Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sci-fi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sci-fi. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de gener del 2021

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.

 



dimecres, 26 d’agost del 2020

Foundation


Després de llegir la triologia de Cixin Liu, vaig decidir donar-li una oportunitat a la ciència ficció i tinc alguns llibres clàssics d’aquesta temàtica esperant-me a les meves prestatgeries. El primer que volia llegir és el que segurament és l’autor més prolífic d’aquest gènere: Isaac Asimov. Asimov era un científic, i probablement un dels primers divulgadors científics que hi va haver; de fet també va escriure molts llibres de ciència pel públic general (confeso que em vaig comprar ‘Atom’ i el tinc pendent de llegir...) i alguns llibres d’història. Per tant, tinc expectatives sobre la seva manera d’abordar la ciència ficció. De la seva extensa obra, vaig optar per un dels més coneguts: ‘Foundation’. Es tracta d’una saga de set novel·les, les tres primeres de les quals les va escriure al principi de la seva carrera (1951-1953). Avui faig la ressenya de la que m’he acabat de llegir, la primera. 

M’ha decepcionat. Esperava més, la veritat. La sinòpsi de la novel·la promet molt, amb una temàtica molt engrescadora que em va mantenir molt atent durant les primeres pàgines del llibre, però de seguida canviem de personatges, i després ho tornem fer, i així fins al final. Algun personatge arriba a tenir certa profunditat però la majoria passen massa ràpid, tan sols donant-te el temps suficient per explicar-te una petita història que ve a ser una peça més de la gran trama que hi ha de fons. El llibre està bé però el que he llegit no justifica tota la fama que té. Pel meu gust, s’hagués pogut estendre molt més, se m’ha fet curt i tampoc trobo que hi hagi un avenç molt important en el fil argumental de fons, que és clarament el més rellevant. Així que fent un acte de fe, he comprat la segona part i de moment li poso un correcte de puntuació. 

Finalment, a tall d’anècdota vull dir que a youtube podeu trobar una entrevista que un joveníssim David Letterman li va fer a Isaac Asimov l’any 1980. És ben curta però digne de veure. En poc més de deu minuts li dóna temps a predir l’existència del propi youtube, i la importància dels làsers en la comunicació (avui en dia la majoria de fibres òptiques utilitzen làsers com a emissors). Realment era un tipus excepcional, esperem que la meva opinió sobre la seva obra canvïi després de les següents novel·les. 

dilluns, 17 d’agost del 2020

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

diumenge, 9 de febrer del 2020

El problema de los tres cuerpos

  1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

dimecres, 21 d’agost del 2019

Escriptors frustrats i escriptors valents

Vaig a explicar un secret: Sempre he volgut escriure un llibre.

Porto 10 anys pensant en el tema: Un llibre que parlés del món real, però amb tocs de fantasia. Pensava utilitzar coses de la meva feina (sempre va bé tenir una feina rica d'anècdotes com és la medicina). Tinc l'esquema del llibre en ment, els capítols, els punts més clau de la història... de fet el 2011 vaig arribar a escriure'n la introducció i 2 capítols... Els tinc en word, al mateix ordinador on escric aquestes paraules. No he passat mai d'aqui.
Va arribar la família, la peresa... i sobretot, la vergonya. I és que he descobert que per escriure has de ser molt valent. Has de treballar molts mesos per quelcom que potser no val res, has d'afrontar la crítica (seré prou bo?) o vigilar que tota la història quadri si no vols que surti un nyap (i sinó que li diguin a GRR Martin, que segons tinc entès, la gran raó per la qual no acaba SOIAF és que l'havia cagada i no sap com arreglar-ho perquè quadri)
Em vaig acabar enganyant a mi mateix dient-me que no tenia temps amb la família i la feina, que segurament no seria prou bo. De moment, no m'hi he tornat a posar. Mai se sap.

El cas és que el 2013 em va caure a les mans un llibre que em va entrar per una portada excel·lent: Bioko de Marc Pastor. És un llibre sobre un home anomenat Moisès Corvo que arriba a l'illa de Bioko a l'Àfrica a finals de segle XIX on hi investigarà uns crims bastant "gores". Si tot això ho amenitzem amb una illa desconeguda per l'home blanc + elements fantàstics... El llibre em va encantar.

Un cop llegit el llibre, em va picar la curiositat saber sobre l'autor... i resulta que és un home de 41 anys que treballa a la científica dels Mossos d'Esquadra a Barcelona i aquesta era la seva 4a novel·la! Una edat molt semblant a la meva, una feina molt diferent a la meva, però igual de compromesa i interessant. A sobre ara també té un fill! M'he trobat amb un autor de scifi català que ha tingut la valentia que jo no he tingut.
Marc Pastor s'ha convertit en algú a qui admirar, i per això he fet una cosa que no he fet amb cap altre autor fins ara: M'he llegit totes les seves novel·les. Anem a parlar d'elles:

1- Montecristo (2007) La seva primera novel·la és una aventura d'uns presos catalans que s'escapen d'un camp de concentració nazi. Una mescla de La gran evasión + Indiana Jones. M'ho vaig passar d'allò més bé, però es nota que és la seva primera novel·la. Notable
2- La mala dona (2008) Una novel·la negra a la Barcelona de principis de segle. L'assassina és una dona que va existir a la que anomenaven "la vampira del Raval". Està considerat el seu millor llibre. Hi ha un parell d'escenes memorables, certament es nota un gran pas qualitatiu, però no sé perquè no em va enganxar especialment. Crec que és més culpa meva que del llibre: No estava en un bon moment personal. Notable.
3- L'any de la plaga (2010) Història del present amb un protagonista molt molt friki, Barcelona de fons, calor d'agost, eucaliptus i alienígenes lladres de cossos. Un còctel explosiu molt divertit del qual n'han fet una pel·lícula aquest any. Notable
4- Bioko (2013) ja comentada. Excel·lent
5- Farishta (2017) Per mi la millor novel·la que té. Una dona va a treballar a unes illes perdudes i paradisíaques enmig del pacífic als anys 90. És un llibre amb tocs de "Lost" i amb força ciència ficció al final. M'agrada per la valentia de la proposta, és molt fàcil que la història no quadri però ell s'hi atreveix i la clava. Excel·lent.

El millor d'aquest autor però no és cap novel·la en particular, sinó el tot general: L'anomenat Corvovers. Tots els seus llibres estan relacionats els uns amb els altres. Quasibé sempre hi ha algú de la família Corvo entre els personatges, empreses que passen d'una història a una altra, secundaris... Quan ja n'has llegit dos, al tercer llibre a part de llegir una història interessant hi ha l'incentiu de buscar les referències als altres llibres. Són com petits regals pels lectors fidels.

I doncs, perquè trec aquest tema ara? Tant sols vull posar en context la meva pròxima ressenya: Marc Pastor ha tret un nou llibre. Ja l'he acabat. Quan trobi un moment en parlaré.

dimarts, 9 de juliol del 2019

La tierra fragmentada de N.K Jemisin



"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable

diumenge, 9 de juny del 2019

Atrapem a l'Eduard

El setembre passat vaig decidir reobrir el Blog amb un èxit inicial nefast. Afortunadament, amb el pas dels mesos l’Edu hi va trobar el seu racó… i ha arribat un moment en què m'està fent quedar fatal. Això no pot ser! És per això que faré un post explicant les meves últimes lectures. La idea inicial era fer un post per cada llibre, però el temps passa i la memòria defuig per tant, en faré un per tots

Del setembre al març he llegit:

-          - La Trilogia de los 3 cuerpos, de Cixin Liu. Trilogia Sci-fi d’autor xinès que a partir d’una trama incorpora moltes teories científiques a la història que poc a poc va complicant la novel·la. El llibre comença (passada una introducció de caire històric xinès molt interessant) en què molts científics del món es suïciden de forma inexplicable, però això és la punta de l’iceberg... No vull explicar de què va en realitat perque espatlla el llibre. Vaig trobar les teories interessantíssimes junt amb una trama currada que m’ho van fer passar d’allò més bé. Per altra banda arriba un punt en què se li’n va molt l'olla i possiblement un físic se’n rigui de totes aquestes teories… Podríem dir que has d’entrar al joc de l’autor, i si hi entres el disfrutes molt. Jo hi vaig entrar, li poso un excel·lent.
 

       
        - Blade Runner de Phillip K. Dick (el llibre oficialment es diu “Sueñan los androides en ovejas eléctricas?”): Acabava de revisionar la pel·lícula i em va picar la curiositat. A partir del matiex món de la pel·lícula explica una història molt diferent, aportant temes nous i deixant-ne de banda d’altres. Em va distreure i m'ho vaig passar bé, però no em passarà a la posteritat, de fet noto que el començo a oblidar... Li poso un Bé


         La chica del tren (de Paula Hawkins): En aquest cas he estat molt mainstream perque l’he llegit per ser un llibre que estava de moda. Volia saber què atreia d'aquest llibre a la gent (n’han fet una pel·lícula que no he vist). Si llegeixes la contraportada, el llibre et vol vendre que va d’una noia que sempre fa el mateix trajecte de tren i que per aquesta raó s’assabenta d’un segrest en què ella ha vist coses sospitoses des del tren... Doncs no va d’això. Un altre cas de publicitat enganyosa (em remeto al meu post de fa anys sobre “el nombre del viento” llibre boníssim però que la publicitat enganyosa em va espatllar). El llibre va d’una alcohòlica depressiva que sempre fa el mateix trajecte de tren i que es veu involucrada en un segrest d’una forma que ella no recorda per estar beguda. El tren és un atrezzo que tot i que surt molt, no té una especial rellevància a la trama.
El llibre està bé. Com més entres a la història entens més a la protagonista (que al principi jo odiava, i quan un protagonista no t’agrada et fa el llibre feixuc) acabant essent un llibre sobre feminisme ben explicat. És cert que el final me l’esperava un xic... però en general considero que la fama se la mereix. Li dono un Notable.


 I a partir del març? Estic llegint una trilogia, que quasibé ja tinc acabada. Pròximament parlaré de la trilogia de "La tierra fragmentada" de N.K.Jemisin