Imperio final - Nacidos de la bruma volum I - Brandon Sanderson

“Nuestra fe es a menudo más fuerte cuando debería ser más débil. Esa es la naturaleza de la esperanza”

 Un company de feina molt entès en llibres de fantasia un dia em va comentar, que per ell hi ha 3 grans autors de fantàstic: Martin (Joc de trons), Rothfuss (El nombre del viento) i Sanderson. Aquest últim era l’únic autor que no havia llegit i com a fan del fantàstic, no podia ser.

Argument: Un mon acabat que està reviscolant enmig de les cendres, hi ha un sistema de castes molt marcat on els nobles tenen màgies i la classe baixa viuen com esclaus sense poders. La història comença amb 2 protagonistes de classe baixa amb poders que volen canviar aquest sistema de castes.

És una història de:

1-      Fantasia màgica: La màgia en novel·la és una arma perillosa, ja que pots explicar com funciona i fer que el lector es perdi en explicacions massa complexes i avorrides (el que em va passar amb la trilogia de N.K.Jemisin) o al revés: Passar-hi de puntetes en explicar com funciona fent molt fàcil que l’autor es pugui treure un “Deus ex Machina” de la butxaca quan vulgui (per exemple la Dragonlance). Doncs aqui Sanderson la clava. L’explicació s’entén sense carregar i fa que la màgia tingui uns límits clars. Saps què es pot fer i què no. I tot i això hi ha sorpreses constants

2-      Política: El sistema de castes, els nobles i com funciona aquest món està excel·lentment explicat. Espies, traïcions polítiques, plans maquiavèl·lics... el que vulgueu. Personalment però, el món en el que vivim ha provocat que actualment estigui molt cansat de la política. No em venia de gust i se m’ha fet un xic feixuc.

3-      Acció: Barrejar baralles de punys, espases i màgia n’he llegit moltes, però Sanderson fa unes escenes d’acció memorables. La primera de totes, quan encara no t’havien explicat com funcionava la màgia et fa volar el cap. Un cop l’entens li trobes el sentit a tot i cada moviment és especial

És el primer llibre d’una trilogia, en què inicialment la trama la veus molt improbable i que creus saber per on aniran les coses... però té un final ben acabat, sorprenent i molt satisfactori. No cal llegir més si no vols. De fet és el meu cas. Veient el final del primer, previnc que el segon llibre serà més polític que màgic i no l’he començat. Ja vindran temps millors en què em vingui de gust.

En resum, el company de feina tenia tota la raó del món: Jo li poso excel·lent perquè la trama política em cansava, però puc entendre perfectament que altres persones el puguin titllar d’obra mestra.

La tierra fragmentada de N.K Jemisin

"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable