“Both Huet and Bayle were erudites and spent their lives reading. Huet, who lives into his nineties, had a servant follow him with a book to read aloud to him during meals and breaks and thus avoid lost time. He was deemed the most read person in his day. Let me insist that eruditon is important to me. It signals genuine intellectual curiosity. It accompanies an open mind and the desire to probe ideas to others. Above all, an erudite can be dissatisfied with his own knowledge, and dissatisfaction is a wonderful shield against Platonicity, the simplifications of the five-minute manager, or the philistinism of the overspecialized scholar. Indeed, scholarship without erudition can lead to disasters.”
The Black Swan: the impact of the highly improbable és un assaig de Nassim Nicholas Taleb, publicat per l’editorial Penguin Books, que publica sobretot llibres de ciència, filosofia, psicologia, etc. Tot el llibre gira al voltant de la idea del ‘cigne negre’, un esdeveniment extremadament improbable però d’una gran repercusió. Es pot tractar de la ocurrència d’un fenòmen molt improbable o bé de la no ocurrència d’un fenòmen molt probable. Taleb ens obre als ulls a la nostra exposició als cignes negres que, per bé que són molt poc probables, poden tenir tal impacte a les nostres vides que faríem bé en no ignorar-los. No obstant, Taleb no ens dóna una recepta per predir-los (els autèntics cignes negres no són previsibles) sinó més aviat directrius per reduir la nostra exposició als mateixos. Alhora, ens alerta d’una conducta freqüent: aferrar-se a un cigne negre i ignorar-ne la resta.
He triat aquest fragment del principi de la novel·la de Taleb perquè és un dels més rellevants pels científics. Aquí ens avisa del que ell anomena Platonicitat, que consisteix en assumir il·lusament que el món és més simple del que en realitat és. Em recorda la famosa cita de H.L. Mecken: “there is always a well-known solution to every human problem —neat, plausible, and wrong.” (sovint aquesta frase es cita canviant “well-known” per “easy”). Els cignes negres són, per definició, imprevisibles, i tothom està subjecte a l’experimentació de cignes negres, fins i tot la gent més preparada (si bé els cignes negres no són necessàriament objectivables; el que per a mi és un cigne negre, pot no ser-ho per a tu). Massa sovint tendim a confondre erudició amb coneixement i sobrevalorar la formació dogmàtica. Una llicenciatura (o un grau, un màster o un doctorat) no és res més que un tall de paper que acredita —però no assegura— que en el seu moment vas adquirir uns mínims coneixements sobre una matèria. No et fa ni més intel·ligent, ni més preparat per la vida, ni menys exposat als cignes negres.
De manera molt clara i através de múltiples exemples i anècdotes personals, Taleb ens mostra els límits del nostre coneixement i la incapacitat sistemàtica que tenim per fer prediccions. Una incapacitat que és emmascarada pel que és coneix com a fal·làcia narrativa. Els humans estem programats per intentar raonar el que succeix, per donar una explicació a posteriori que racionalitzi els esdeveniments, una explicació senzilla, Platònica. No obstant, un anàlisi crític sovint revela que es tracta d’un biaix de confirmació. Ens centrem en el que veiem per tal d’intentar explicar el que no podem veure. Aquests conceptes no són propis de Taleb, els pren de dos dels pares de teoria prospectiva: Kahneman y Tversky. Per profunditzar en el tema recomano la lectura de ‘Thinking, fast and slow’ de Daniel Kahneman (Nobel d’economia l’any 2002) que també ha estat publicat per Penguin Books. Kahneman analitza el procés de presa de decisions i demostra que sovint decidim amb ‘el pilot posat’ amb allò que ell anomena el ‘Sistema 1’, que no porta a terme un procés racional a l’hora de prendre una decisió tot i que sovint tenim la falsa sensació que prenem una decisió de manera raonada.
Estem evolutivament programats per generalitzar a partir de les experiències viscudes i per això som tan sensibles als cignes negres, perquè aquests no són quelcom que poguem anticipar a partir de les experiències que hàgim viscut abans. L’exemple paradigmàtic que utilitza Taleb és el del gall d’indi que viu en captivitat als EEUUs. En base a la seva experiència creu que els seus amos l’aprecien i per això l’alimenten cada dia. Per ell, rebre el seu menjar és tan segur com que cada dia surt el sol. Fins que arriba el dia d’acció de gràcies. Basar tot el coneixement en l’experiència té aquestes coses.
Taleb ens porta a repassar l’escepticisme de Hume i la teoria de la falsació de Popper. La darrera és especialment rellevant pels científics i ens ve a dir que hem d’assumir que hi ha proposicions que no podem provar independentment de la quantitat de biaixos de confirmació que tinguem, perquè n’hi ha prou amb una excepció per invalidar una teoria. N’hi ha prou amb un cigne negre. Sovint oblidem que les teories científiques que donem per vàlides ho són només fins que algú demostri que són errònies.
La fal·làcia narrativa està ben arrelada en els nostres gens. Estem programats per recordar històries que tenen sentit i connecten els fets de manera lògica; així són més fàcilment recordables. En el procés es sacrifica part la veritat, i es construeixen algunes relacions causa-efecte fictícies. A mesura que repetim el procés de recordar fets passats, de manera inconscient, anem polint i donant forma als records, ometent detalls i transformant-los en una història coherent i més simple que els propis fets que vam viure. Els mitjans de comunicació sovint s’aprofiten d’aquesta característica per transmetre’ns la informació. Cada cop més, ens venen les notícies no com a un conjunt de fets objectius, sinó com una història, una sort de narrativa condimentada amb causalitats per fer-la més digerible.
Som animals que busquem explicacions que ens permetin racionalitzar el que veiem, però hi ha moltes coses que no tenen una causa evident i, amb el nostre coneixement superficial de la realitat, el més lògic seria acceptar que algunes de les coses que ens succeeixen són producte de la ‘sort’. No obstant, abans d’acceptar la nostra ignorància, sovint caiguem en la temptació de donar per bo un motiu plausible encara que no en tinguem cap prova. Precisament els científics tendim a racionalitzar en excés. Un altre error molt freqüent és deixar que l’estadística ens doni una falsa sensació de causalitat, i donar per segurs fets que l’experiència ens diu que són molt probables.
Un altre concepte important que repassa Taleb és el d’evidència silenciosa, una part de la realitat que resta amagada i per tant no s’inclou en els anàlisis. Es dóna més importància a les catràstrofes que es donen que a les que s’eviten. És més forta l’anècdota que l’estadística. Tothom es queda amb els morts de les torres bessones però no amb l’excés de morts a la carrera que va provocar el pànic a volar arrel d’aquest incident.
Un fenòmen connectat amb el biaix de confirmació és la creença en la perseverança. Tenim tendència a no voler canviar opinions que tenim formades. Per això, a voltes, l’excés d’informació no necessàriament millora el coneixement que tenim perquè, de tota la nova informació, triem la que confirma la nostra creença, fins i tot les coses més anecdòtiques i irrellevants, i ignorem la resta d’evidències.
Taleb es despatxa a gust contra l’economia, a la que descriu com un dels camps més aïllats; és un dels camps que menys cita referències fora del seu camp, el que indica fins a quin punt els efectes d’altres disciplines són ignorats. Diu que la gran majoria d’economistes no són conscients de la seva poca capacitat de predicció i no estan disposats a incorporar en les seves teories informació exterior. És el que ell anomena economia ortodoxa, que ignora el lliure albir de les persones i assumeix que les persones prenen decisions sempre racionals. El comportament humà és de les coses més complexes de predir, i ve determinat per factor irracionals, per exemple, el que es coneix com l’efecte àncora que consisteix en prendre el primer número que ens passa pel cap —probablement basat en una experiència recent completament irrellevant al fet que volem predir— per tal de fer una predicció quan no tenim informació suficient. Novament, aquest concepte el pren els psicòlegs empírics de l’escola heurística i dels biaixos (Kahneman y Tversky).
Finalment, hi ha una cosa que comenta Taleb (i que està bàsicament inspirada en els treballs de Mandelbrot) que com a científic m’ha cridat molt l’atenció. Fa una crítica molt dura a la distribució de Gauss com a eina per mesurar les incerteses. Hi ha una certa lògica aplastant que mai m’havia plantejat: petites desviacions en l’ajust a una campana de Gauss porten a grans errors en l’estimació de la desviació estàndard i per tant, aquesta darrera és una mala mesura del risc. Aparentment, les distribucions de Mandelbrot són més adequades per descriure fenòmens aleatoris més radicalment diferents de la mitjana.
El llibre està ple d’anècdotes personals, el que ajuda a fer el llibre molt fàcil de llegir, però alhora té parts narcisistes o un xic pedants. Per exemple, les seves batalles amb altres intel·lectuals. Cada dos per tres cita a una estrella del camp (normalment un economista) per a desprestigiar-lo poc després —molt probablement amb raó. També hi ha un concepte interessant, la redundància funcional, que en la seva aplicació a la medicina em fa arrufar una cella. Si diferents òrgans poden realitzar la mateixa acció serem més resistents a un possible cigne negre. A la pràctica, ell proposa sotmetre el cos a situacions variables d’estrés en comptes de reduir l’estrés. La regularitat ens fa dèbils. Proposa fer exercici de manera no regular, alguns dies gens, d’altres molt, passar gana i menjar de més de tant en tant, etc. Aparentment ell ho porta a la pràctica... Aquesta part no li he comprat, em sembla que encara sabem prou poc del cos humà com per donar-li massa credibilitat a aquesta teoria. Per altra banda, ens ofereix la seva fórmula per la borsa: posar la gran majoria del capital en accions de molt poc risc i la resta en accions de risc molt elevat, evitant les accions de risc mitjà.
Tot i alguns incovenients que he descrit en el paràgraf anterior, en general, m’ha agradat molt el llibre d’en Taleb, que qualifico d’excel·lent, a estones fins i tot sublim. És una obra que més enllà d’introduir-te en el món dels cignes negres, et convida a pensar i t’estimula a replantejar-te moltes coses.
