Las uvas de la ira - Ressenya versió Albert

Cada cop que algú em diu que un llibre és una obra mestra m’hi tiro de pet a llegir-la, i si aquest és l’Eduard... què menys! S’ha de llegir si o si.

Passa a ser un “must” 

Tenia més arguments per posar-m'hi: Volia acabar la trilogia nord-americana clàssica que m’havia autoimposat, junt amb “Matar a un Ruiseñor” i “El guardián entre el centeno”. A més, llegint aquest llibre aconseguia el dubtós privilegi de ser el primer en aquest blog de contestar una ressenya de l’altre membre del blog amb una altra ressenya, i ja aviso que no seré tant benevolent com l’Edu. 

(Si algú vol saber de què va, el trasllado a la ressenya que va fer l’Eduard en aquest mateix blog, no em repetiré) 

El principi del llibre el considero d’obra mestra: L'explicació detallada del dust bowl, la forma de fer fora els terratinents (que em va donar la sensació que viure la fi del que anomenem “l’Oest americà”), o la part de llibre de carretera durant la ruta 66 amb les trifulques de la família (aquesta part personalment li tinc una estima especial, ja que sóc motero i la ruta 66 és una ruta mítica somniada) 

El problema del llibre per mi, és la 2a part del llibre. Quan arriben a Califòrnia encara manca 2/5 parts del llibre i personalment se’m va fer una petita tortura. Suposo que és el que busca l’autor i per tant ho hauria de considerar bo, però no m’agrada patir mentre llegeixo (o mirant una pel·lícula, em passa el mateix). 

Igual que el patiment, el final triat em va deixar a contrapeu, no tant per la situació que explica, sinó perquè deixa la història totalment penjada. Els crítics que li varen donar el Pulitzer dirien que és voluntari, perquè cadascú se l’imagini com vulgui, jo en canvi, ho veig com una manca de valentia, no s’atreveix a arribar fins al final de tot plegat amb les conseqüències que suposa. 

Una altra característica negativa que hi trobo és la necessitat que té l’autor de deixar clar qui són els culpables de la situació. Sembla que porti un altaveu per cridar ben alt la seva protesta front els bancs i l’alta societat americana. No deixa res perquè interpreti el lector, excepte el final , és clar. 

En resum, que un inici d’obra mestra amb un final que dono de correcte, li donen una nota final de Notable

To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote. 

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.