Estic llegint una trilogia, que quasibé ja tinc acabada. Pròximament parlaré de la trilogia de "La tierra fragmentada" de N.K.Jemisin

Atreveix-te a pensar!

La sempre recorrent frase "la vida són etapes" té un gran contingut de veritat. Una de les raons principals perquè el blog estigués parat durant aquests últims anys ha estat que no he sapigut trobar el temps per llegir narrativa. Darrerament estic recobrant l'interés per la lectura i m'he llegit uns quants llibres, així que sembla una bona oportunitat per tornar a escriure en aquest blog. La difusió que té aquesta pàgina és més aviat pobre però resulta molt estimulant obligar-nos a seure per resumir, valorar i comentar una lectura. Ens porta a un exercici crític que enriqueix encara més el llibre i, com dèiem amb l'Albert fa unes setmanes, en tornar a llegir els comentaris, recuperem part d'aquelles sensacions alhora que ens fa adonar de com aquestes depenien no només del llibre sinó del moment que vivíem quan el vam llegir.
 
El primer llibre que he decidit comentar és 'Atreveix-te a pensar' de Josep Maria Terricabras. Aquest és el llibre que em va regalar la meva mare quan vaig començar a la Universitat i que, si mal no recordo, em vaig llegir per primera vegada fa uns 20 anys. El filòsof de Calella escriu un llibre d'assaig per aprendre a pensar. El llibre no requereix cap coneixement de filosofia previ però al llarg de quasi dues-centes pàgines, Terricabras introdueix petites pincellades de filòsofs clàssics, com Aristòtil, Plató, Sant Agustí, Descartes, Kant, Popper o Wittgenstein. Terricabras desplega un arsenal d'arguments i examples per tal de mostrar-li al lector la complexitat pel pensament crític i el posa en alerta davant dels seus enemics. És una lectura que a estones requereix pausa, doncs hi ha capítols que conviden a una reflexió personal que és part inherent del llibre. He de reconèixer que no tots els capítols m'han aportat el mateix i, per això, algun capítol sí ha estat ben ràpid de llegir. El fil conductor que segueix l'autor el porta a deixar clares certes postures que el lector pot acceptar sense necessitat de tanta retòrica, però de ben segur, això depèn cada persona. He trobat especialment il·luminadora la distinció que fa entre explicacions causals i explicacions raonades. Essent jo una persona de ciències, m'he adonat com tendeixo sovint a buscar explicacions lògiques i, més sovint del que hauria, a menystenir els raonaments imprecisos. Terricabras convenç del valor dels raonaments imprecisos o els conceptes vagues i com, aquests, són essencials en la vida quotidiana i en l'estudi de les ciències socials. Les ciències físiques tradicionalment s'han basat en explicacions causals i raonaments lògics i, per exemple, les disciplines matemàtiques que estudien les aproximacions o les probabilitats com algunes àrees del càlcul numèric o l'estadística són molt més modernes que no pas l'àlgebra o la geometria. Un capítol que mereix una menció especial és el que tracta sobre la moralitat. M'ha agradat la part en la que mostra la contradicció de les postures relativistes (el típic, "totes les opinions són bones") i la necessitat de rebutjar les preposicions absolutes. Finalment vull assenyalar el caràcter atemporal del llibre, la primera edició del qual és de 1998. Moltes de les reflexions que s'hi fan són perfectament aplicables al moment polític intens que viu el país on, per desencant de molts de nosaltres, la reflexió i el pensament crític són arraconats en favor de postures inamovibles. Ens cal més pensament rigorós a tots plegats.

PS/ M'he oblidat de puntuar-lo. Esssent un llibre d'assaig és impossible comparar-lo amb la resta de llibres de narrativa. El puntuo com a 'correcte': definitivament aconsegueix el propòsit de l'autor però potser no és de les obres més entretingudes que he llegit.

