The Kite Runner

La primera part de la novel·la es desenvolupa a l’Afganistan dels anys setanta i vuitanta, durant el regnat de Zahir Shah. Amir, un jove paixtu, creix en una família afgana benestant que compta amb dos servents hazares. El seu pare, vidu, és un home amb una gran reputació i fortes conviccions morals, que exerceix una influència decisiva sobre Amir. Aquest creix admirant-lo, però alhora se’n va distanciant en adonar-se que no és capaç d’estar a l’alçada de les expectatives paternes.

Després del cop d’estat, s’instaura una república autoritària que dura cinc anys i acaba desembocant en una guerra civil, fet que obliga Amir a exiliar-se quan arriba a l’adolescència. No donaré més detalls, ja que podria espatllar la lectura de la novel·la: els elements esmentats fins aquí constitueixen només el context històric i els fets que es revelen a les primeres pàgines del llibre.

Es tracta d’una obra amb elements autobiogràfics, però no pas d’una autobiografia. La novel·la utilitza el context de l’emigració afganesa i la història recent del país —que en menys de cinquanta anys passa per una monarquia, una república, una revolució comunista, una guerra civil i un règim talibà— per presentar una història tràgica d’amor i reconciliació, que de vegades adopta certs tons de faula.

Tot i que l’estil narratiu és força diferent, hi trobo moltes similituds amb To Kill a Mockingbird. Hi ha un propòsit moralitzador clar i alguns elements narratius compartits. Per exemple, de la mateixa manera que Lee construeix la figura d’Atticus, Hosseini treballa intensament el personatge del pare, Baba, en ambdós casos inspirats en experiències personals dels autors. Tant Lee com Hosseini deixen que siguin els fills, Scout i Amir, els qui assumeixin el pes narratiu del relat, que sovint es beneficia del fet que sigui un infant qui expliqui els esdeveniments. (Aquí tinc la sensació que Lee ho explota millor amb Scout, tot i que ho dic sense haver-me rellegit recentment la seva novel·la.)

Una diferència clara és que la narrativa del llibre de Hosseini gira al voltant d’Amir, mentre que l’acció de To Kill a Mockingbird no gira pròpiament al voltant de Scout, malgrat que n’és la narradora.

És una d’aquelles novel·les que, tot i presentar molts elements previsibles, no resulten per això menys colpidores; un mèrit clar de Hosseini, que busca impactar més que no pas sorprendre. Hosseini és un escriptor afganès, nacionalitzat nord-americà, que, tot i dominar el farsi, va preferir escriure la novel·la en anglès, llengua que domina millor. Té altres novel·les interessants, que m'hauré de llegir més endavant. 'The kite runner' és, sens dubte, una novel·la excel·lent. 

Las uvas de la ira - Ressenya versió Albert

Cada cop que algú em diu que un llibre és una obra mestra m’hi tiro de pet a llegir-la, i si aquest és l’Eduard... què menys! S’ha de llegir si o si.

Passa a ser un “must” 

Tenia més arguments per posar-m'hi: Volia acabar la trilogia nord-americana clàssica que m’havia autoimposat, junt amb “Matar a un Ruiseñor” i “El guardián entre el centeno”. A més, llegint aquest llibre aconseguia el dubtós privilegi de ser el primer en aquest blog de contestar una ressenya de l’altre membre del blog amb una altra ressenya, i ja aviso que no seré tant benevolent com l’Edu. 

(Si algú vol saber de què va, el trasllado a la ressenya que va fer l’Eduard en aquest mateix blog, no em repetiré) 

El principi del llibre el considero d’obra mestra: L'explicació detallada del dust bowl, la forma de fer fora els terratinents (que em va donar la sensació que viure la fi del que anomenem “l’Oest americà”), o la part de llibre de carretera durant la ruta 66 amb les trifulques de la família (aquesta part personalment li tinc una estima especial, ja que sóc motero i la ruta 66 és una ruta mítica somniada) 

El problema del llibre per mi, és la 2a part del llibre. Quan arriben a Califòrnia encara manca 2/5 parts del llibre i personalment se’m va fer una petita tortura. Suposo que és el que busca l’autor i per tant ho hauria de considerar bo, però no m’agrada patir mentre llegeixo (o mirant una pel·lícula, em passa el mateix). 

Igual que el patiment, el final triat em va deixar a contrapeu, no tant per la situació que explica, sinó perquè deixa la història totalment penjada. Els crítics que li varen donar el Pulitzer dirien que és voluntari, perquè cadascú se l’imagini com vulgui, jo en canvi, ho veig com una manca de valentia, no s’atreveix a arribar fins al final de tot plegat amb les conseqüències que suposa. 

Una altra característica negativa que hi trobo és la necessitat que té l’autor de deixar clar qui són els culpables de la situació. Sembla que porti un altaveu per cridar ben alt la seva protesta front els bancs i l’alta societat americana. No deixa res perquè interpreti el lector, excepte el final , és clar. 

En resum, que un inici d’obra mestra amb un final que dono de correcte, li donen una nota final de Notable

To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote.