Ética para Amador

Arrel d’un article que el seu fill va publicar a eldiario.es, em vaig enrecordar d’aquest llibre i vaig tenir ganar de llegir-lo, perquè em motiven els temes filosòfics i perquè sempre està bé conèixer els autors propers. Poques vegades he tingut una sensació tan clara de que m’havia equivocat. És un llibre per adolescents però només per adolescents, m’atreviria a dir. Hi ha llibres per adolescents que poden llegir els adults i treure’n coses. És, no obstant, difícil treure massa res d’aquest llibre si comptes amb uns quants anys a l’esquena i has llegit altres llibres que conviden a pensar. Apart, el llibre té 20 anys i es nota una mica. Com diu Fernando Savater a l’epíleg, no és que la ètica hagi canviat massa en els darrers anys, però la societat sí que ho ha fet. Li poso un suficient però essent conscient que no sóc jo qui hauria de jutjar o puntuar aquest llibre sinó algú que formi part del públic al que estava destinat.

La revolución emocional

Aquest llibre és un regal de Nadal que em va crear un cert excepticisme inicial perquè no m’agraden els llibres d’autoajuda i aquest, amb aquest títol, tenia tots els números per ser-ho. La persona que me’l va regalar és conscient d’aquest fet i va encertar, doncs no es tracta d’un llibre d’autoajuda. Més aviat és un llibre de com entendre i gestionar les emocions que es donen en els grups humans de treball. Sobretot a la feina. Inma Puig ens explica certs conceptes psicològics a partir d’experiències que ha viscut l’autora com a psicòloga en equips d’alt nivell com pot ser el Celler de Can Roca o el Barça, o bé experiències que li han relatat. El llibre es límita a això, una sèries d’anècdotes i històries que intenten educar a partir del missatge que se n’extreu. Els punts forts són que es fa molt amè de llegir i evita una aproximació dogmàtica. El punt més feble és que el trobo fluix de contingut, esperava més d’un llibre que pretén ensenyar-nos a gestionar les emocions pròpies i alienes. No sóc capaç de dibuixar clarament la ‘revolució emocional’ que se’ns ven a la portada del llibre. Al principi del llibre trobo que cau en l’argumentum ad verecundiam, abusant de recordar-nos que ha treballat a Can Barça o al Celler, el que és molt encomiable però no li dóna més credibilitat als seus arguments. No esperava que el llibre fos un manual de referència per gestionar equips de gent, però sí que n’esperava més. M’ha recordat un de tants milers de llibres que escriu gent famosa i decoren a desenes les parades de Sant Jordi. La gran majoria no val un borrall, i aquest llibre és només una mica millor que la majoria... Li poso un suficient.

The Unexpected Guest

La meva mare és una fan d'Agatha Christie. A casa meva hi ha pràcticament la col·lecció completa en castellà de la prolífica escriptora anglesa. Des de fa un temps, la meva mare està rellegint els llibres en versió original. Són llibres senzills que permeten una lectura àgil, i fa poc n'hi vaig portar alguns dels USA. D'aquests em va recomanar que em llegís 'The Unexpected Guest'.

'The Unexpected Guest' és una obra particular de Christie que va ser escrita per a ser una obra de teatre, i que ha estat adaptada com a novel·la per Charles Osborne. Una vegada més Christie ens mostra una part del crim i pàgina rera pàgina ens va donant evidències que ens acosten a la solució de l'enigma. Tot i la descomunal quantitat de crims que l'escriptora va plantejar al llarg de la seva carrera, aconsegueix sorprendre al lector en el final de molts dels seus llibres. Fa molt que no els llegeixo, però si he de triar em quedo amb els finals de 'Murder on the Orient Express' o 'Ten Little Niggers'. En el cas de 'The Unexpected Guest' el final és sorprenent, però reconec que aquest cop me l'esperava. Christie ofereix una solució alternativa a l'enigma d'una manera no prou sutil, el que t'obliga a descartar-la i si li dones prou voltes se't pot acudir la veritable solució.

Aquesta novel·la no és el millor exemple de l'escriptora de novel·la detectivesca més prolífica de tots els temps i la segona escriptora més venuda en tots els gèneres (només William Shakespeare ha venut més llibres que ella), però aquest blog no estaria complet si no haguéssim inclòs un comentari de Christie. De nota li poso un suficient.

Com a curiositat final, us diré que a Christie no li agradaven les adaptacions que es feien de les seves novel·les pel teatre. De fet, es veia incapaç d'adaptar-ne algunes i fins i tot, un cop escrites els hi augurava un breu temps de vida. Així va pronosticar que Mousetrap, una obra que ha estat al teatres els quasi seixanta anys que fa que es va escriure, sobreviuria poc més d'un any a les sales.

