To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote. 

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

En busca del tiempo perdido. Por el camino de Swann

“Esas imágenes irreales, fijas, las mismas siempre, que llenaban mis días y noches, diferenciaron aquel período de mi vida de los que le precedieron (y que habría podido ser confundido con ellos por un observador que no viera las cosas más que desde fuera, esto es, que no viera nada), lo mismo que en una ópera introduce una novedad un motivo melódico que no se podría sospechar si nos limitáramos a leer el libreto y menos aún si no estuviéramos fuera del teatro contando los cuartos de hora que transcurren.” 

Por el camino de Swann és el primer volum de la icònica novel·la que Marcel Proust va escriure fa 100 anys. A través de les vivències de la seva infància, Proust ens mostra la vida de l'aristocràcia francesa de principis del segle passat. El relat es mou entre l'imaginari poble de Combray i París. 

Si no pots o vols conectar amb el que Proust t’ofereix, llegir A la recerca del temps perdut es pot convertir en un autèntic malson. Aquesta novel·la clàssica és admirada per alguns i odiada per uns altres, i el motiu és sempre el mateix: la prosa proustiana. Proust utilitza una prosa lírica, amb llargues frases intercalades per subordinades que donen els matissos i la riquesa que caracteritzen les seves descripcions. Això és el que fa tan original aquest llibre, que aconsegueix donar una vivacitat extraodinària a les paraules del seu autor, recreant no només el paisatge, la gent o el context social de l'època, sinó també les més íntimes sensacions que experimenta Proust durant la seva infantesa. Proust posa el mateix esmerç en descriure una església, un camí o una vivència personal, fent que la lectura sigui tan viva i realista i, a voltes, tan feixuga. Llegint Proust m'he reconegut en algunes experiències que descriu de la seva infància i he recordat algunes sensacions que tenia completament oblidades. No havia experimentat mai quelcom així llegint una novel·la.  D'altres vegades, m'he vist atrapat en descripcions minucioses que no han despertat el meu interès i no han evocat cap record, com les que fa d’un retaule que hi ha l'església de Combray. Fins que no m'he fet amb la prosa proustiana, podria dir que aquest llibre l'he gaudit tant com l'he patit. En qualsevol cas, les estones de gaudi compensen amb escreix les de patiment. 

Precisament per complicació de la prosa proustiana, traduir A la recerca del temps perdut és una tasca molt complexa. El primer a traduir l'obra al castellà va ser Pedro Salinas. I aquesta és la traducció que he llegit i he de confesar que no m'ha agradat massa. M'he topat amb frases on hi trobava a faltar algun signe de puntuació; frases que he hagut de tornar a mirar més d'una vegada per trobar-li el sentit. Fins i tot he d'admetre que hi ha unes poques frases que després de rellegir-les tres vegades encara no he comprès completament. També és veritat que cap al final de la novel·la Salinas comença a fer servir guions per introduir alguns incisos i així el text guanya comprensió i la lectura es fa més àgil. Després de llegir vàries crítiques a les traduccions de Proust, i comparar alguns fragments de la novel·la, he decidit que pel segon volum optaré per un altre traductor, Carlos Manzano. 

Respecte a Proust arribo a una clara conclusió: aquest home era un geni però, com sovint passa amb les ments més clarividents, sospito que era un tipus malalt i insofrible. A Por el camino de Swann et mostra la riquesa del seu món introspectiu, fent-nos partíceps de les seves lluites interiors i les seves frustracions. Proust defensa que la vida més rica és la vida interior de cadascú. No tant el que fem, els llocs que visitem o les persones que coneixem, sinó com ho vivim i revivim a dins nostre, i l’emprempta que ens deixa. És cert que el present és efímer i diuen que la felicitat té més a veure amb el record que amb l'experiència. Ara bé, la memòria és selectiva, imprecisa i sovint mentidera. El record que tenim de les experiències viscudes mai és fidel a la realitat, és més aviat un relat convenient que encaixa les peces que ens han deixat emprenta. Un relat més senzill de recordar, que es cuina a foc lent amb el pas del temps, en el que sacrifem (de manera essencialment inconscient) part de la realitat. Precisament això és el que ens ofereix el primer volum de l’obra de l’escriptor francès: una relat de situacions selectes de la seva infància a partir dels estímuls que les evoquen: una fragància, el gust d’una magdalena o una petita melodia dins d’una cançó. És el que Proust anomena memòria involuntària: un fet trivial que evoca amb força un episodi de la nostra vida. Proust va inventar el terme, que ha donat lloc a no pas pocs estudis psicològics i filosòfics.

