La ciutat i la ciutat, de China Miéville

 

És força curiós com vaig arribar a aquest llibre: Me’l va recomanar un altre llibre. Llegint “Els àngles em miren” de Marc Pastor en cert moment un dels protagonistes en parla i el recomana. A més té una molt bona traducció a català, per tant m’hi vaig llençar de dret.

El llibre és la típica novel·la negra amb un assassinat a descobrir, la gran diferència és el context: Tot passa en una ciutat partida en 2, són dues ciutats que conviuen en el mateix espai físic, on segons el carrer on estiguis et trobes en una ciutat o una altra. Són 2 ciutats molt emmaranyades (al mateix carrer et pots trobar cases de les dues ciutats) on les persones si són d’una ciutat o una altra vesteixen, parlen i viuen de forma molt diferent. Mantenir les dues ciutats diferenciades es basa en què les persones d’una ciutat no poden ni parlar ni veure les de l’altra, han de fer veure que no les veuen. I ho han de complir, ja que hi ha una policia omnipresent anomenada “la ruptura” que quan veu algú incomplint s’emporta la persona que ha "comès ruptura" per no tornar mai més.

El principal problema de la novel·la és entendre el concepte de les dues ciutats. No sé si m’he explicat, però al llibre no t’ho expliquen de cop i al principi es fa tot un xic confús. Un cop superes l’escull conceptual el llibre és bo. La investigació per assassinat (que portarà al detectiu a passar la frontera per anar a l’altra ciutat) és interessant, i un cop entens les dues ciutats, el concepte és molt interessant i dona molt de joc. Li poso un notable

Els Àngels em miren - Marc Pastor

El que he arribat a tardar a penjar aquest post! Marc Pastor no ha decebut. Novel·la negra, coral, amb un xic de gore i fantasia, però amb un defecte que no em deixa que sigui la millor de totes.

De què va: Troben a 2 noies joves assassinades a una casa del barri de Sant Andreu. No tenen res en comú, excepte el mateix tatuatge d’unes ales a la nuca. Els mossos d’esquadra investigaran el cas, amb el comissari Abraham Corvo com a protagonista: un home que porta dins seu un dimoni que el tortura, però alhora l’ajuda en alguns aspectes. Tota la trama amenitzada dins un context d’una República Catalana independent acabada de formar.

Per mi el millor del llibre és conèixer el funcionament del cos dels Mossos d’Esquadra des de dins, ensenyant que en contra del que et fan pensar la majoria de les novel·les negres, mai és un sol detectiu qui ho descobreix tot, sinó que necessita d’un grup coral de persones que participen per arribar a trobar l’assassí. Així doncs, tenim una gran diversitat de policies a l’obra que obliguen a tenir un glossari de personatges al final del llibre per tal de no perdre’s. Aquest fet se'm va fer gens pesat ans al contrari, per mi li donava verosimilitud a la història.

Té un apartat fantàstic (present en el dimoni del protagonista) i un apartat gore.  Els considero uns secundaris de luxe. Mai em van embafar la trama sinó que li donen el toc per fer la història encara més interessant. La trama de la novel·la és molt resultona, però no és el que fa interessant el llibre, sinó els aspectes anteriorment comentats, i com tota obra de Marc Pastor, buscar els ous de pasqua del seu corvovers.

Si aquesta novel·la s’acabés amb aquests aspectes, possiblement es convertiria amb la millor obra de Marc Pastor fins ara. Potser m’hauria atrevit a donar-li l’apelatiu d’obra mestra, però es quedaà en un gens despreciable excel·lent. El seu defecte és el context de la Catalunya independent.

De fet, el problema no és que l’hagi posat en una Catalunya independent de per se. La jove independència de Catalunya genera idiosincràsies curioses. El problema per mi és quan dedica unes pàgines a explicar com es va convertir en independent Catalunya. Explica una situació dintre de tot creïble però que es basa en un “cop de sort” per mi tret un xic del barret d’un mag. En vocabulari d’escriptors és el que en diuen un “Deus ex machina” (Pels que no entenen la jerga: l’autor utilitza un fet totalment inesperat i fora de context per sortir-se’n d’una trama complicada). Per molt esforç utilitzat, no em crec aquesta forma d’independitzar-se d’Espanya. Aquestes pàgines em van treure totalment de la novel·la, no me la creia. Però no li vull donar tota la culpa d’aquest problema a Marc Pastor, aquest llibre m’ha fet veure no hi havia solució possible. La independència de Catalunya, vist en perspectiva, no hauria estat possible de cap de les maneres.

Escriptors frustrats i escriptors valents

Vaig a explicar un secret: Sempre he volgut escriure un llibre.

Porto 10 anys pensant en el tema: Un llibre que parlés del món real, però amb tocs de fantasia. Pensava utilitzar coses de la meva feina (sempre va bé tenir una feina rica d'anècdotes com és la medicina). Tinc l'esquema del llibre en ment, els capítols, els punts més clau de la història... de fet el 2011 vaig arribar a escriure'n la introducció i 2 capítols... Els tinc en word, al mateix ordinador on escric aquestes paraules. No he passat mai d'aqui.
Va arribar la família, la peresa... i sobretot, la vergonya. I és que he descobert que per escriure has de ser molt valent. Has de treballar molts mesos per quelcom que potser no val res, has d'afrontar la crítica (seré prou bo?) o vigilar que tota la història quadri si no vols que surti un nyap (i sinó que li diguin a GRR Martin, que segons tinc entès, la gran raó per la qual no acaba SOIAF és que l'havia cagada i no sap com arreglar-ho perquè quadri)
Em vaig acabar enganyant a mi mateix dient-me que no tenia temps amb la família i la feina, que segurament no seria prou bo. De moment, no m'hi he tornat a posar. Mai se sap.

