Seven Brief Lessons on Physics

Em vaig comprar aquest petit llibre (té 75 pàgines) en una llibreria de segona mà, mentre passejava per Venècia a finals d’octubre. No pensava llegir-me’l aquells dies de vacances, però com que m’havia acabat ‘Breu història del món’ (de Gombrich) i aprofitant un viatge de tornada prou llarg el vaig començar. Me’l vaig acabar en un tres i no res, perquè va resultar tan interessant com fàcil de llegir. Rovelli fa un esbós en 7 capítols de les principals teòriques físiques descobertes els últims 120 anys. La relativitat especial, la relativitat general, la mecànica quàntica, el model estàndard de partícules i s’atreveix amb alguna teoria encara per confirmar com la gravitació quànticos de llaços. Sembla que es tracti merament d’una mirada ràpida i superficial —destinada a persones amb coneixements molt elementals de física— amb un propòsit de divulgació. No obstant, a partir del sisè capítol i, sobretot en l’esplèndit capítol final, el llibre comença a girar entorn de filosofia de la ciència. De com les teories físiques encaixen amb la nostra percepció de la realitat, què ens diuen del paper que juguem en el món on vivim, què som i a on anem com civilització. Ho explica amb una claredat i simplesa sorprenents tenint en compte que ho lliga als concepts abans introduïts en els capítols anteriors. Li poso un excel·lent perquè tot i el gran gust de boca amb el que em vaig quedar després de l’últim capítol, els primers capítols els hagués pogut fer més llargs i endinsar-se un pèl més en cadascuna de les teories i li hagués quedat una autèntica obra mestra de la divulgació de la física.

Superconductivity: A very short introduction

La ciència, tal i com jo l’entenc, no és res més que curiositat il·limitada sobre els fenòmens naturals. Els científics del segle XIX (i alguns dels del segle XX), centraven els seus interessos en el que avui són disciplines molt diferents i deixaven que la curiositat fos la que guiés la seva recerca. La recerca ha avançat tant en molts camps que els científics actuals som necessàriament ben diferents; la inmensa majoria de nosaltres treballem en un camp de recerca molt específic i el nostre coneixement de tot el que s’escapa d’aquest camp no és massa superior del que té una persona de fora de l’àmbit científic. No obstant, hi ha un tret comú dels científics que, a vegades, ens ajuda a compensar lleugerament aquest ignorància: la nostra curiositat innata. Per això, sospito que la majoria de gent subscrita a revistes científiques de divulgació com pot ser Scientific American (la versió espanyola es diu Investigación & Ciencia) som científics que volem saber què es cou en altres camps de recerca.

En les breus vacances que he fet aquest estiu he aprofitat per posar-me una mica al dia, i m’he trobat llegint sobre superconductivitat. És un camp que està a mig camí entre la física d’estat sòlid, la ciència dels materials i la química. La superconductivitat és un fenòmen curiós que bàsicament consisteix en la capacitat que tenen alguns materials de conduir l’electricitat sense que hi hagi cap resistència (i, per tant, cap pèrdua energètica). És a dir, si muntem un circuit elèctric amb aquestes substàncies, un cop engegat, no s’atura. El gran problema pràctic d’aquests materials és que el caràcter superconductor el presenten a temperatures molt baixes (properes al zero absolut, o temperatura mínima possible) i, per això, desde fa molts anys hi ha una cursa científica per trobar el superconductor amb una temperatura crítica més alta (actualment és de 139K —uns -134ºC— per bé que el LaH10 a pressions altes presenta una Tc de -23ºC). El que m’ha resultat més sorprenent és que la superconductivitat encara no s’entén completament bé. Hi ha teories (la més famosa la de Bardeen-Cooper-Schrieffer) que poden explicar els primers superconductors però, avui per avui, no n’hi ha cap que pugui descriure bé tots els materials superconductors que s’han trobat. La mecànica quàntica ens explica alguns dels fenòmens que es donen en els superconductors però no permet identificar-los com tal. S’especula que la superconductivitat és una propietat emergent, és a dir, una propietat que no és inherent a les parts constituents (els àtoms, en el cas que ens ocupa) sinó que es dóna com a resultat de la presència d’un col·lectiu. És per això que és fa tan difícil trobar nous superconductors i arribar a sintetitzar un material que sigui superconductor a temperatura ambient. 

Doncs bé, fascinat per aquestes coses, he volgut aprendre una mica més sobre aquest fenomen i m’he llegit aquest excel·lent llibre de Stephen Blundell. Es tracta d’un llibre de divulgació (si bé no venen malament nocions bàsiques de física per no perdre’s detall) que explica de forma magistral la història de la superconductivitat i tots els seus actors principals. És una d’aquelles històries científiques que ho té tot: herois i malvats, genialitat i serendipitat, perseverança i frau, història i física, molta física. M’ho he passat teta llegint aquest llibre i m’he quedat amb ganes de més. Així que m’he comprat un llibre de física sobre la teoria de la superconductivitat que espero poder anar llegint a estones lliures.

