Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig

 

Per segon cop hi hauran dues ressenyes del mateix llibre en aquest blog, i és que aquesta lectura ve d’una recomanació directa de l’Eduard.

A diferència de la ressenya de “Las uvas de la ira” en què tenia de què parlar ja que dissentia un xic del seu entusiasme, en aquest llibre soc de la mateixa opinió que ell (tot i que ell no ho posa, crec que coincidim en posar-li un excel·lent)

Per explicació complerta del llibre, em remeto a la seva entrada. Què puc aportar jo:

-          Alguna de les històries que explica ja me les sabia (com la de Constantinopla) i per tant, no totes em van agradar, però vaja, això és problema meu

-          Té una forma d’escriure apassionada i grandiloquent, amb una gran optimisme pel triomf de la humanitat. Aquesta èpica que inflama en alguns passatges te’ls fa sentir ben dins, però en d’altres em fa la sensació que es passa de rosca. No obstant llegint la seva biografia veig que la forma d’escriure era la seva forma de ser, tant en vida, però sobretot en la seva mort: Es va suïcidar en plena 2a guerra mundial, en el moment de màxima expansió nazi quan semblava que res ni ningú els aturaria

A l’últim moment va perdre l’esperança per la humanitat, i es va equivocar. Veient com ha evolucionat la història de la humanitat, podem seguir creient en la humanitat com a gran triomf? O millor que vingui el meteorit de la pel·lícula: “No mires arriba”? El temps dirà

 

Breu història del món

Ernst Gombrich va néixer a Viena l’any 1909 i va morir a Londres fa vint anys. Quan tenia 26 anys, motivat per transmetre alguns fets històrics a la filla d’uns amics, va escriure un capítol sobre l’edat mitjana i el va enviar a un editor. Entusiasmat amb el resultat, l’editor li va donar sis setmanes per fer-ne una sèrie de capítols que cobrissin la història de la humanitat i publicar-ho en format de llibre. Llavors es va submergir en una rutina intensa, fent recerca sobre els fets que volia cobrir pel matí i escrivint-ne els capítols al vespre. La que pot ser és la seva obra més coneguda, Breu història del món, va veure la llum l’any 1936, i va ser prohibida pels nazis per pacifista! Segurament el fet que Gombrich tingués avantpassats jueus no hi va ajudar i, de fet, ell ja treballava a Londres abans que esclatés la segona guerra mundial. Va viure la resta de la seva vida al Regne Unit. 

Breu història del món, dista molt d’un llibre dogmàtic d’història on les dates i els noms dels protagonistes són el fil conductor. Gombrich creia que, si s’explica prou bé, un nen pot entendre qualsevol fet històric. Potser per això, a estones, el llibre pot resultar un pèl simple, sobretot al principi, quan comença relatant l’origen del planeta Terra. Gombrich busca engrescar el lector presentant-li la història com si es tractés d’un relat d’aventures carregat de passió, mentre repassa els fets més trascendents de la humanitat. El llibre peca clarament de ser eurocentrista i, cap al final, més aviat germanocentrista. Tot i aquest biaix, és un llibre molt amè, que podria ser perfectament lectura obligada per la ESO, o bé per algú que vulgui reconectar amb la història, començant per una primera gran pinzellada.

A la pràctica, el llibre comença a Egipte, passant després per Grècia, Macedònia i Àsia Menor. Fa petites incursions a la història d’Àsia però no s’esmenta res d’Àfrica (llevat d’Egipte) i ben aviat es centra en la història d’Europa. Com no pot ser d’una altra manera (el llibre té només 400 pàgines), es presenten els esdeveniments convenientment simplificats però mantenint el rigor. Si estàs familiaritzat amb els events històrics, trobes a faltar personatges i fets rellevants; és el preu a pagar per fer el llibre digerible. És encomiable l’esforç que fa Gombrich per intentar donar una explicació a tots els grans moments de la humanitat i, conscientment o no, motiva la recerca del lector per tal de complementar alguns dels episodis que s’hi expliquen. Un aspecte que m’ha agradat molt és la visió ràpida però completa que dóna del paper de la religió en la història d’Europa durant l’edat mitjana; com es passa del cristianisme al catolicisme, l’aparició del protestantisme, la reforma i la contrareforma. Potser hi vaig trobar a faltar una introducció a l’església ortodoxa.

Breu història del món ha estat traduït a un gran nombre d’idiomes i és un best seller mundial, però no es queda enrera Història de l’Art que aparentment és el llibre d’història d’aquesta temàtica més venut del planeta (he intentat fer-me amb una còpia, però l’edició en català està descatalogada). La seva bibliografia compta amb altres títols com Breu història de la Cultura, que ja ocupa les meves prestatgeries. La qualifico de notable.

Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig va ser un dels escriptors alemanys més prolífics en una època molt convulsa a Europa, a cavall entre la primera i la segona guerra mundial. La seva obra conté narrativa, assaig i biografies que, per vàries raons, no ha tingut una gran repercusió a Espanya (i, per a la meva sorpresa, a molts altres llocs) tot i ser probablement l’escriptor més popular de la seva època. Durant el franquisme el règim dictatorial era contrari a l’obra de Zweig, no tant per el seu contigut, sinó més aviat perquè la seva vida estava plena de passatges que molestaven a l’estricita moral catòlica del règim. Zweig era jueu i es va casar amb una divorciada, es va divorciar ell mateix i va acabar cometent suicidi. Han calgut molts anys perquè l’obra de Zweig es tradueixi al català i al castellà. Quadern Crema i la seva anàloga castellana, Acantilado, han publicat des de 2014 algunes de les més de 70 obres que va escriure Zweig. És lloable la iniciativa de les editorals de Jaume Vallcorba, que estant donant a conèixer gran part de l’obra de Zweig. Una breu excursió per les xarxes socials em mostra que és molta la gent que darrerament ha descobert Zweig per aquesta via.

Zweig és un dels escriptors preferits del meu germà, que em va regalar dues obres seves ara fa un any: la biografia de Maria Estuard i ‘Moments estel·lars de la humanitat’. Fins ara, només havia llegit una petitat novel·la de Zweig, ‘Por’, em va agradar prou però no en vaig cap ressenya. Vaig començar ‘Moments estel·lars de la humanitat’ el mes de desembre i me la vaig acabar en un parell de setmanes. El llibre consisteix en 14 píldores d’història. A vegades es tracta de cruïlles històriques, moments que han determinat el destí de la humanitat, com ara l’ocàs de l’imperi d’occident, la caiguda de Constantinopla o la derrota de Napoleó, d’altres vegades són fites remarcables com el final de la vida de Dostoievski o la conquesta del Pol Nord. És una obra excel·lent, on presenta els fets històrics amb una forta càrrega narrativa i emocial que sedueix el lector. M’han agradat molt els capítols de la caiguda de Constantinopla, la composició del Messies de Händel (que vaig escoltar a la vegada que llegia el capítol; ho recomano molt) i la batalla de Waterloo, així com la decisió de Ciceró, la vida de Vasco Nuñez de Balboa, o la lluita del capità Scott per ser el primer home a arribar al Pol Nord. L’he gaudit molt i m’ha servit per repassar o directament aprendre els que han estat, efectivament, alguns dels moments més estel·lars de la humanitat (fins a principis del segle passat). Estaria bé fer un ‘addendum’ al llibre, en el que hi podríem posar, entre d’altres, el projecte Manhattan o, perquè no, el disseny de la primera vacuna amb RNA missatger. 

No crec que tardi massa en tornar a tenir algun altre llibre de Zweig entre les mans.

Homo Deus

“Si Marx volviera hoy a la vida, probablemente urgiría a los pocos discípulos que le quedan a que dedicasen menos tiempo a leer ‘El Capital’ y más tiempo a estudiar internet y el genoma humano.” 

“El vaticano era lo más cercano a Silicon Valley que tenía la Europa del siglo XII.” 

L’any passat vaig llegir Sàpiens, la primera novel·la que llegia de Yuval Noah Harari, historiador i escriptor israelià. Sàpiens és un best-seller que fa un anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. És un llibre d’assaig excel·lent, que convida a la reflexió constant però que està escrit de manera molt amena i no demana que el lector tingui nocions de cap mena per poder seguir les explicacions que s’hi donen. Homo Deus està fet de la mateixa pasta; també es tracta d’un llibre d’assaig fàcil de llegir i es serveix d’algun dels conceptes de Sàpiens (tot i que no cal haver-lo llegit). Per exemple, la societat dels caçadors-recolectors i el seu estil de vida, s’analitza a ambdues novel·les per il·lustrar el poder de relacions humanes, el paper de l’agricultura en el creixement de la població o la importància de la ficció. Si Sàpiens intenta explicar com hem arribat a aquest moment de la humanitat, Homo Deus pretén explicar-nos a on podrem arribar des d’aquí. Amb aquest propòsit fa una bona repassada històrica i un anàlisi prou profund dels canvis que hi ha hagut els últims anys (la primera edició de la novel·la és de 2016) amb l’objectiu de fer-ho servir com a guia per extrapolar on serem d’aquí uns anys. Curiosament, he llegit aquest llibre alhora que estava llegint la triologia de ciència ficció ‘El problema de los tres cuerpos’ (Liu) i la simbiosi ha estat perfecta. Diguem que durant aquestes setmanes de confinament jo també m’he estat plantejant el futur de la humanitat a partir d’aquestes dues obres. De la mateixa manera que Sàpiens, Homo Deus és un gran llibre de divulgació, que cobreix (de manera més aviat superficial) temes tan diversos com els avenços científics i tecnològics i com aquests poleixen l’estructura de la societat, l’estudi del comportament humà, la presa de decisions i els posa a l’abast de qualsevol lector. És com una mena de trampolí per interessar-se per aquests temes i atrevir-se amb llibres més específics. El llibre usa molta metafora i s’atreveix a fer frases tan provocadores com les que he deixat adalt.  Em resisteixo a catalogar-lo d’obra mestra, però s’hi apropa molt. He guadit cadascuna de les pàgina del llibre i ja tinc ganes de llegir el tercer llibre que ha escrit Harari, ‘21 lecciones para el siglo XXI’. Potser el deixaré pel 2021, perquè després d’aquest llibre m’han entrat ganes de llegir obres com The Black Swan (Taleb) o rellegir Think fast and Slow (Kahneman). He llegit Homo Deus en castellà (l’original és en hebreu) i he trobat alguna errata, però res greu. 

El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.