A part de les seves pròpies experiències, Proust descriu l’afer amoròs entre Swann i Odette, des de la perpectiva del primer. Aquesta part és una magistral exposició d’un enamorament i tot el que l’acompanya: la ingenuitat, irracionalitat, la incoherència, la gelosia i el sobreanàlisi. Proust es recrea en la dolça tortura que suposa prolongar el que hi ha abans del festeig, mostrant-nos que, si bé Odette és la causa de l’enamorament, no n’és l’objectiu. Ens enamorem del propi enamorament, no pas de la persona. No dedica moltes pàgines a descriure els millors moments de la relació d'Odette i Swann però sí que disecciona amb calma i precisió tota la fase del desencís. L’enamorament torna a Swann cec, provocant-li una mandra intel·lectual que li impedeix analitzar objectivament la seva relació amb Odette. Swann s'immergeix en sí mateix —valgui la redundància— caiguent en una rutina perniciosa. Així és com ens descriu la transició de l’enamorament a la obsessió. Ens mostra l’amor com un procés interior, insospitat en la seva complexitat per l’ésser que és estimat, on tot gira al voltant de la persona estimada però del que ella no n’és partícep. Projecta la perfecció en l'Odette, a la que despulla dels seus defectes, convertint-la en un imatge basada en un conjunt selecte d'anècdotes i vivències que Swann reté amb avidesa. I així es crea la idea de l'Odette, l'objecte de l'enamorament de Swann. Una idea que perdura i es retoca amb el pas del temps, mentre la persona que hi ha darrera evoluciona, esdevenint algú que si en Swann pugués arribar a conèixer no s’assemblaria en res a la idea de la que s'ha enamorat. Un cop construïda aquesta imatge perfecte, Swann sobreviu alimentant-se de relats fantasiosos sobre el seu futur proper, on s’imagina escenaris que permetin satisfer el paroxisme de la frustració que sent per no ser correspost. 

‘Por el camino de Swann’ és una novel·la que aconsegueix fixar el temps. Retenir en les seves pàgines una societat i, sobretot, les vivències de l’autor. Les societats canvien ràpidament però les persones no tant, i per això hi podem reconèixer sentiments i sensacions pròpies que eren tan vàlides a la França de principis de segles passat com ho són en l’actualitat. Proust aconsegueix despertar el nostre món interior, evocant memòries involuntàries. Fent-nos conscients d’algunes de les empremtes que han marcat la nostra existència i donant-nos la oportunitat de tornar-les a viure a través de les pàgines d’una obra que no puc menys que catalogar d’obra mestra.  

Va de còmics

Últimament estic mandròs amb la lectura. Vaig llegir fa poc una entrevista a un renombrat llibreter barceloní on deia que el veritable enemic de les llibreries no és Amazon com tothom es pensa, sinó les plataformes televisives tipus Netflix o HBO. No podria estar més d'acord, i és que últimament prefereixo una bona sèrie que una lectura. Edu, quan vulguis transformem el blog "Enganxats a la lectura" per "Enganxats a les sèries"

El fet és que per posar-m'ho fàcil he estat llegint còmics i manga. No llegia còmics des dels Astèrix o els Tintins de la infantesa, i ha estat una grata sorpresa. Faré una petita ressenya del més destacable que he llegit aquest any.

Còmics:
1- Watchmen (Alan Moore i Dave Gibbons). El vaig voler llegir per poder veure la sèrie en condicions i la seva fama: Considerada la millor novel·la gràfica de la història. No he llegit la seva competència, però quina raó tenen! Em va deixar bocabadat. Quina profunditat! És una obra mestra amb majúscules, digna de vàries relectures, ja que es poden trobar infinits matissos no trobats anteriorment.

Són 12 volums amb principi i final i en teoria va de superherois. Per mi té reminiscències al Quixot: Cervantes parlava de novel·la de caballeries quan estava de capa caiguda, la va ridiculitzar i la va fer triomfar. Doncs amb Watchmen va passar el mateix: Els còmics de superherois començaven a estar molt "trillats" als anys 80 i el Sr Moore va decidir fer un còmic on sense tenir comèdia, se'n fotia dels superherois. Uns herois que no tenen poders, que es creuen els millors però en veritat no serveixen per a res, i al final veus les seves misèries. Aquesta novel·la va fer retornar la fama als superherois i gràcies a ella se li va donar un to més noir a aquest gènere.
Podria dir tantes coses... però no ens enganyem, excepte el concepte "El quixot dels superherois" que me l'he inventat jo, la resta ho treuria de blogs i podcasts, i és que després d'acabar Watchmen em va venir la necessitat d'escoltar un podcast de 8h (!) sobre tots els detalls del còmic, és per això que si es vol saber més del tema ho deixo als experts de l'obra.
Per cert, la sèrie també està a l'alçada, però és recomanable haver llegit els còmics abans

2- Locke any Key (Joe Hill). Actualment conegut per la sèrie de Netflix que no he vist. L'argument és una casa especial on està plena de claus que obren portes que fan màgia: Una porta et converteix en fantasma, una altra et canvia el sexe, una en gegant etc... El Sr Hill (per cert, és el fill d'Stephen King) fa un còmic molt directe amb una història trepidant, amb terror, aventures, fantasia... M'ho vaig passar d'allò més bé. Si he de dir quelcom és que li treu poc suc a tanta clau màgica. Això si, res a veure amb Watchmen (pausada, molt adulta i profunda) aquesta és trepidant, destinada a públic jove (que no infantil, amb la foto veieu que té tocs terrorífics evidents) i sense pretensions, relativament superficial. La deixaria de notable

Volia parlar de manga, però n'he llegit força més i el post se m'allargaria, ho deixaré per més endavant

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.

