Imperio final - Nacidos de la bruma volum I - Brandon Sanderson

“Nuestra fe es a menudo más fuerte cuando debería ser más débil. Esa es la naturaleza de la esperanza”

 Un company de feina molt entès en llibres de fantasia un dia em va comentar, que per ell hi ha 3 grans autors de fantàstic: Martin (Joc de trons), Rothfuss (El nombre del viento) i Sanderson. Aquest últim era l’únic autor que no havia llegit i com a fan del fantàstic, no podia ser.

Argument: Un mon acabat que està reviscolant enmig de les cendres, hi ha un sistema de castes molt marcat on els nobles tenen màgies i la classe baixa viuen com esclaus sense poders. La història comença amb 2 protagonistes de classe baixa amb poders que volen canviar aquest sistema de castes.

És una història de:

1-      Fantasia màgica: La màgia en novel·la és una arma perillosa, ja que pots explicar com funciona i fer que el lector es perdi en explicacions massa complexes i avorrides (el que em va passar amb la trilogia de N.K.Jemisin) o al revés: Passar-hi de puntetes en explicar com funciona fent molt fàcil que l’autor es pugui treure un “Deus ex Machina” de la butxaca quan vulgui (per exemple la Dragonlance). Doncs aqui Sanderson la clava. L’explicació s’entén sense carregar i fa que la màgia tingui uns límits clars. Saps què es pot fer i què no. I tot i això hi ha sorpreses constants

2-      Política: El sistema de castes, els nobles i com funciona aquest món està excel·lentment explicat. Espies, traïcions polítiques, plans maquiavèl·lics... el que vulgueu. Personalment però, el món en el que vivim ha provocat que actualment estigui molt cansat de la política. No em venia de gust i se m’ha fet un xic feixuc.

3-      Acció: Barrejar baralles de punys, espases i màgia n’he llegit moltes, però Sanderson fa unes escenes d’acció memorables. La primera de totes, quan encara no t’havien explicat com funcionava la màgia et fa volar el cap. Un cop l’entens li trobes el sentit a tot i cada moviment és especial

És el primer llibre d’una trilogia, en què inicialment la trama la veus molt improbable i que creus saber per on aniran les coses... però té un final ben acabat, sorprenent i molt satisfactori. No cal llegir més si no vols. De fet és el meu cas. Veient el final del primer, previnc que el segon llibre serà més polític que màgic i no l’he començat. Ja vindran temps millors en què em vingui de gust.

En resum, el company de feina tenia tota la raó del món: Jo li poso excel·lent perquè la trama política em cansava, però puc entendre perfectament que altres persones el puguin titllar d’obra mestra.

Fem un revival?

Bentrobats,

Han passat 7 anys des de la meva última ressenya. Aquest blog estava mort i enterrat, així doncs... com és que tornem a ser aquí?

L’altre dia vaig estar parlant amb un conegut sobre llibres, i parlant parlant vaig recordar el  blog. Abans de recomanar-lo i donar-li accés, vaig decidir revisar-lo, ja que després de 7 anys en prou feines el recordava. Rellegir el meu passat va ser una grata sorpresa, tant per les meves opinions, com pels records, com per veure que les meves ressenyes tenien cert encant literari, que em fa la sensació que he perdut.

I doncs perquè ho havíem deixat? L’Edu tindrà unes raons. Les meves eren molt clares: Per un canvi de vida. En aquell moment vivia sol i tenia temps. A partir del desembre de 2011 vaig passar a viure una vida en família, amb poc temps per a hobbies, i un espai molt reduït per escriure. Ha estat una etapa molt rica de la meva vida de la que he gaudit i seguiré gaudint-ne, el cas és que els nens creixen i l’espai a casa ha augmentat per tant, ha arribat el moment de replantejar el blog altre cop.

