Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig va ser un dels escriptors alemanys més prolífics en una època molt convulsa a Europa, a cavall entre la primera i la segona guerra mundial. La seva obra conté narrativa, assaig i biografies que, per vàries raons, no ha tingut una gran repercusió a Espanya (i, per a la meva sorpresa, a molts altres llocs) tot i ser probablement l’escriptor més popular de la seva època. Durant el franquisme el règim dictatorial era contrari a l’obra de Zweig, no tant per el seu contigut, sinó més aviat perquè la seva vida estava plena de passatges que molestaven a l’estricita moral catòlica del règim. Zweig era jueu i es va casar amb una divorciada, es va divorciar ell mateix i va acabar cometent suicidi. Han calgut molts anys perquè l’obra de Zweig es tradueixi al català i al castellà. Quadern Crema i la seva anàloga castellana, Acantilado, han publicat des de 2014 algunes de les més de 70 obres que va escriure Zweig. És lloable la iniciativa de les editorals de Jaume Vallcorba, que estant donant a conèixer gran part de l’obra de Zweig. Una breu excursió per les xarxes socials em mostra que és molta la gent que darrerament ha descobert Zweig per aquesta via.

Zweig és un dels escriptors preferits del meu germà, que em va regalar dues obres seves ara fa un any: la biografia de Maria Estuard i ‘Moments estel·lars de la humanitat’. Fins ara, només havia llegit una petitat novel·la de Zweig, ‘Por’, em va agradar prou però no en vaig cap ressenya. Vaig començar ‘Moments estel·lars de la humanitat’ el mes de desembre i me la vaig acabar en un parell de setmanes. El llibre consisteix en 14 píldores d’història. A vegades es tracta de cruïlles històriques, moments que han determinat el destí de la humanitat, com ara l’ocàs de l’imperi d’occident, la caiguda de Constantinopla o la derrota de Napoleó, d’altres vegades són fites remarcables com el final de la vida de Dostoievski o la conquesta del Pol Nord. És una obra excel·lent, on presenta els fets històrics amb una forta càrrega narrativa i emocial que sedueix el lector. M’han agradat molt els capítols de la caiguda de Constantinopla, la composició del Messies de Händel (que vaig escoltar a la vegada que llegia el capítol; ho recomano molt) i la batalla de Waterloo, així com la decisió de Ciceró, la vida de Vasco Nuñez de Balboa, o la lluita del capità Scott per ser el primer home a arribar al Pol Nord. L’he gaudit molt i m’ha servit per repassar o directament aprendre els que han estat, efectivament, alguns dels moments més estel·lars de la humanitat (fins a principis del segle passat). Estaria bé fer un ‘addendum’ al llibre, en el que hi podríem posar, entre d’altres, el projecte Manhattan o, perquè no, el disseny de la primera vacuna amb RNA missatger. 

No crec que tardi massa en tornar a tenir algun altre llibre de Zweig entre les mans.

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

Homo Deus

“Si Marx volviera hoy a la vida, probablemente urgiría a los pocos discípulos que le quedan a que dedicasen menos tiempo a leer ‘El Capital’ y más tiempo a estudiar internet y el genoma humano.” 

“El vaticano era lo más cercano a Silicon Valley que tenía la Europa del siglo XII.” 

L’any passat vaig llegir Sàpiens, la primera novel·la que llegia de Yuval Noah Harari, historiador i escriptor israelià. Sàpiens és un best-seller que fa un anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. És un llibre d’assaig excel·lent, que convida a la reflexió constant però que està escrit de manera molt amena i no demana que el lector tingui nocions de cap mena per poder seguir les explicacions que s’hi donen. Homo Deus està fet de la mateixa pasta; també es tracta d’un llibre d’assaig fàcil de llegir i es serveix d’algun dels conceptes de Sàpiens (tot i que no cal haver-lo llegit). Per exemple, la societat dels caçadors-recolectors i el seu estil de vida, s’analitza a ambdues novel·les per il·lustrar el poder de relacions humanes, el paper de l’agricultura en el creixement de la població o la importància de la ficció. Si Sàpiens intenta explicar com hem arribat a aquest moment de la humanitat, Homo Deus pretén explicar-nos a on podrem arribar des d’aquí. Amb aquest propòsit fa una bona repassada històrica i un anàlisi prou profund dels canvis que hi ha hagut els últims anys (la primera edició de la novel·la és de 2016) amb l’objectiu de fer-ho servir com a guia per extrapolar on serem d’aquí uns anys. Curiosament, he llegit aquest llibre alhora que estava llegint la triologia de ciència ficció ‘El problema de los tres cuerpos’ (Liu) i la simbiosi ha estat perfecta. Diguem que durant aquestes setmanes de confinament jo també m’he estat plantejant el futur de la humanitat a partir d’aquestes dues obres. De la mateixa manera que Sàpiens, Homo Deus és un gran llibre de divulgació, que cobreix (de manera més aviat superficial) temes tan diversos com els avenços científics i tecnològics i com aquests poleixen l’estructura de la societat, l’estudi del comportament humà, la presa de decisions i els posa a l’abast de qualsevol lector. És com una mena de trampolí per interessar-se per aquests temes i atrevir-se amb llibres més específics. El llibre usa molta metafora i s’atreveix a fer frases tan provocadores com les que he deixat adalt.  Em resisteixo a catalogar-lo d’obra mestra, però s’hi apropa molt. He guadit cadascuna de les pàgina del llibre i ja tinc ganes de llegir el tercer llibre que ha escrit Harari, ‘21 lecciones para el siglo XXI’. Potser el deixaré pel 2021, perquè després d’aquest llibre m’han entrat ganes de llegir obres com The Black Swan (Taleb) o rellegir Think fast and Slow (Kahneman). He llegit Homo Deus en castellà (l’original és en hebreu) i he trobat alguna errata, però res greu. 

Sàpiens

Sàpiens va ser el regal que la Verònica em va fer el passat Sant Jordi. N’havia sentit parlar però no n’havia llegit cap crítica, vaig confiar en una temàtica atractiva (la història de la nostra civilització) i el fet que fos un best-seller (més de 15 milions de còpies venudes). No m’ha decepcionat gens. El llibre és tot el que promet i una de les lectures més amenes que he llegit aquest any. És òbviament un assaig però escrit de manera molt didàtica i agradable, el que permet passar pàgines a una velocitat vertiginosa. Volia llegir-lo en català (coses de comprar el dia de la diada...) i la traducció m’ha semblat bona, llevat d’un parell d’errates està ben adaptat. El millor del llibre és l’anàlisi força objectiva de les claus que ens han portat dels primers caçadors-recol·lectors a l’homo sàpiens de l’actualitat. Tot i que pugui semblar el contrari, no es tracta pas d’un intent de síntesi de la història de la humanitat. Més aviat, Yuval Noah Harari es serveix de la història per posar exemples que il·lustren la seva anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. Cada pàgina del llibre convida a pensar i reflexionar, sobre la religió, la societat, les relacions humanes, la vida, etc. Enganxa el lector amb el seu llenguatge extremadament planer i a través dels esmentats episodis històrics, que permeten explicar per què hem acabat essent com som. Per això, com a llibre de divulgació, el catalogaria d’excel·lent o fins i tot d’obra mestra. Ara bé, això és també el seu defecte. Trobo que ens ho presenta tot molt preparat i mastegat, deixant-li poc marge al lector per a la interpretació; fins i tot quan ofereix més d’un escenari plausible, encamina molt descaradament al lector a la interpretació que ell creu més factible. Això no li resta ni un api d’interès al llibre, que recomano moltíssim com a lectura a tothom qui vulgui tenir una visió global del món en què vivim però, sobretot, com hi hem arribat. Li poso una puntuació d’excel·lent. La segona part de Sàpiens, “Homo Deus” ja ocupa les prestatgeries del meu pis, esperant a veure quina interpretació fa Harari del futur que ens depara.