El arte de la guerra

"Conoce a tu enemigo, conócete a ti mismo y tu victoria nunca se verá amenazada." Aquest clàssic de la literatura xinesa és el llibre (sencer) més antic que he llegit mai. És un petit compendi de recomenacions sobre situacions de guerra, part basades en l'experiència i part en el sentit comú, que el general Sun Tzu recull i que són ampliades per comentaris i experiències d'altres estrategues. No té cap interés des del punt de vista narratiu, doncs té més l'aparença d'un manual d'intruccions que no pas d'una novel·la. No obstant, aquest llibre no ha perdut interès pels 'homes de la guerra' tot i els més de 2500 anys que separen a l'autor del lector. Si bé gran part del llibre descriu situacions de conflicte armat sobre el camp de batalla i estratègies militars, és destacable la visió global que l'autor ens ofereix de la guerra. Per Sun Tzu la guerra no comença en el camp de batalla, sinó que és quelcom més general que engloba tot el conflicte, i és per això que aquest llibre té un interès molt ampli i ha estat estudiat per tot tipus d'estrategues, economistes i homes de negocis. És una lectura ràpida (tot i que moltes frases conviden a una reflexió detallada) i prou recomenable de la que se'n poden extreure uns quants preceptes bàsics que ens poden ser útils en les diverses situacions de conflicte que ens trobem al llarg de la nostra vida.

El nombre del viento

Per si encara no s’ha notat, el meu gènere preferit és el fantàstic.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat: Com una novel·la fantàstica pot trobar-se tant freqüentment a les llibreries? Almenys per on m’he mogut jo es troba molt més sovint que SOIAF. Vaig decidir llegir-la, però donada la seva qualitat de best-seller no tenia gaires esperances de trobar-me amb un bon llibre... I que equivocat que estava!

Argument: A un poble perdut arriba un autor interessat a escriure biografies de les persones més importants del seu temps, allí es troba amb el propietari de la taberna, que és ni més ni menys que el llegendari Kvothe, heroi per molts i malvat per altres. Kvothe accedeix a narrar-li la seva història en tres dies, i cada dia és una novel·la. Aquesta és doncs la primera novel·la de tres que narren la seva vida.

Ens trobem davant un elogi a les històries del boca-orella, les llegendes, cançons i rondalles. Tot i ser la seva primera novel·la, el senyor Rothfuss aconsegueix fer-te una fantasia coherent i sentir-la com si fossis a una cabana a prop d’una llar de foc. De fet, no m’he sentit mai tant a prop de sentir una cançó sense usar les orelles com en aquest llibre.

Un altre dels seus principals atractius, encara que sembli incoherent, és fer d'aquest llibre una paròdia seriosa del gènere fantàstic. M’explico: Ens trobem amb un narrador (Kvothe) d’ànim depressiu, i sense ganes de bromes, que ens presenta una vida plagada de rumors, però com és normal, es dedica a desmentir-los o matitzar-los un a un, creant una ruptura massiva d’estereotips del gènere fantàstic. Així doncs sense fer-los desaparèixer desmitifica la màgia i els animals mitològics, i ja que el llibre parla de l’adolescència, se’n fot (seriosament és clar) de Harry Potter i el seu col·legi. Aqui no hi ha companys de viatge complementaris, ni profecies, ni mestres que es moren després d’ensenyar tot el que saben...

El principal punt negatiu no és culpa de l’autor sinó de la editorial espanyola: Ni en la contraportada ni enlloc t’avisa que és la primera part d’una trilogia! Tot i que el ritme del llibre és bo, a partir de la segona meitat em semblava que la història anava massa lenta per acabar-se, això va crear una falsa sensació de llibre lent, esperant coses que en veritat no passen i acabant amb una falsa desil·lusió de llibre a mitges. Aquest mal gust de boca final que essent justos, no és culpa de la novel·la (tot i que últimament estic fart de llibres inacabats...) m'obliga a no ficar-li més que Notable.