El cas és que el 2013 em va caure a les mans un llibre que em va entrar per una portada excel·lent: Bioko de Marc Pastor. És un llibre sobre un home anomenat Moisès Corvo que arriba a l'illa de Bioko a l'Àfrica a finals de segle XIX on hi investigarà uns crims bastant "gores". Si tot això ho amenitzem amb una illa desconeguda per l'home blanc + elements fantàstics... El llibre em va encantar.

Un cop llegit el llibre, em va picar la curiositat saber sobre l'autor... i resulta que és un home de 41 anys que treballa a la científica dels Mossos d'Esquadra a Barcelona i aquesta era la seva 4a novel·la! Una edat molt semblant a la meva, una feina molt diferent a la meva, però igual de compromesa i interessant. A sobre ara també té un fill! M'he trobat amb un autor de scifi català que ha tingut la valentia que jo no he tingut.
Marc Pastor s'ha convertit en algú a qui admirar, i per això he fet una cosa que no he fet amb cap altre autor fins ara: M'he llegit totes les seves novel·les. Anem a parlar d'elles:

1- Montecristo (2007) La seva primera novel·la és una aventura d'uns presos catalans que s'escapen d'un camp de concentració nazi. Una mescla de La gran evasión + Indiana Jones. M'ho vaig passar d'allò més bé, però es nota que és la seva primera novel·la. Notable
2- La mala dona (2008) Una novel·la negra a la Barcelona de principis de segle. L'assassina és una dona que va existir a la que anomenaven "la vampira del Raval". Està considerat el seu millor llibre. Hi ha un parell d'escenes memorables, certament es nota un gran pas qualitatiu, però no sé perquè no em va enganxar especialment. Crec que és més culpa meva que del llibre: No estava en un bon moment personal. Notable.
3- L'any de la plaga (2010) Història del present amb un protagonista molt molt friki, Barcelona de fons, calor d'agost, eucaliptus i alienígenes lladres de cossos. Un còctel explosiu molt divertit del qual n'han fet una pel·lícula aquest any. Notable
4- Bioko (2013) ja comentada. Excel·lent
5- Farishta (2017) Per mi la millor novel·la que té. Una dona va a treballar a unes illes perdudes i paradisíaques enmig del pacífic als anys 90. És un llibre amb tocs de "Lost" i amb força ciència ficció al final. M'agrada per la valentia de la proposta, és molt fàcil que la història no quadri però ell s'hi atreveix i la clava. Excel·lent.

El millor d'aquest autor però no és cap novel·la en particular, sinó el tot general: L'anomenat Corvovers. Tots els seus llibres estan relacionats els uns amb els altres. Quasibé sempre hi ha algú de la família Corvo entre els personatges, empreses que passen d'una història a una altra, secundaris... Quan ja n'has llegit dos, al tercer llibre a part de llegir una història interessant hi ha l'incentiu de buscar les referències als altres llibres. Són com petits regals pels lectors fidels.

I doncs, perquè trec aquest tema ara? Tant sols vull posar en context la meva pròxima ressenya: Marc Pastor ha tret un nou llibre. Ja l'he acabat. Quan trobi un moment en parlaré.

Sang vessada

La novel·la negra sueca està de moda. Després del costumbrista i efectiu Henning Mankell va aparèixer Stieg Larsson amb una exel·lent trilogia, però que va comportar un excessiu boom mediàtic per la literatura detectivesca escandinava. És en aquell moment quan varen aparèixer varis autors al mercat tant en català com en castellà com la Camilla Läckberg o l'autora en qüestió d'aquest llibre: Asa Larsson.

Sang vessada és la seva segona novel·la, on segueix les peripècies de l'heroïna del primer llibre. De fet, d'heroïna en té poc, ja que es passa tot el llibre depressiva i obsessionada per les accions comeses en l'anterior best seller...
El llibre ens explica com aquesta advocada protagonista intenta recuperar-se de les vivències viscudes anant a la seva terra natal on vès per on, tornarà a enfrontar-se a un nou crim, en aquest cas una rectora de parròquia penja s'una cadena de ferro davant de l'orgue de l'església.

La història ens l'explica cada tram des del punt de vista d'un personatge concret, sigui la protagonista, una policia, el barman, el veí del costat, un mossèn, un altre mossèn... I aqui radica el problema d'aquest llibre: El punt de vista no para de moure's d'un costat a l'altre sense un punt fix, això acaba marejant el lector i fa perdre el més mínim interès pel llibre. Si a més es suma que la protagonista és avorrida i amargada s'aconsegueix que al final la troballa de l'assassí deixi completament indiferent.

En resum, suspenc aquest llibre, sap greu que per culpa del boom Larsson es llegeixi més aquest tipus de novel·les quan és segur que hi han millors novel·les negres per descobrir a la nostra terra.

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient