Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.

Misery de Stephen King

Quan era adolescent, tenia 2 grans autors de capçalera, dos grans creadors de Best-Sellers: Ken Follet i Stephen King. Cadascú tenia el seu gran hit per mi: Los pilares de la tierra un, It l'altre. Els posava al mateix sac i m'agradaven per igual (bé, potser un xic més Ken Follet, li tenia certa debilitat). El temps però posa cadascú al seu lloc, i mentre que Ken Follet per mi és repetitiu fins a dir prou i cap llibre seu aguanta una segona lectura (Els pilares el vaig llegir per segon cop i se'm va trencar el mite en mil bocins), Stephen King m'ha demostrat just el contrari: Els seus llibres no han perdut la capacitat de sorprendre'm i les segones lectures són igual d'apassionants que les primeres. El defecte de King és la seva excessiva capacitat de crear novel·les, n'hi ha moltes que té posat el pilot automàtic i no són bones. És per això que cal saber triar entre la morralla.

Misery és un dels seus grans clàssics, i no defrauda. Posem-nos en situació: El famosíssim escriptor Paul Sheldon després d'escriure la seva última novel·la té un accident en una zona recòndita dels USA. Quan es desperta es troba que té les cames fracturades, no es pot moure i qui l'ha rescatat és l'Annie, una dona que viu sola enmig de la muntanya que es declara la seva fan número 1, però Paul nota una personalitat obsessiva capaç dels pitjors horrors...

El llibre té unes 320 pàgines en les què quasibé només surten 2 personatges: L'Annie i en Paul. De bon principi ja palpes que serà sempre un estira i arronsa entre els 2 i que fins al final no es resoldrà, per tant podria ser un tostón de llibre... però no. Cada situació et posa en tensió, cada cop vas pensant en què et sortirà la boja de l'Annie, com Paul cada cop baixa més a l'infern... i aconseguiex arribar al final del llibre sense que sàpigues per on acabarà la història. Una història aparentment tant previsible té una previsibilitat zero.

En resum, King aconsegueix tot el que busca aconseguir (por i tensió contínua) amb excel·lència, i a sobre, sense un sol bri de ciència ficció. Una Obra Mestra.

Per cert, he posat la caràtula de la pel·lícula (que no he vist) per la Kathy Bates, impossible posar una altra cara a l'Annie que no sigui la seva

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.