Imperio final - Nacidos de la bruma volum I - Brandon Sanderson

“Nuestra fe es a menudo más fuerte cuando debería ser más débil. Esa es la naturaleza de la esperanza”

 Un company de feina molt entès en llibres de fantasia un dia em va comentar, que per ell hi ha 3 grans autors de fantàstic: Martin (Joc de trons), Rothfuss (El nombre del viento) i Sanderson. Aquest últim era l’únic autor que no havia llegit i com a fan del fantàstic, no podia ser.

Argument: Un mon acabat que està reviscolant enmig de les cendres, hi ha un sistema de castes molt marcat on els nobles tenen màgies i la classe baixa viuen com esclaus sense poders. La història comença amb 2 protagonistes de classe baixa amb poders que volen canviar aquest sistema de castes.

És una història de:

1-      Fantasia màgica: La màgia en novel·la és una arma perillosa, ja que pots explicar com funciona i fer que el lector es perdi en explicacions massa complexes i avorrides (el que em va passar amb la trilogia de N.K.Jemisin) o al revés: Passar-hi de puntetes en explicar com funciona fent molt fàcil que l’autor es pugui treure un “Deus ex Machina” de la butxaca quan vulgui (per exemple la Dragonlance). Doncs aqui Sanderson la clava. L’explicació s’entén sense carregar i fa que la màgia tingui uns límits clars. Saps què es pot fer i què no. I tot i això hi ha sorpreses constants

2-      Política: El sistema de castes, els nobles i com funciona aquest món està excel·lentment explicat. Espies, traïcions polítiques, plans maquiavèl·lics... el que vulgueu. Personalment però, el món en el que vivim ha provocat que actualment estigui molt cansat de la política. No em venia de gust i se m’ha fet un xic feixuc.

3-      Acció: Barrejar baralles de punys, espases i màgia n’he llegit moltes, però Sanderson fa unes escenes d’acció memorables. La primera de totes, quan encara no t’havien explicat com funcionava la màgia et fa volar el cap. Un cop l’entens li trobes el sentit a tot i cada moviment és especial

És el primer llibre d’una trilogia, en què inicialment la trama la veus molt improbable i que creus saber per on aniran les coses... però té un final ben acabat, sorprenent i molt satisfactori. No cal llegir més si no vols. De fet és el meu cas. Veient el final del primer, previnc que el segon llibre serà més polític que màgic i no l’he començat. Ja vindran temps millors en què em vingui de gust.

En resum, el company de feina tenia tota la raó del món: Jo li poso excel·lent perquè la trama política em cansava, però puc entendre perfectament que altres persones el puguin titllar d’obra mestra.

El nombre del viento

Per si encara no s’ha notat, el meu gènere preferit és el fantàstic.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat: Com una novel·la fantàstica pot trobar-se tant freqüentment a les llibreries? Almenys per on m’he mogut jo es troba molt més sovint que SOIAF. Vaig decidir llegir-la, però donada la seva qualitat de best-seller no tenia gaires esperances de trobar-me amb un bon llibre... I que equivocat que estava!

Argument: A un poble perdut arriba un autor interessat a escriure biografies de les persones més importants del seu temps, allí es troba amb el propietari de la taberna, que és ni més ni menys que el llegendari Kvothe, heroi per molts i malvat per altres. Kvothe accedeix a narrar-li la seva història en tres dies, i cada dia és una novel·la. Aquesta és doncs la primera novel·la de tres que narren la seva vida.

Ens trobem davant un elogi a les històries del boca-orella, les llegendes, cançons i rondalles. Tot i ser la seva primera novel·la, el senyor Rothfuss aconsegueix fer-te una fantasia coherent i sentir-la com si fossis a una cabana a prop d’una llar de foc. De fet, no m’he sentit mai tant a prop de sentir una cançó sense usar les orelles com en aquest llibre.

Un altre dels seus principals atractius, encara que sembli incoherent, és fer d'aquest llibre una paròdia seriosa del gènere fantàstic. M’explico: Ens trobem amb un narrador (Kvothe) d’ànim depressiu, i sense ganes de bromes, que ens presenta una vida plagada de rumors, però com és normal, es dedica a desmentir-los o matitzar-los un a un, creant una ruptura massiva d’estereotips del gènere fantàstic. Així doncs sense fer-los desaparèixer desmitifica la màgia i els animals mitològics, i ja que el llibre parla de l’adolescència, se’n fot (seriosament és clar) de Harry Potter i el seu col·legi. Aqui no hi ha companys de viatge complementaris, ni profecies, ni mestres que es moren després d’ensenyar tot el que saben...

El principal punt negatiu no és culpa de l’autor sinó de la editorial espanyola: Ni en la contraportada ni enlloc t’avisa que és la primera part d’una trilogia! Tot i que el ritme del llibre és bo, a partir de la segona meitat em semblava que la història anava massa lenta per acabar-se, això va crear una falsa sensació de llibre lent, esperant coses que en veritat no passen i acabant amb una falsa desil·lusió de llibre a mitges. Aquest mal gust de boca final que essent justos, no és culpa de la novel·la (tot i que últimament estic fart de llibres inacabats...) m'obliga a no ficar-li més que Notable.