Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig va ser un dels escriptors alemanys més prolífics en una època molt convulsa a Europa, a cavall entre la primera i la segona guerra mundial. La seva obra conté narrativa, assaig i biografies que, per vàries raons, no ha tingut una gran repercusió a Espanya (i, per a la meva sorpresa, a molts altres llocs) tot i ser probablement l’escriptor més popular de la seva època. Durant el franquisme el règim dictatorial era contrari a l’obra de Zweig, no tant per el seu contigut, sinó més aviat perquè la seva vida estava plena de passatges que molestaven a l’estricita moral catòlica del règim. Zweig era jueu i es va casar amb una divorciada, es va divorciar ell mateix i va acabar cometent suicidi. Han calgut molts anys perquè l’obra de Zweig es tradueixi al català i al castellà. Quadern Crema i la seva anàloga castellana, Acantilado, han publicat des de 2014 algunes de les més de 70 obres que va escriure Zweig. És lloable la iniciativa de les editorals de Jaume Vallcorba, que estant donant a conèixer gran part de l’obra de Zweig. Una breu excursió per les xarxes socials em mostra que és molta la gent que darrerament ha descobert Zweig per aquesta via.

Zweig és un dels escriptors preferits del meu germà, que em va regalar dues obres seves ara fa un any: la biografia de Maria Estuard i ‘Moments estel·lars de la humanitat’. Fins ara, només havia llegit una petitat novel·la de Zweig, ‘Por’, em va agradar prou però no en vaig cap ressenya. Vaig començar ‘Moments estel·lars de la humanitat’ el mes de desembre i me la vaig acabar en un parell de setmanes. El llibre consisteix en 14 píldores d’història. A vegades es tracta de cruïlles històriques, moments que han determinat el destí de la humanitat, com ara l’ocàs de l’imperi d’occident, la caiguda de Constantinopla o la derrota de Napoleó, d’altres vegades són fites remarcables com el final de la vida de Dostoievski o la conquesta del Pol Nord. És una obra excel·lent, on presenta els fets històrics amb una forta càrrega narrativa i emocial que sedueix el lector. M’han agradat molt els capítols de la caiguda de Constantinopla, la composició del Messies de Händel (que vaig escoltar a la vegada que llegia el capítol; ho recomano molt) i la batalla de Waterloo, així com la decisió de Ciceró, la vida de Vasco Nuñez de Balboa, o la lluita del capità Scott per ser el primer home a arribar al Pol Nord. L’he gaudit molt i m’ha servit per repassar o directament aprendre els que han estat, efectivament, alguns dels moments més estel·lars de la humanitat (fins a principis del segle passat). Estaria bé fer un ‘addendum’ al llibre, en el que hi podríem posar, entre d’altres, el projecte Manhattan o, perquè no, el disseny de la primera vacuna amb RNA missatger. 

No crec que tardi massa en tornar a tenir algun altre llibre de Zweig entre les mans.

El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Un dia em vaig creuar amb aquest llibre fent una volta per l'FNAC. No tenia ni idea de què anava, però em sonava molt com a gran clàssic americà. Al nivell de “Matar a un ruiseñor”. El vaig obrir per a primera pàgina i em va fer gràcia veure que anava d’un adolescent que anava despotricant de tot, per això el vaig comprar

Añadir título

Certament el principi del llibre fa molta gràcia: Et trobes en la ment d’un adolescent que acaben d’expulsar d’un tercer institut, que decideix no anar a casa seva i voltar per Nova York durant uns dies fent el gamberro. Deixa anar perles com: "Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, tiene que decir tonterías de ésas”

Odia la falsedat de la gent fins a extrems insospitats. Després et fa una ruta per la Nova York dels anys 50 força interessant amb escenes que en el seu moment debien ser força trencadores (apareix prostitució, alcohol en menors...). El problema del llibre és que només és això: Un reguitzell d’anècdotes d’un crio de 16 anys que et fan passar vergonya aliena, que es fan molt repetitives i no van enlloc. Quan arribes al final del llibre esperes entendre perquè t’està explicant això, si tant d’odi té una raó fosca dins seu, però acaba sense més. El nen és així i punt, i acaba en un moment com hauria pogut acabar en un altre.

Per mi aquest llibre està molt sobrevalorat. Intenta ensenyar-te la falsedat de la gent, però al final la gran mentida per mi és el propi llibre, no té fons. Fins i tot el títol el trobo ridícul. Tant sols perquè en un moment el noi se li acudeix dir-li a la seva germana que la seva feina preferida seria vigilar a uns nens en un camp de sègol, per això el títol és aquest. Però després aquest concepte no va enlloc. Es comenta en una ocasió i ja està.

Em sobta que sigui tant famós el llibre, per això he volgut anar a buscar crítiques positives del llibre. He trobat que valoraven la descripció de Nova York, lo trencador del moment i la gran creació d’aquest personatge. No li discutiré les dues primeres premisses que per mi no són ni molt menys suficients, però la creació d’un personatge... Anem a mirar l’autor: J.D. Salinger és un escriptor que només va escriure aquesta novel·la amb cara i ulls i si llegeixes la seva biografia (molt reservat, intentava lligar amb dones que no li convenien, molt excèntric...), te n’adones que l’adolescent que descriu era ell de jove. Segur que la seva forma  de pensar és la mateixa que la del protagonista, per tant no inventa cap personatge, tant sols descriu la seva forma de pensar, que com que estava com un llum té cert interès.

Per acabar anem a puntuar-lo. Si mirés el que m’ha aportat (res) el que descriu (la Nova York dels anys 50 si és interessant) i el que m’ha distret (només inicialment) seria d’insuficient o aprovat pelat. Però hi ha el tema que et ven com és d’horrible la falsedat quan el llibre en si és una gran mentida. M’ha acabat traient de polleguera. No puc amb ell. Un molt deficient.

En busca del tiempo perdido. Por el camino de Swann

“Esas imágenes irreales, fijas, las mismas siempre, que llenaban mis días y noches, diferenciaron aquel período de mi vida de los que le precedieron (y que habría podido ser confundido con ellos por un observador que no viera las cosas más que desde fuera, esto es, que no viera nada), lo mismo que en una ópera introduce una novedad un motivo melódico que no se podría sospechar si nos limitáramos a leer el libreto y menos aún si no estuviéramos fuera del teatro contando los cuartos de hora que transcurren.” 

Por el camino de Swann és el primer volum de la icònica novel·la que Marcel Proust va escriure fa 100 anys. A través de les vivències de la seva infància, Proust ens mostra la vida de l'aristocràcia francesa de principis del segle passat. El relat es mou entre l'imaginari poble de Combray i París. 

Si no pots o vols conectar amb el que Proust t’ofereix, llegir A la recerca del temps perdut es pot convertir en un autèntic malson. Aquesta novel·la clàssica és admirada per alguns i odiada per uns altres, i el motiu és sempre el mateix: la prosa proustiana. Proust utilitza una prosa lírica, amb llargues frases intercalades per subordinades que donen els matissos i la riquesa que caracteritzen les seves descripcions. Això és el que fa tan original aquest llibre, que aconsegueix donar una vivacitat extraodinària a les paraules del seu autor, recreant no només el paisatge, la gent o el context social de l'època, sinó també les més íntimes sensacions que experimenta Proust durant la seva infantesa. Proust posa el mateix esmerç en descriure una església, un camí o una vivència personal, fent que la lectura sigui tan viva i realista i, a voltes, tan feixuga. Llegint Proust m'he reconegut en algunes experiències que descriu de la seva infància i he recordat algunes sensacions que tenia completament oblidades. No havia experimentat mai quelcom així llegint una novel·la.  D'altres vegades, m'he vist atrapat en descripcions minucioses que no han despertat el meu interès i no han evocat cap record, com les que fa d’un retaule que hi ha l'església de Combray. Fins que no m'he fet amb la prosa proustiana, podria dir que aquest llibre l'he gaudit tant com l'he patit. En qualsevol cas, les estones de gaudi compensen amb escreix les de patiment. 

Precisament per complicació de la prosa proustiana, traduir A la recerca del temps perdut és una tasca molt complexa. El primer a traduir l'obra al castellà va ser Pedro Salinas. I aquesta és la traducció que he llegit i he de confesar que no m'ha agradat massa. M'he topat amb frases on hi trobava a faltar algun signe de puntuació; frases que he hagut de tornar a mirar més d'una vegada per trobar-li el sentit. Fins i tot he d'admetre que hi ha unes poques frases que després de rellegir-les tres vegades encara no he comprès completament. També és veritat que cap al final de la novel·la Salinas comença a fer servir guions per introduir alguns incisos i així el text guanya comprensió i la lectura es fa més àgil. Després de llegir vàries crítiques a les traduccions de Proust, i comparar alguns fragments de la novel·la, he decidit que pel segon volum optaré per un altre traductor, Carlos Manzano. 

Respecte a Proust arribo a una clara conclusió: aquest home era un geni però, com sovint passa amb les ments més clarividents, sospito que era un tipus malalt i insofrible. A Por el camino de Swann et mostra la riquesa del seu món introspectiu, fent-nos partíceps de les seves lluites interiors i les seves frustracions. Proust defensa que la vida més rica és la vida interior de cadascú. No tant el que fem, els llocs que visitem o les persones que coneixem, sinó com ho vivim i revivim a dins nostre, i l’emprempta que ens deixa. És cert que el present és efímer i diuen que la felicitat té més a veure amb el record que amb l'experiència. Ara bé, la memòria és selectiva, imprecisa i sovint mentidera. El record que tenim de les experiències viscudes mai és fidel a la realitat, és més aviat un relat convenient que encaixa les peces que ens han deixat emprenta. Un relat més senzill de recordar, que es cuina a foc lent amb el pas del temps, en el que sacrifem (de manera essencialment inconscient) part de la realitat. Precisament això és el que ens ofereix el primer volum de l’obra de l’escriptor francès: una relat de situacions selectes de la seva infància a partir dels estímuls que les evoquen: una fragància, el gust d’una magdalena o una petita melodia dins d’una cançó. És el que Proust anomena memòria involuntària: un fet trivial que evoca amb força un episodi de la nostra vida. Proust va inventar el terme, que ha donat lloc a no pas pocs estudis psicològics i filosòfics.

A part de les seves pròpies experiències, Proust descriu l’afer amoròs entre Swann i Odette, des de la perpectiva del primer. Aquesta part és una magistral exposició d’un enamorament i tot el que l’acompanya: la ingenuitat, irracionalitat, la incoherència, la gelosia i el sobreanàlisi. Proust es recrea en la dolça tortura que suposa prolongar el que hi ha abans del festeig, mostrant-nos que, si bé Odette és la causa de l’enamorament, no n’és l’objectiu. Ens enamorem del propi enamorament, no pas de la persona. No dedica moltes pàgines a descriure els millors moments de la relació d'Odette i Swann però sí que disecciona amb calma i precisió tota la fase del desencís. L’enamorament torna a Swann cec, provocant-li una mandra intel·lectual que li impedeix analitzar objectivament la seva relació amb Odette. Swann s'immergeix en sí mateix —valgui la redundància— caiguent en una rutina perniciosa. Així és com ens descriu la transició de l’enamorament a la obsessió. Ens mostra l’amor com un procés interior, insospitat en la seva complexitat per l’ésser que és estimat, on tot gira al voltant de la persona estimada però del que ella no n’és partícep. Projecta la perfecció en l'Odette, a la que despulla dels seus defectes, convertint-la en un imatge basada en un conjunt selecte d'anècdotes i vivències que Swann reté amb avidesa. I així es crea la idea de l'Odette, l'objecte de l'enamorament de Swann. Una idea que perdura i es retoca amb el pas del temps, mentre la persona que hi ha darrera evoluciona, esdevenint algú que si en Swann pugués arribar a conèixer no s’assemblaria en res a la idea de la que s'ha enamorat. Un cop construïda aquesta imatge perfecte, Swann sobreviu alimentant-se de relats fantasiosos sobre el seu futur proper, on s’imagina escenaris que permetin satisfer el paroxisme de la frustració que sent per no ser correspost. 

‘Por el camino de Swann’ és una novel·la que aconsegueix fixar el temps. Retenir en les seves pàgines una societat i, sobretot, les vivències de l’autor. Les societats canvien ràpidament però les persones no tant, i per això hi podem reconèixer sentiments i sensacions pròpies que eren tan vàlides a la França de principis de segles passat com ho són en l’actualitat. Proust aconsegueix despertar el nostre món interior, evocant memòries involuntàries. Fent-nos conscients d’algunes de les empremtes que han marcat la nostra existència i donant-nos la oportunitat de tornar-les a viure a través de les pàgines d’una obra que no puc menys que catalogar d’obra mestra.  

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.

El arte de la guerra

"Conoce a tu enemigo, conócete a ti mismo y tu victoria nunca se verá amenazada." Aquest clàssic de la literatura xinesa és el llibre (sencer) més antic que he llegit mai. És un petit compendi de recomenacions sobre situacions de guerra, part basades en l'experiència i part en el sentit comú, que el general Sun Tzu recull i que són ampliades per comentaris i experiències d'altres estrategues. No té cap interés des del punt de vista narratiu, doncs té més l'aparença d'un manual d'intruccions que no pas d'una novel·la. No obstant, aquest llibre no ha perdut interès pels 'homes de la guerra' tot i els més de 2500 anys que separen a l'autor del lector. Si bé gran part del llibre descriu situacions de conflicte armat sobre el camp de batalla i estratègies militars, és destacable la visió global que l'autor ens ofereix de la guerra. Per Sun Tzu la guerra no comença en el camp de batalla, sinó que és quelcom més general que engloba tot el conflicte, i és per això que aquest llibre té un interès molt ampli i ha estat estudiat per tot tipus d'estrategues, economistes i homes de negocis. És una lectura ràpida (tot i que moltes frases conviden a una reflexió detallada) i prou recomenable de la que se'n poden extreure uns quants preceptes bàsics que ens poden ser útils en les diverses situacions de conflicte que ens trobem al llarg de la nostra vida.

Emma

Quan era adolescent, amb un bon amic vàrem decidir que cada un es llegiria una d'aquelles novel·les romàntiques de tapa rosa, foto fogosa i títol apassionat que sempre n'estan plenes les estanteries dels grans magatzems. Cada un en llegiria una de diferent i a l'acabar els posaríem en comú. A mi em va tocar "pasión otoñal" de la Candance Camp, elegit per ser la tapa amb la foto més fogosa (he afegit la tapa del llibre al final de la crítica, no té pèrdua). La considero una gran experiència, sobretot quan quedàvem amb l'amic en qüestió i rèiem de les cites que recordàvem dels corresponents llibres. La novel·la en si que recordi no va ser res de l'altre món, (el que esperava d'ella) però en contra del que pensava al principi, quan vaig acabar vaig concloure que poden ser novel·les molt dignes, i que si me'n queia una altra a les mans (mínimament recomanada) no li faria un lleig.

He llegit altres novel·les romàntiques (com la mecànica del cor, exposada no fa massa al blog), però si faig aquest pròleg és per l'autora: Jane Austen. No crec que sigui la pionera de la novel·la romàntica, però està clar que és un dels màxims exponents clàssics, dels quals actualment moltes autores del gènere tenen molts clixés extrets de la seva obra.

Argument: Emma és una noia de 21 anys adinerada, intel·ligent i consentida pel seu pare. Com que està avorrida, fa una amiga nova de menor classe social (la Harriet) i juga a buscar-li un marit perfecte. Per aquest fi manipula a la gent que l'envolta, provocant un seguit d'embolics.

Darrere aquest argument en principi no massa atraient he trobat una novel·la que classifico d'excel·lent. Vaig a exposar els motius:

1- Una gran capacitat d'expressar relacions sentimentals en paper. Pots arribar a tenir una comprensió total d'una relació amb cada matís, la importància d'una paraula ben dita o la d'una de mal dita. L'Emma és un personatge tant intel·ligent que sempre sap la paraula correcta que s'ha de dir per mantenir unes relacions, siguin d'amistat o d'alguna cosa més.

2- L'ambientació: Inicis de segle XIX a un poblet campestre d'Anglaterra, amb uns costums detalladament explicats, les classes socials, la importància (vital!) d'un bon casament per una dona, les festes, els balls... Això és costumbrisme ben explicat. En aquest punt li guanya la partida a Tolstoy (últim costumbrista que he llegit)

3- Un cop entens qui és cada personatge... Enganxa! Romàntic i costumbrista i estava enganxadíssim!! Em vaig llegir 600 pàgines en 2 setmanes! Buscàvem un autor complet? Jane Austen!

4- La trama porta aquell tipus de sorpreses que faràs mitja volta al llibre per buscar si quadra tot plegat (guardant mooolt les distàncies, a l'estil el sexto sentido, que valia la pena tornar a veure la peli per lligar caps)

Per posar alguna cosa negativa, considero que es recrea massa amb el final de la novel·la, quan tot està al sac i ben lligat hi han unes pàgines on t'explica què fan els personatges que no aporta massa a l'obra, però bé, estic parlant d'unes 10 pàgines d'un total de 600...

Curiositat final: Hi ha 2 pel·lícules contemporànies sobre aquest llibre: Emma (1996) amb la Gwyneth Paltrow de protagonista, i Fuera de Onda (1995) una versió en el món actual per adolescents (tot passa en un institut) on la protagonista era l'Alicia Silverstone.

Invisible Men

Una obra curta de H.G.Wells, més conegut per novel·les com 'La guerra dels móns', 'L'illa del Dr. Moreau', 'La màquina del temps' o 'El menjar dels Déus'. Per cert, vaig provar de llegir-me aquesta última però em vaig quedar a mitges i ara no sé on para... Wells és conegut per la capacitat d'avançar-se al seu temps, i donar tot tipus de detalls verosímils sobre la ficció que planteja. Ja m'agradaria que els escriptors contemporanis (no diguem ja els cineastas) fossin tan primmirats a l'hora d'ajustar les seves fantasies al coneixement científic actual. Wells suggereix en aquesta novel·la que la invisibilitat s'aconseguiria canviant l'índex refractiu dels components del cos humà per tal de que aquests reflexin la llum i no la refractin, d'acord amb les lleis físiques actuals. Wells no comenta les conseqüències que la invisibilitat podria tenir en els òrgans humans, a excepció de l'organ més important de tots: l'ull. Admet que la invisibilitat en humans és un pèl absurda perquè la llum no refractaria en el cristal·lí, i els pigments de la retina no podrien absorvir-la i per tant l'home invisible seria cec. No obstant, Wells relaxa el rigor científic de la novel·la, per tal d'atorgar al personatge principal d'una qualitat formidable no pas d'un inconvenient fatal. Curiosament la idea que Wells exposa a la novel·la (publicada l'any 1897) va ser portada a la pràctica pocs anys més tard pel Prof. Werner Spalteholtz. L'any 1911 el Prof. Spalteholtz va crear decolorejar texits animals en salicilat de metil, donant-els-hi una aparença transparent.

La única decepció del llibre és la falta del component sexual. Ignoro si és per l'època, l'educació de Wells, o el pudor, però Wells obvia aquesta possibilitat. Totes les pel·lícules que he vist sobre la possibilitat d'un home invisible exploten aquest fet de manera més o menys afortunada, però és obvi que la invisibilitat seria la qualitat més preuada per un 'voyeur', i això donaria cert joc a la novel·la. Precisament trobo que algunes novel·les (no diguem a pel·lícules!) tendeixen a recórrer al sexe de manera gratuïta, però aquí l'he trobat a faltar. Potser si la novel·la fos més llarga aquesta situació hi hagués tingut cabuda, així com altres situacions on l'home invisible pogués treure més partit de la seva condició, per exemple en un clima més adequat. Em quedo amb la impressió que Wells purament ens exposa els incovenients de la invisibilitat, fent-nos conscients de maledicció que comporta, de com això allunya el personatge de la societat i finalment el transforma en un ésser malvat. Per la resta és un llibre correcte, que entreté i fa rumiar, aconseguint posar-te a la pell del personatge.

Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.

Dràcula (Bram Stoker)

He tardat més de l’esperat a fer el comentari sobre Dràcula però per fi està acabat. De fet me’l vaig acabar fa 2 setmanes, però és el que té estar fora de vacances… Anem al tema:

Ja al començar el llibre crida l'atenció el sistema d'escriptura, ideal per al terror: Ens trobem un format de diaris personals dels seus protagonistes on t’expliquen el que han viscut i les expectatives que tenen, augmentant l’angoixa del què passarà al lector. Si a més de la sistemàtica s'hi suma un inici molt angoixant on veiem el protagonista ficant-se a la gola del llop sense veure-les venir molt lluny de casa seva, provoca que a les 100 pàgines del llibre estàs enganxat a una història trepidant. Quan la novel·la es trasllada de demarcació persisteix la gran tensió al desconegut, amb unes escenes d’angoixa que arriben al seu clímax amb encert... Però finalment s’arriba a la meitat del llibre.

I és que aquest llibre es pot separar en dues parts: Una primera trepidant, emocionant, angoixant, amb sensació d’estar llegint un llibre entre “excelent” i “obra mestra”. I una segona on ens trobem un punt d’inflecció on l’interès de la història canvia de rumb. Aquest canvi tot i ser necessari fa que la tensió viscuda fins al moment vagi decaient poc a poquet fins al final del llibre, i tot i que segueix essent distret, poc a poc la història va perdent la gràcia que tenia al principi. De fet, al final arriba un moment que l’ésser maquiavèlic i terrorífic acaba fent llastimeta i tot...

Vull comentar a més 2 curiositats:

Una positiva: A finals de segle XIX i parlen de transfusió de sang!! Gran genialitat! En aquell moment no es coneixien ni els grups sanguinis i això fa improbable el resultat final de les transfusions, però tot i així aquest punt científic m’encanta i l’aplaudeixo

Els protagonistes de la història són taaaant bones persones... Tot són bones paraules, tots s’entenen, no hi ha gens de malícia... En alguns moments tanta dolçor m’embafava. Em sembla que estava llegint els teletubbies...

En resum: Un llibre amb un inici genial però amb final desangelat. Li poso una nota final de “notable”

Frankenstein

Hola gent! Per trencar el gel faré un primer apunt literari Aquest any vaig començar l'any amb el propòsit lector (entre molts d'altres...) de llegir-me els 2 màxims clàssics del terror: Frankenstein i Dràcula. Els 2 escrits el mateix segle, i per això tenia la intenció de fer una petita comparativa dels 2 clàssics. Frankenstein està ja pulit, Dràcula encara estic de camí, és per això que em posaré amb Frankenstein. Frankenstein és un llibre del seu temps i es nota en cada pàgina: Romanticisme. És un compendi d'ideari tràgic, el protagonista des de bon principi està avessat a la desesperació, el lector sap de bon principi que tot acabarà com el rosari de l'aurora i tot i això a seguir llegint i a seguir patint... A mi, personalment, el massoquisme no és el meu fort i això fa que el llibre no m'hagi agradat, tot i això sóc conscient que el llibre té mèrit, ja que es va escriure el 1817, a aquella època ni en Poe havia començat a escriure, ni Bram Stoker no havia ni nascut. Per tant podríem dir que la senyora Shelley (per cert, una dona escrivint fa 200 anys també té molt de mèrit) és una de les primeres impulsores del gènere de Terror. Així doncs, si ets un romàntic massoquista que t'agrada el terror i els clàssics, aquest és el teu llibre. I de'n Dràcula porto una quarta part del llibre i m'està agradant fooorça més! En tot cas ja faré una ressenya més endavant... Fins la pròxima!