Per acabar, només comentar-vos que aquest llibre és part de la sèrie de llibres ‘A very short introduction’ (Oxford University Press) que —a jutjar per la cura amb que està escrit aquest treball i la puntuació que tenen a amazon i goodreads altres llibres de la sèrie— crec que val molt la pena. Hi podeu trobar tot tipus de llibres: ciències, història, art, filosofia, biografies, etc. 

Actualització (14/10/2020): Han descobert el primer superconductor a temperatura ambient (uns 15ºC)! Això sí: s'ha d'aplicar una mica de pressió: 267 gigapascals (com a referència, és unes 3000 vegades més alta que la pressió atmosfèrica).

https://www.nature.com/articles/s41586-020-2801-z

Homo Deus

“Si Marx volviera hoy a la vida, probablemente urgiría a los pocos discípulos que le quedan a que dedicasen menos tiempo a leer ‘El Capital’ y más tiempo a estudiar internet y el genoma humano.” 

“El vaticano era lo más cercano a Silicon Valley que tenía la Europa del siglo XII.” 

L’any passat vaig llegir Sàpiens, la primera novel·la que llegia de Yuval Noah Harari, historiador i escriptor israelià. Sàpiens és un best-seller que fa un anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. És un llibre d’assaig excel·lent, que convida a la reflexió constant però que està escrit de manera molt amena i no demana que el lector tingui nocions de cap mena per poder seguir les explicacions que s’hi donen. Homo Deus està fet de la mateixa pasta; també es tracta d’un llibre d’assaig fàcil de llegir i es serveix d’algun dels conceptes de Sàpiens (tot i que no cal haver-lo llegit). Per exemple, la societat dels caçadors-recolectors i el seu estil de vida, s’analitza a ambdues novel·les per il·lustrar el poder de relacions humanes, el paper de l’agricultura en el creixement de la població o la importància de la ficció. Si Sàpiens intenta explicar com hem arribat a aquest moment de la humanitat, Homo Deus pretén explicar-nos a on podrem arribar des d’aquí. Amb aquest propòsit fa una bona repassada històrica i un anàlisi prou profund dels canvis que hi ha hagut els últims anys (la primera edició de la novel·la és de 2016) amb l’objectiu de fer-ho servir com a guia per extrapolar on serem d’aquí uns anys. Curiosament, he llegit aquest llibre alhora que estava llegint la triologia de ciència ficció ‘El problema de los tres cuerpos’ (Liu) i la simbiosi ha estat perfecta. Diguem que durant aquestes setmanes de confinament jo també m’he estat plantejant el futur de la humanitat a partir d’aquestes dues obres. De la mateixa manera que Sàpiens, Homo Deus és un gran llibre de divulgació, que cobreix (de manera més aviat superficial) temes tan diversos com els avenços científics i tecnològics i com aquests poleixen l’estructura de la societat, l’estudi del comportament humà, la presa de decisions i els posa a l’abast de qualsevol lector. És com una mena de trampolí per interessar-se per aquests temes i atrevir-se amb llibres més específics. El llibre usa molta metafora i s’atreveix a fer frases tan provocadores com les que he deixat adalt.  Em resisteixo a catalogar-lo d’obra mestra, però s’hi apropa molt. He guadit cadascuna de les pàgina del llibre i ja tinc ganes de llegir el tercer llibre que ha escrit Harari, ‘21 lecciones para el siglo XXI’. Potser el deixaré pel 2021, perquè després d’aquest llibre m’han entrat ganes de llegir obres com The Black Swan (Taleb) o rellegir Think fast and Slow (Kahneman). He llegit Homo Deus en castellà (l’original és en hebreu) i he trobat alguna errata, però res greu. 

Nietzsche para principiantes

La col·lecció “... para principiantes” de l’editorial longseller, especialitzada en l’educació, tracta una infinitat de temes (matemàtiques, física, química, filosofia, història, etc.) amb un format de còmic desenfadat que serveix com a introducció ràpida a una temàtica. N’he llegit varis, la majoria en anglès (“Introduction to ...”) i, en general, m’han agradat bastant. El llibre que avui comento ha estat una de les decepcions més grans que he tingut. L’edició no és de prou qualitat i les imatges són bastant dolentes. En tot cas, el més preocupant és que sense l’ajuda de fonts externes és impossible seguir tot el que s’hi diu. Llegint-lo, he après sobre Nietzsche, però sempre a base de consultar alguns fets i frases ambigües a internet. Li dono una puntuació de insuficient, definitivament no el recomanaria com a introducció a l’autor alemany tot i que no tinc, avui per avui, millors alternatives que suggerir.