Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.

Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.