Canción de hielo y fuego

Quina gran lectura!

Per fi m’he acabat els llibres escrits d’aquesta saga, una experiència única.

L’autor és G.R.R Martin (Unes inicials que recorden a un altre gran mite del gènere...) i ja ha editat 4 volums d’unes 800 pàgines cadascun. L’obra és de gènere “fantasia heroica”, anomenada per l’aparició d’un o varis herois, on a vegades apareix màgia i que acostumen a passar durant èpoques remotes o móns fantàstics.

Argument: Un món fantàstic on els seus habitants viuen en una època medieval i on existeixen diferents regnes, un d’ells predomina gràcies a les conquestes del seu rei. Ens presenten diferents lords, governants dels seus regnes amb les seves famílies, unes més protagonistes que d’altres, unes més ben intencionades que d’altres, que participen en el que dóna títol al primer llibre: el “juego de tronos”. Apareixen traïcions, batalles, tornejos, sexe, traïcions, màgia, assassinats, traïcions...

El número de personatges és summament ampli: Personatges principals que al final no ho són tant, secundaris que al final són protagonistes, tots molt ben construïts, que evolucionen en el pas dels llibres sense perdre el sentit de l’obra.

Sobretot els 3 primers llibres són una obra mestra, i això és degut a:

1- Són unes novel·les imprevisibles, al primer llibre no les veus venir, i al tercer, quan et penses que et coneixes l’autor i ja no et sorprendrà més... Ho torna a aconseguir

2- La cruesa de la història: Martin no s’està de floretes precisament, hi ha escenes gore, d’altres molt dures, d’altres terrorífiques. Només arribant a les 100 primeres pàgines del primer llibre ja es veu quines maneres apunta la novel·la. Hi ha moments en què et venen ganes de tirar el llibre i dir: Aquesta no te la perdono Martin!, però tot i això segueixes... i perdones.

3- Dóna la sensació en tot moment que tot està planejat, cada aparició, ada acte dels personatges... que més endavant ens enterarem el perquè de tot plegat. En aquest sentit recorda a la sèrie Lost, de moment però no podem saber si tot quedarà tant bé

4- La Pre-Novel·la: De bon principi t’expliquen coses que ja han passat. Batalles, antics herois, històries d’amor... Tot això crea un ambient de context històric, llegendes prèvies i cançons que ambienten molt bé les novel·les. Fa pensar que Martin podria tenir el seu propi Silmarillion si volgués.

5- El punt de vista: Cada capítol el protagonista és un personatge diferent, i mentres el protagonista és un el temps transcorre pels altres personatges, això implica que a vegades t’enteris de coses a primera fila però en canvi hi ha aconteixements vitals que els veuràs de lluny, i inclòs d’altres no sabràs segur si han passat, ja que només són rumors... Això et fa enganxar al llibre esperant arribar al capítol del personatge rumorejat per veure què hi ha de veritat en tot allò.

Tot i que la considero una obra mestra li trobo dos punts negatius:

1- La quarta novel·la: “Festín de cuevos”. Comences poc enganxat perque els protagonistes són els personatges secundaris de les altres novel·les. A més dóna la sensació que el llibre no arranca, com si Martin hagués gastat tota la pòlvora en els llibres anteriors. Prefereixo tenir una visió més optimista i pensar que està preparant la història pel que vindrà...

2- La història està inacabada, i el que és pitjor, Martin no està per la labor. Porta més de 5 anys sense editar nou llibre i actualment pensa més amb la sèrie que es farà sobre la saga...

En Resum: Obra mestra inacabada. El temps dirà si és una obra mestra com déu mana, però de moment jo sóc optimista en què Martin ho aconsegueixi.

P.D: Per fer dentetes explicaré la imatge de l'inici: Veiem a Jaime, amb la seva armadura daurada de la casa Lannister (la família de l'emblema del lleó) i la capa blanca de la guàrdia reial amb una espasa plena de sang. I és que acaba d'assassinar el rei Aeris II de la casa Targayden (la família de l'emblema del drac de tres caps), també apodat el rei boig. Tota l'escena passa a la sala del tro de la "Fortaleza Roja" on veiem al darrere el "Trono de hierro" forjada a partir de les espases dels enemics vençuts. A partir d'aquell dia a Jaime l'anomenaran "el matarreyes"

Encara que sembli mentida... No estic desvetllant cap misteri!