Va de còmics

Últimament estic mandròs amb la lectura. Vaig llegir fa poc una entrevista a un renombrat llibreter barceloní on deia que el veritable enemic de les llibreries no és Amazon com tothom es pensa, sinó les plataformes televisives tipus Netflix o HBO. No podria estar més d'acord, i és que últimament prefereixo una bona sèrie que una lectura. Edu, quan vulguis transformem el blog "Enganxats a la lectura" per "Enganxats a les sèries"

El fet és que per posar-m'ho fàcil he estat llegint còmics i manga. No llegia còmics des dels Astèrix o els Tintins de la infantesa, i ha estat una grata sorpresa. Faré una petita ressenya del més destacable que he llegit aquest any.

Còmics:
1- Watchmen (Alan Moore i Dave Gibbons). El vaig voler llegir per poder veure la sèrie en condicions i la seva fama: Considerada la millor novel·la gràfica de la història. No he llegit la seva competència, però quina raó tenen! Em va deixar bocabadat. Quina profunditat! És una obra mestra amb majúscules, digna de vàries relectures, ja que es poden trobar infinits matissos no trobats anteriorment.

Són 12 volums amb principi i final i en teoria va de superherois. Per mi té reminiscències al Quixot: Cervantes parlava de novel·la de caballeries quan estava de capa caiguda, la va ridiculitzar i la va fer triomfar. Doncs amb Watchmen va passar el mateix: Els còmics de superherois començaven a estar molt "trillats" als anys 80 i el Sr Moore va decidir fer un còmic on sense tenir comèdia, se'n fotia dels superherois. Uns herois que no tenen poders, que es creuen els millors però en veritat no serveixen per a res, i al final veus les seves misèries. Aquesta novel·la va fer retornar la fama als superherois i gràcies a ella se li va donar un to més noir a aquest gènere.
Podria dir tantes coses... però no ens enganyem, excepte el concepte "El quixot dels superherois" que me l'he inventat jo, la resta ho treuria de blogs i podcasts, i és que després d'acabar Watchmen em va venir la necessitat d'escoltar un podcast de 8h (!) sobre tots els detalls del còmic, és per això que si es vol saber més del tema ho deixo als experts de l'obra.
Per cert, la sèrie també està a l'alçada, però és recomanable haver llegit els còmics abans

2- Locke any Key (Joe Hill). Actualment conegut per la sèrie de Netflix que no he vist. L'argument és una casa especial on està plena de claus que obren portes que fan màgia: Una porta et converteix en fantasma, una altra et canvia el sexe, una en gegant etc... El Sr Hill (per cert, és el fill d'Stephen King) fa un còmic molt directe amb una història trepidant, amb terror, aventures, fantasia... M'ho vaig passar d'allò més bé. Si he de dir quelcom és que li treu poc suc a tanta clau màgica. Això si, res a veure amb Watchmen (pausada, molt adulta i profunda) aquesta és trepidant, destinada a públic jove (que no infantil, amb la foto veieu que té tocs terrorífics evidents) i sense pretensions, relativament superficial. La deixaria de notable

Volia parlar de manga, però n'he llegit força més i el post se m'allargaria, ho deixaré per més endavant

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

Dràcula (Bram Stoker)

He tardat més de l’esperat a fer el comentari sobre Dràcula però per fi està acabat. De fet me’l vaig acabar fa 2 setmanes, però és el que té estar fora de vacances… Anem al tema:

Ja al començar el llibre crida l'atenció el sistema d'escriptura, ideal per al terror: Ens trobem un format de diaris personals dels seus protagonistes on t’expliquen el que han viscut i les expectatives que tenen, augmentant l’angoixa del què passarà al lector. Si a més de la sistemàtica s'hi suma un inici molt angoixant on veiem el protagonista ficant-se a la gola del llop sense veure-les venir molt lluny de casa seva, provoca que a les 100 pàgines del llibre estàs enganxat a una història trepidant. Quan la novel·la es trasllada de demarcació persisteix la gran tensió al desconegut, amb unes escenes d’angoixa que arriben al seu clímax amb encert... Però finalment s’arriba a la meitat del llibre.

I és que aquest llibre es pot separar en dues parts: Una primera trepidant, emocionant, angoixant, amb sensació d’estar llegint un llibre entre “excelent” i “obra mestra”. I una segona on ens trobem un punt d’inflecció on l’interès de la història canvia de rumb. Aquest canvi tot i ser necessari fa que la tensió viscuda fins al moment vagi decaient poc a poquet fins al final del llibre, i tot i que segueix essent distret, poc a poc la història va perdent la gràcia que tenia al principi. De fet, al final arriba un moment que l’ésser maquiavèlic i terrorífic acaba fent llastimeta i tot...

Vull comentar a més 2 curiositats:

Una positiva: A finals de segle XIX i parlen de transfusió de sang!! Gran genialitat! En aquell moment no es coneixien ni els grups sanguinis i això fa improbable el resultat final de les transfusions, però tot i així aquest punt científic m’encanta i l’aplaudeixo

Els protagonistes de la història són taaaant bones persones... Tot són bones paraules, tots s’entenen, no hi ha gens de malícia... En alguns moments tanta dolçor m’embafava. Em sembla que estava llegint els teletubbies...

En resum: Un llibre amb un inici genial però amb final desangelat. Li poso una nota final de “notable”

Frankenstein

Hola gent! Per trencar el gel faré un primer apunt literari Aquest any vaig començar l'any amb el propòsit lector (entre molts d'altres...) de llegir-me els 2 màxims clàssics del terror: Frankenstein i Dràcula. Els 2 escrits el mateix segle, i per això tenia la intenció de fer una petita comparativa dels 2 clàssics. Frankenstein està ja pulit, Dràcula encara estic de camí, és per això que em posaré amb Frankenstein. Frankenstein és un llibre del seu temps i es nota en cada pàgina: Romanticisme. És un compendi d'ideari tràgic, el protagonista des de bon principi està avessat a la desesperació, el lector sap de bon principi que tot acabarà com el rosari de l'aurora i tot i això a seguir llegint i a seguir patint... A mi, personalment, el massoquisme no és el meu fort i això fa que el llibre no m'hagi agradat, tot i això sóc conscient que el llibre té mèrit, ja que es va escriure el 1817, a aquella època ni en Poe havia començat a escriure, ni Bram Stoker no havia ni nascut. Per tant podríem dir que la senyora Shelley (per cert, una dona escrivint fa 200 anys també té molt de mèrit) és una de les primeres impulsores del gènere de Terror. Així doncs, si ets un romàntic massoquista que t'agrada el terror i els clàssics, aquest és el teu llibre. I de'n Dràcula porto una quarta part del llibre i m'està agradant fooorça més! En tot cas ja faré una ressenya més endavant... Fins la pròxima!