dissabte, 15 d’agost del 2020

El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Un dia em vaig creuar amb aquest llibre fent una volta per l'FNAC. No tenia ni idea de què anava, però em sonava molt com a gran clàssic americà. Al nivell de “Matar a un ruiseñor”. El vaig obrir per a primera pàgina i em va fer gràcia veure que anava d’un adolescent que anava despotricant de tot, per això el vaig comprar
Añadir título
Certament el principi del llibre fa molta gràcia: Et trobes en la ment d’un adolescent que acaben d’expulsar d’un tercer institut, que decideix no anar a casa seva i voltar per Nova York durant uns dies fent el gamberro. Deixa anar perles com: "Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, tiene que decir tonterías de ésas

Odia la falsedat de la gent fins a extrems insospitats. Després et fa una ruta per la Nova York dels anys 50 força interessant amb escenes que en el seu moment debien ser força trencadores (apareix prostitució, alcohol en menors...). El problema del llibre és que només és això: Un reguitzell d’anècdotes d’un crio de 16 anys que et fan passar vergonya aliena, que es fan molt repetitives i no van enlloc. Quan arribes al final del llibre esperes entendre perquè t’està explicant això, si tant d’odi té una raó fosca dins seu, però acaba sense més. El nen és així i punt, i acaba en un moment com hauria pogut acabar en un altre.

Per mi aquest llibre està molt sobrevalorat. Intenta ensenyar-te la falsedat de la gent, però al final la gran mentida per mi és el propi llibre, no té fons. Fins i tot el títol el trobo ridícul. Tant sols perquè en un moment el noi se li acudeix dir-li a la seva germana que la seva feina preferida seria vigilar a uns nens en un camp de sègol, per això el títol és aquest. Però després aquest concepte no va enlloc. Es comenta en una ocasió i ja està.

Em sobta que sigui tant famós el llibre, per això he volgut anar a buscar crítiques positives del llibre. He trobat que valoraven la descripció de Nova York, lo trencador del moment i la gran creació d’aquest personatge. No li discutiré les dues primeres premisses que per mi no són ni molt menys suficients, però la creació d’un personatge... Anem a mirar l’autor: J.D. Salinger és un escriptor que només va escriure aquesta novel·la amb cara i ulls i si llegeixes la seva biografia (molt reservat, intentava lligar amb dones que no li convenien, molt excèntric...), te n’adones que l’adolescent que descriu era ell de jove. Segur que la seva forma  de pensar és la mateixa que la del protagonista, per tant no inventa cap personatge, tant sols descriu la seva forma de pensar, que com que estava com un llum té cert interès.

Per acabar anem a puntuar-lo. Si mirés el que m’ha aportat (res) el que descriu (la Nova York dels anys 50 si és interessant) i el que m’ha distret (només inicialment) seria d’insuficient o aprovat pelat. Però hi ha el tema que et ven com és d’horrible la falsedat quan el llibre en si és una gran mentida. M’ha acabat traient de polleguera. No puc amb ell. Un molt deficient.

2 comentaris:

  1. Jajajajajaja, aquesta entrada m'ha recordat el que he batejat com a 'indignisodi', un episodi d'indignació, d'aquells tots tenim a estones quan algun fet ens treu de polleguera. Havia sentit parlar de Salinger però no era conscient de la seva obra o de la seva biografia. El que he descobert llegint alguns clàssics americans, però passa el mateix amb moltes altres novel·les icòniques, és que tot sovint el que li val l'apel·latiu de clàssic és el context i el moment en que han estat escrits. Fora d'aquest moment i sense el context adequat es pot tractar de llibres simplement notables o fins i tot mediocres. Les obres d'Orwell, que m'agraden molt, (tinc al cap 'Granja Animal' i '1984') tenen el valor que tenen pel moment en que foren escrites. D'altres novel·les perden però perduren en el temps perquè són capaces de copsar un moment o període històric en les seves pàgines. És el cas de 'To kill a mockingbird' o 'The grapes of Warth' però aquests obres també tenen el valor afegit de ser escrites quan ho van ser. Dins d'aquest gènere de --diguem-ne-- novel·la històrica, una novel·la perfecte seria aquella captura història en les seves pàgines (fent-te-la viure com si hi haguessis estat), que t'explica una història i dóna un missatge que resisteix el pas del temps, i alhora té un gran valor literari per la manera en que està escrita. Precisament '1984' trobo que quan va ser publicada tenia els dos primers trets, però va morir d'èxit, perquè ha estat la inspiració de molta altra obra posterior, que li resta aquella originalitat que tenia l'any 1949. Una novel·la que per mi ho té tot és 'El camino de Swann', per això la vaig catalogar d'obra mestra --el que no treu que no sigui una novel·la fàcil de llegir. Quina llàstima que 'El guardián del Centeno' sigui una decepció... tinc tant per llegir i tan poc temps per fer-ho, que no serà part de la meva llista de clàssics americans pendents. De fet, ara mateix, tinc al cap Scott Fitzgerald i Capote, com a següents clàssics americans que vull llegir.

    ResponElimina
  2. Efectivament, la gràcia és trobar llibres atemporals, que passin els anys i segueixin essent interessants.
    Aquest però, per mi no és un problema d'atemporalitat... estic segur que jo hagués viscut en l'època que es va escriure i tampoc m'agradaria. Què hi farem, seguir endavant

    ResponElimina