The Kite Runner

La primera part de la novel·la es desenvolupa a l’Afganistan dels anys setanta i vuitanta, durant el regnat de Zahir Shah. Amir, un jove paixtu, creix en una família afgana benestant que compta amb dos servents hazares. El seu pare, vidu, és un home amb una gran reputació i fortes conviccions morals, que exerceix una influència decisiva sobre Amir. Aquest creix admirant-lo, però alhora se’n va distanciant en adonar-se que no és capaç d’estar a l’alçada de les expectatives paternes.

Després del cop d’estat, s’instaura una república autoritària que dura cinc anys i acaba desembocant en una guerra civil, fet que obliga Amir a exiliar-se quan arriba a l’adolescència. No donaré més detalls, ja que podria espatllar la lectura de la novel·la: els elements esmentats fins aquí constitueixen només el context històric i els fets que es revelen a les primeres pàgines del llibre.

Es tracta d’una obra amb elements autobiogràfics, però no pas d’una autobiografia. La novel·la utilitza el context de l’emigració afganesa i la història recent del país —que en menys de cinquanta anys passa per una monarquia, una república, una revolució comunista, una guerra civil i un règim talibà— per presentar una història tràgica d’amor i reconciliació, que de vegades adopta certs tons de faula.

Tot i que l’estil narratiu és força diferent, hi trobo moltes similituds amb To Kill a Mockingbird. Hi ha un propòsit moralitzador clar i alguns elements narratius compartits. Per exemple, de la mateixa manera que Lee construeix la figura d’Atticus, Hosseini treballa intensament el personatge del pare, Baba, en ambdós casos inspirats en experiències personals dels autors. Tant Lee com Hosseini deixen que siguin els fills, Scout i Amir, els qui assumeixin el pes narratiu del relat, que sovint es beneficia del fet que sigui un infant qui expliqui els esdeveniments. (Aquí tinc la sensació que Lee ho explota millor amb Scout, tot i que ho dic sense haver-me rellegit recentment la seva novel·la.)

Una diferència clara és que la narrativa del llibre de Hosseini gira al voltant d’Amir, mentre que l’acció de To Kill a Mockingbird no gira pròpiament al voltant de Scout, malgrat que n’és la narradora.

És una d’aquelles novel·les que, tot i presentar molts elements previsibles, no resulten per això menys colpidores; un mèrit clar de Hosseini, que busca impactar més que no pas sorprendre. Hosseini és un escriptor afganès, nacionalitzat nord-americà, que, tot i dominar el farsi, va preferir escriure la novel·la en anglès, llengua que domina millor. Té altres novel·les interessants, que m'hauré de llegir més endavant. 'The kite runner' és, sens dubte, una novel·la excel·lent. 

Esos cielos

 

El primer llibre que llegit aquest any ha estat una novel·la curta, ‘Esos cielos’, d’un escriptor basc de molt anomenada, Bernardo Atxaga. Bernardo Atxaga és el pseudònim de Jose Irazu Garmendia, natural de Asteasu, un petit poble del que podríem anomenar la Guipúscoa profunda. Moltes de seves novel·les estan ambientades en aquesta aquesta zona que en la narrativa anomena Obaba. No obstant, aquest llibre és d’una temàtica ben diferent. Tot el relat transcorre durant el trajecte en autobús que fa des de la presó de la Model fins a Bilbao una antiga membre d’una banda terrorista després de que s’hagi declarat l’amnistia. El relat és curt i a estones prou intens. Crec que Atxaga no pretén explicar una història —és una novel·la massa curta per a fer-ho— sinó que més aviat vol transmetre com se sent la protoganista a través de flashbacks de la seva vida dins de la banda terrorista i el seu temps a la presó. Hi ha escenes prou engoixants i aconsegueix posar-te a la pell de la protagonista. M’ha entretingut i l’he trobat interessant així que la catalogo de correcta però espero més d’Atxaga. Aquest escriptor ha estat una recomanació que m’ha fet una amiga de Donostia, l’Eli, després de demanar-els-hi a uns quants amics d’aquí literatura sobre el conflicte basc. En breu escriuré la ressenya del ‘Fill de l’acordionsta’ i estic començant ‘Obabakoak’ —la que sembla ser la seva obra més important d’Atxaga. També tinc a les prestatgeries ‘El hombre solo’, que ha tingut cert ressó internacional. 

To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote. 

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.

El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

El mapa del tiempo

"Wells tuvo que agachar la cabeza para evitar dedicarle al empresario una mirada de solidaridad. Sus palabras le habían hecho recordar la milagrosa cadena de acontecimientos que lo había depositado a él en los amorosos brazos de la literatura, salvándolo de la mediocridad a la que había intentado condenarlo su menos amantísima madre. Y había sido su talento para el manejo de la lengua, aquella habilidad que le había sido concedida sin pedirla, la que lo había eximido de tener que buscarle un sentido a su existencia, rescatándolo del camino por donde transitaban aquellos que desconocían con qué finalidad habían nacido, aquellos que solo podían experimentar esa felicidad convencional y atávica que encierran los placeres cotidianos, como una copa de buen vino o las caricias de una mujer complaciente. Entre aquellas sombras prescindibles habría caminado, sí, sin sospechar siquiera que esa anhelada plenitud apenas entrevista en sus raptos de melancolía se hallaba ovillada en las teclas de una máquina de escribir, esperando que la desenrollase."

Aquesta novel·la la vaig llegir per recomanació de l'Albert. Gràcies, m'ha agradat molt! :-) Es tracta de tres històries amb un personatge en comú, el profílic escriptor anglès, H.G. Wells i un tema conductor: els viatges en el temps. Amb el teló de fons de l'anglaterra victoriana, Palma munta tres històries fictícies que porten al lector a revisar els assassinats de Jack el destripador, viure una història romàntica a través del temps i una aventura amb H.G. Wells, Bram Stocker i Henry James. Palma narra explícitament, comunicant-se constantment amb el lector, seduint-lo i enganxant-lo amb les seves històries i la seva prosa eloqüent. No es tracta, però, només d'una obra entretinguda sinó que convida a la reflexió. La qualifico d'excel·lent.