L'Horror de Requiem de Marc Pastor

 

Les novel·les d’humor no són el meu fort. Ho vaig intentar amb Terry Pratchet (humor i fantasia, què podia sortir manament?) i ni una rialla. També ho vaig provar amb la “Guia de l’autoestopista galàctic”, i excepte alguna broma concreta, tampoc. També ho he provat amb humor més nostrat amb “Sin noticias de Gurb”, i ni punyetera gràcia. L’única que recordo riure de veritat és amb “Un trabajo muy sucio” de Christopher Moore (i de pas, deixo anar la recomanació)

Veient els meus antecedents, iniciar un llibre que segons el propi autor, és una novel·la d’humor còsmic d’estil monthypythonesc em tirava molt enrere, però si l’autor és Marc Pastor, ho havia d’intentar

De què va: Un tècnic d’autòpsies troba un anell misteriós dins l’estómac d’una noia morta, i buscarà l’origen del misteri junt amb els seus 2 companys de pis. Aquest misteri el portarà a l’adveniment de l’apocalipsi. Si en Mel Brooks hagués novel·lat una pel·lícula sobre els monstres primigenis de Lovecraft, sortiria aquesta novel·la.

La novel·la és un no parar de referències a qualsevol cosa: Pel·lícules, novel·les, musicals, cançons infantils... hi ha humor a cada paràgraf i no té cap inconvenient en trencar la quarta paret constantment, fent-ne sovint ús per autocriticar-se la seva pròpia obra (Per exemple, hi ha un capítol que es titula “Una altra vegada un malson com a recurs narratiu” on explica per segona vegada un somni del protagonista, que servirà per prosseguir amb la història)

Tot això amanit amb una història d’éssers còsmics monstruosos dominadors de mons amb escenes gores, morts violentes, i un comptador de decapitacions.

Ho ha aconseguit, m’ha fet gràcia, i veient els meus antecedents trobo que té molt mèrit. Potser no el poso al nivell de Moore, però s’hi acosta molt. De fet només li trobo 2 detalls negatius que són més culpa meva que de l’autor:

-        - El final que ell tria, tot i que entenc que és el que toca, se’m fa farragòs

-        - Hi ha tantes referències que alguna no l’he pescat i la broma m’ha deixat indiferent. M’ha fet veure que he de llegir més

En resum: Un excel·lent alt.

Per acabar, una cita gore-humorística:

“Una radial travessa el tòrax de xxxx des del darrere escopint estelles del costellam i bocinets de pulmó com projectils de crema catalana. La noia que l’ha empalat amb la serra mecànica està ensangonada de cap a peus, però com que és pèl roja, és un detall que passa desaparcebut”

Els Àngels em miren - Marc Pastor

El que he arribat a tardar a penjar aquest post! Marc Pastor no ha decebut. Novel·la negra, coral, amb un xic de gore i fantasia, però amb un defecte que no em deixa que sigui la millor de totes.

De què va: Troben a 2 noies joves assassinades a una casa del barri de Sant Andreu. No tenen res en comú, excepte el mateix tatuatge d’unes ales a la nuca. Els mossos d’esquadra investigaran el cas, amb el comissari Abraham Corvo com a protagonista: un home que porta dins seu un dimoni que el tortura, però alhora l’ajuda en alguns aspectes. Tota la trama amenitzada dins un context d’una República Catalana independent acabada de formar.

Per mi el millor del llibre és conèixer el funcionament del cos dels Mossos d’Esquadra des de dins, ensenyant que en contra del que et fan pensar la majoria de les novel·les negres, mai és un sol detectiu qui ho descobreix tot, sinó que necessita d’un grup coral de persones que participen per arribar a trobar l’assassí. Així doncs, tenim una gran diversitat de policies a l’obra que obliguen a tenir un glossari de personatges al final del llibre per tal de no perdre’s. Aquest fet se'm va fer gens pesat ans al contrari, per mi li donava verosimilitud a la història.

Té un apartat fantàstic (present en el dimoni del protagonista) i un apartat gore.  Els considero uns secundaris de luxe. Mai em van embafar la trama sinó que li donen el toc per fer la història encara més interessant. La trama de la novel·la és molt resultona, però no és el que fa interessant el llibre, sinó els aspectes anteriorment comentats, i com tota obra de Marc Pastor, buscar els ous de pasqua del seu corvovers.

Si aquesta novel·la s’acabés amb aquests aspectes, possiblement es convertiria amb la millor obra de Marc Pastor fins ara. Potser m’hauria atrevit a donar-li l’apelatiu d’obra mestra, però es quedaà en un gens despreciable excel·lent. El seu defecte és el context de la Catalunya independent.

De fet, el problema no és que l’hagi posat en una Catalunya independent de per se. La jove independència de Catalunya genera idiosincràsies curioses. El problema per mi és quan dedica unes pàgines a explicar com es va convertir en independent Catalunya. Explica una situació dintre de tot creïble però que es basa en un “cop de sort” per mi tret un xic del barret d’un mag. En vocabulari d’escriptors és el que en diuen un “Deus ex machina” (Pels que no entenen la jerga: l’autor utilitza un fet totalment inesperat i fora de context per sortir-se’n d’una trama complicada). Per molt esforç utilitzat, no em crec aquesta forma d’independitzar-se d’Espanya. Aquestes pàgines em van treure totalment de la novel·la, no me la creia. Però no li vull donar tota la culpa d’aquest problema a Marc Pastor, aquest llibre m’ha fet veure no hi havia solució possible. La independència de Catalunya, vist en perspectiva, no hauria estat possible de cap de les maneres.