La biblia de barro

Tinc una companya de feina que li agrada molt aquesta autora: Júlia Navarro. Fa temps que me la recomanava i ja anava essent hora de llegir-ne alguna cosa, i és que si a mi em recomanen un llibre difícilment podré estar de llegir-me'l!

Argument: A partir d'unes pistes arqueològiques es creu que es pot trobar enterrada la "biblia de barro"a un poblet de l'Iraq: un gènesi de la bíblia escrita per Abraham, cosa que si és cert canviarà el trascurs de la història. El problema és que es decideix buscar-la 3 mesos abans no esclati la guerra d'Iraq, i que hi ha massa gent interessada en aquesta biblia, i no tothom té bones intencions...

Amb aquestes premises sembla que podríem incorporar la novel·la al gènere "aventures arqueològiques", iniciades amb el mític Indiana Jones, i tornades a posar de moda amb Dan Brown, (per cert, per mi la millor del gènere és Matilde Asensi). Doncs bé, si hom s'espera una novel·la d'aquest tipus acabarà mooolt decepcionat!

El que comença a ser una aventura arqueològica, on incorpora flashbacks de l'època on hauria d'haver viscut Abraham (flashbacks que em semblen prescindibles), acaba essent una intriga en el que predomina l'odi, la corrupció, i la guerra d'irak. L'autora aprofita la novel·la per opinar sobre aquests temes, i ho fa amb gràcia, però tot i això és un llibre que no acaba d'enganxar. Al principi perque hi han molts personatges i costa seguir el fil, i un cop ja el segueixes, l'autora no aconsegueix que t'estimis els personatges, de forma que al final t'és igual qui s'emporti la victòria a la trama.
En resum: li poso un suficient, un llibre molt ben escrit, un xic llarguet i que no acaba d'enganxar

La crisis ninja y otros misterios de la economía actual

Toca economia.

I mira que jo d'economia no hi entenc ni un rave... De fet per això em vaig posar a llegir aquest llibre: Per entendre'n una mica més.

Leopoldo Abadia és un home jubilat benestant amb 38 néts (!) que ha passat aquest últims anys intentant entendre com va començar la crisi, i ara que ja ho ha entès ho explica en conferències, entrevistes, pàgines webs... i en aquest llibre.

La fita més important que aconsegueix és que una persona absolutament nul·la per l'economia com jo, sigui capaç d'entendre el perquè comença la crisi econòmica, com es desenvolupa i com arriba fins a nosaltres. També proposa maneres de com a mínim, no empitjorar-la, perquè ell, com tothom, no té la solució de la crisi...

Prefereixo no ficar-me en crítica de continguts. Només pensar en explicar de què va, em fa venir mal de cap... Però suposo que el que diu és encertat ja que m'he ficat en un parell de forums sobre el tema i sembla que majoritàriament li dónen la raó.

Del que si que parlaré és de la forma: S'ha d'entendre que l'autor no és un novel·lista i que escriu com sap, però tot i això té un to paternalista que potser al principi fa gràcia, però poc a poc va fent ràbia. Si això s'hi suma que el llibre és un xic repetitiu i que la temàtica no és precisament la meva preferida... personalment he acabant odiant el llibre, esperava acabar-lo d'una punyetera vegada. Té nassos la cosa, se m'ha fet llarg un llibre de 200 pàgines!

Es fa difícil de puntuar: Per continguts seria un notable, per forma un molt deficient... Posem-li un sufi

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient

Frankenstein

Hola gent! Per trencar el gel faré un primer apunt literari Aquest any vaig començar l'any amb el propòsit lector (entre molts d'altres...) de llegir-me els 2 màxims clàssics del terror: Frankenstein i Dràcula. Els 2 escrits el mateix segle, i per això tenia la intenció de fer una petita comparativa dels 2 clàssics. Frankenstein està ja pulit, Dràcula encara estic de camí, és per això que em posaré amb Frankenstein. Frankenstein és un llibre del seu temps i es nota en cada pàgina: Romanticisme. És un compendi d'ideari tràgic, el protagonista des de bon principi està avessat a la desesperació, el lector sap de bon principi que tot acabarà com el rosari de l'aurora i tot i això a seguir llegint i a seguir patint... A mi, personalment, el massoquisme no és el meu fort i això fa que el llibre no m'hagi agradat, tot i això sóc conscient que el llibre té mèrit, ja que es va escriure el 1817, a aquella època ni en Poe havia començat a escriure, ni Bram Stoker no havia ni nascut. Per tant podríem dir que la senyora Shelley (per cert, una dona escrivint fa 200 anys també té molt de mèrit) és una de les primeres impulsores del gènere de Terror. Així doncs, si ets un romàntic massoquista que t'agrada el terror i els clàssics, aquest és el teu llibre. I de'n Dràcula porto una quarta part del llibre i m'està agradant fooorça més! En tot cas ja faré una ressenya més endavant... Fins la pròxima!