Em fa molta gràcia rellegir les meves pròpies ressenyes, n’hi ha moltes que no en tocaria ni una coma (la d’Emma, quina gran ressenya!).  D’altres vaig tenir un toc visionari (parlo de SOIAF, o Song of ice and fire, nom anglosaxó de la saga literària de Juego de tronos, que en aquella època la coneixíem 4 arreplegats, i actualment és arxiconegut). D’altres n’he canviat l’opinió radicalment (Ken Follet, actualment ja no puc amb ell).
Durant aquests anys, tot i no fer ressenyes, no he deixat de llegir. És cert que la vida familiar m’ha portat a no complicar-me la vida i anar a buscar la lectura que més m’agrada (Fantasia i ciència ficció), però he seguit buscant un cert toc de varietat. La manca d’un record ben definit m’impedeix fer ressenyes del passat, però puc dir que m’ho he passat d’allò més bé amb llibres com El Padrí, la saga de Geralt de Rivia, el corvovers de Marc Pastor, la veritat del cas Harry Quebert, la trilogia de Wells de Felix J.Palma, Musashi o el clàssic Matar a un ruiseñor. En canvi, em va decepcionar la Caída de los gigantes de Ken Follet, la saga Divergente, la Dragonlance, els últims de Zafón, Madame Bovary o l’American gods (aquest 2 últims sé que molt gent no estarà d’acord)
Per acabar aquest post, vull deixar una cita de twitter escrita per  Miquel Codony (@Qdony) que defineix perfectament totes les meves ressenyes del blog:
“Como reseñador aficionado, releer y ver cosas que en su momento no habías valorado igual es una cura de humildad necesaria. Mis reseñas están totalmente ligadas al contexto: Dicen más de ese proceso de lectura que del libro en sí”

El nombre del viento

Per si encara no s’ha notat, el meu gènere preferit és el fantàstic.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat: Com una novel·la fantàstica pot trobar-se tant freqüentment a les llibreries? Almenys per on m’he mogut jo es troba molt més sovint que SOIAF. Vaig decidir llegir-la, però donada la seva qualitat de best-seller no tenia gaires esperances de trobar-me amb un bon llibre... I que equivocat que estava!

Argument: A un poble perdut arriba un autor interessat a escriure biografies de les persones més importants del seu temps, allí es troba amb el propietari de la taberna, que és ni més ni menys que el llegendari Kvothe, heroi per molts i malvat per altres. Kvothe accedeix a narrar-li la seva història en tres dies, i cada dia és una novel·la. Aquesta és doncs la primera novel·la de tres que narren la seva vida.

Ens trobem davant un elogi a les històries del boca-orella, les llegendes, cançons i rondalles. Tot i ser la seva primera novel·la, el senyor Rothfuss aconsegueix fer-te una fantasia coherent i sentir-la com si fossis a una cabana a prop d’una llar de foc. De fet, no m’he sentit mai tant a prop de sentir una cançó sense usar les orelles com en aquest llibre.

Un altre dels seus principals atractius, encara que sembli incoherent, és fer d'aquest llibre una paròdia seriosa del gènere fantàstic. M’explico: Ens trobem amb un narrador (Kvothe) d’ànim depressiu, i sense ganes de bromes, que ens presenta una vida plagada de rumors, però com és normal, es dedica a desmentir-los o matitzar-los un a un, creant una ruptura massiva d’estereotips del gènere fantàstic. Així doncs sense fer-los desaparèixer desmitifica la màgia i els animals mitològics, i ja que el llibre parla de l’adolescència, se’n fot (seriosament és clar) de Harry Potter i el seu col·legi. Aqui no hi ha companys de viatge complementaris, ni profecies, ni mestres que es moren després d’ensenyar tot el que saben...

El principal punt negatiu no és culpa de l’autor sinó de la editorial espanyola: Ni en la contraportada ni enlloc t’avisa que és la primera part d’una trilogia! Tot i que el ritme del llibre és bo, a partir de la segona meitat em semblava que la història anava massa lenta per acabar-se, això va crear una falsa sensació de llibre lent, esperant coses que en veritat no passen i acabant amb una falsa desil·lusió de llibre a mitges. Aquest mal gust de boca final que essent justos, no és culpa de la novel·la (tot i que últimament estic fart de llibres inacabats...) m'obliga a no ficar-li més que Notable.

Com una sèrie televisiva pot aconseguir acabar una saga literària: Història de SOIAF

Sempre hi ha una primera vegada per tot:
- Per primera vegada no faré una crítica a un llibre
- Per primera vegada parlaré d'una sèrie de televisió
- Per primera vegada repetiré comentaris per una novel·la que ja n'he parlat...

Estic parlant de l'única obra mestra que té aquest blog fins al moment, estic parlant evidentment, de Canción de hielo y fuego, traducció de Song of ice and fire (SOIAF).

I és que avui és un dia especial. Avui, 12 de juliol, després de 6 anys d'espera, George R.R Martin treu el 5è volum de la saga!

Vull deixar constància de tota la bibliografia de Martin relacionada amb SOIAF:

SOIAF consta de:
- A Game of Thrones (1996)
- A Clash of Kings (1998)
- A Storm of Swords (2000)
- A Feast fot Crows (2005)
Aquests 4 ja comentats en el post de desembre de 2010
- A Dance with Dragons (2011, la causa d'aquest post)
- The winds of winter (pròximament)
- A Dream of Spring (pròximament)

Hi han també 3 novel·letes curtes del mateix món anomenades "Tales of Dunk and Egg" la història passa 90 anys abans de les novel·les de SOIAF, de moment ha escrit:
- The Hedge Knight (1998)
- The Sworn Sword (2003)
- The Mystery Knight (2010)
- Té com a mínim un altre llibre en projecció de la saga. Els tinc pendents de llegir.

I per acabar la bibliografia hi ha la nova sèrie de televisió: "Juego de tronos", emesa pel Canal plus aquests últims mesos. Aquesta sèrie és l'adaptació d'un llibre de SOIAF per temporada, per tant de moment tenen guió per 5 temporades...

Aprofito per fer una petita crítica de la sèrie: Després d'un primer capítol més aviat decepcionant, en part per culpa de la gran feina que hi ha en presentar personatges, la sèrie millora a poc a poquet, essent realment bona a partir del 4-5è capítol. I és que els diàlegs no tenen pèrdua, els paisatges de fantasia són molt aconseguits i és clar, la història s'ho val. A més a més aporta novetats als fidels lectors! Hi han aspectes de personatges desconegudes a la novel·la (almenys fins al volum 4) que te les explica la sèrie! Això es deu a que aprofita punts de vista totalment desconeguts a la novel·la així doncs veus converses que mai es van llegir per no ser personatges principals. Gran trumfo!
Com a part negativa trobo que li falta un punt de tensió (potser només passa als que ja se saben la història...) i tenen un seriòs problema per crear multituds... Per posar un exemple, la caravana de Khal Drogo sembla una petita excursió i no l'exèrcit que ens ven el llibre...


Hom es pot pensar que per la sortida del llibre no n'hi ha per fer un post al blog, però si un sap la història s'adonarà que si val la pena:
El senyor G.R.R Martin (per cert, us heu fixat amb les grans similituds en les sigles amb J.R.R Tolkien?!) Va editar els 3 primers volums en 4 anys, però si seguiu la bibliografia veureu que va tenir una crisi per seguir endavant: No sabia com afrontar i continuar la història d'uns personatges molt concrets per por d'espatllar l'obra, fins que al final va decidir el següent: Ja que no s'atrevia a escriure sobre uns personatges, si que podia parlar dels que tenia clar com seguirien a l'obra. És així com va sorgir el quart volum, Feast for crows el 2005, que no és res més que la història de la meitat dels personatges del 5è llibre. Per tant podríem dir que aquest 5è volum que acaba de sortir portava del 2000 al 2011 en construcció!
Un cop editat el quart volum varen passar els anys i els anys... i l'home no treia llibre per la desesperació dels fans, i jo sincerament, començava a dubtar que se'n sortís (a tenir en compte que l'home ja té els seus quasi 63 anys...)

Aqui és quan entra en escena la sèrie "Juego de tronos", Es basa en un llibre per temporada, per tant en 4 anys els guionistes s'haurien quedat sense material... Així doncs Martin té pressa: Ha d'acabar els 3 llibres que li falten en els pròxims 5 anys!

Ho aconseguirà? De moment ha fet el primer pas: A dance with dragons ja és aqui.