Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig

 

Per segon cop hi hauran dues ressenyes del mateix llibre en aquest blog, i és que aquesta lectura ve d’una recomanació directa de l’Eduard.

A diferència de la ressenya de “Las uvas de la ira” en què tenia de què parlar ja que dissentia un xic del seu entusiasme, en aquest llibre soc de la mateixa opinió que ell (tot i que ell no ho posa, crec que coincidim en posar-li un excel·lent)

Per explicació complerta del llibre, em remeto a la seva entrada. Què puc aportar jo:

-          Alguna de les històries que explica ja me les sabia (com la de Constantinopla) i per tant, no totes em van agradar, però vaja, això és problema meu

-          Té una forma d’escriure apassionada i grandiloquent, amb una gran optimisme pel triomf de la humanitat. Aquesta èpica que inflama en alguns passatges te’ls fa sentir ben dins, però en d’altres em fa la sensació que es passa de rosca. No obstant llegint la seva biografia veig que la forma d’escriure era la seva forma de ser, tant en vida, però sobretot en la seva mort: Es va suïcidar en plena 2a guerra mundial, en el moment de màxima expansió nazi quan semblava que res ni ningú els aturaria

A l’últim moment va perdre l’esperança per la humanitat, i es va equivocar. Veient com ha evolucionat la història de la humanitat, podem seguir creient en la humanitat com a gran triomf? O millor que vingui el meteorit de la pel·lícula: “No mires arriba”? El temps dirà

 

Manca d'escriptura: Reflexions

He passat un any sense escriure res i he decidit sincerar-me. 

- Podria dir que no he escrit per excés de feina. De fet és part de la veritat, però si es vol es troba temps. 

- Podria dir que llegeixo poc, però fet i fet, aquest any he llegit 6.5 llibres, poquets si, però son 6- 7 ressenyes que no he fet. 

No pas. La veritat real és que he perdut la motivació. 

Per entendre-ho primer hem d’anar a buscar la meva motivació real: Sempre he volgut escriure un llibre, i aquest blog on escrivia em semblava un bon lloc per provar la meva escriptura i agafar idees, el típic crític amb ínfules d’escriptor. 

Podríem dir que als meus 39 anys del 2020 encara tenia somnis infantils, però he baixat a la realitat i he vist que mai escriuré el llibre que volia fer. En part perquè la idea és massa ambiciosa per ser una òpera prima, en part perquè no tinc el temps ni l’experiència suficient perquè surti bé. Adonar-me que no escriuré mai el llibre que volia fer, a part de tenir-me deprimit, m’ha fet perdre l’interès en escriure al blog. 

I doncs? Què ha canviat perquè estigui aquí escrivint aquestes línies? Per un costat tinc un xic més de temps, per altra banda, la ferida la tinc força tancada. Però la motivació més important és l’impuls de l’Edu. No el puc deixar sol amb aquest blog! Per ell val la pena seguir. Gràcies Edu per motivar-me! 

Amb tot això, vull intentar canviar l’enfoc dels meus escrits. He decidit que faré servir el blog no només per escriure ressenyes, sinó que a partir dels llibres parlaré de temes que em preocupen com a persona. No serà un canvi molt gran, però si espero que li doni un toc més personal. 

Així doncs, seguiran essent crítiques de llibres si son personals? Rotundament SI. Les meves ressenyes sempre han estat subjectives, ja que crec que un llibre no és només de qui l’escriu, sinó també de qui el llegeix. La suma de l’escriptura de l’autor junt amb els pensaments, gustos i estat anímic del lector, fa que l’obra agradi més o menys. Per tant les meves crítiques parlen de l’obra, autor, i també parlen de mi

Breu història del món

Ernst Gombrich va néixer a Viena l’any 1909 i va morir a Londres fa vint anys. Quan tenia 26 anys, motivat per transmetre alguns fets històrics a la filla d’uns amics, va escriure un capítol sobre l’edat mitjana i el va enviar a un editor. Entusiasmat amb el resultat, l’editor li va donar sis setmanes per fer-ne una sèrie de capítols que cobrissin la història de la humanitat i publicar-ho en format de llibre. Llavors es va submergir en una rutina intensa, fent recerca sobre els fets que volia cobrir pel matí i escrivint-ne els capítols al vespre. La que pot ser és la seva obra més coneguda, Breu història del món, va veure la llum l’any 1936, i va ser prohibida pels nazis per pacifista! Segurament el fet que Gombrich tingués avantpassats jueus no hi va ajudar i, de fet, ell ja treballava a Londres abans que esclatés la segona guerra mundial. Va viure la resta de la seva vida al Regne Unit. 

Breu història del món, dista molt d’un llibre dogmàtic d’història on les dates i els noms dels protagonistes són el fil conductor. Gombrich creia que, si s’explica prou bé, un nen pot entendre qualsevol fet històric. Potser per això, a estones, el llibre pot resultar un pèl simple, sobretot al principi, quan comença relatant l’origen del planeta Terra. Gombrich busca engrescar el lector presentant-li la història com si es tractés d’un relat d’aventures carregat de passió, mentre repassa els fets més trascendents de la humanitat. El llibre peca clarament de ser eurocentrista i, cap al final, més aviat germanocentrista. Tot i aquest biaix, és un llibre molt amè, que podria ser perfectament lectura obligada per la ESO, o bé per algú que vulgui reconectar amb la història, començant per una primera gran pinzellada.

A la pràctica, el llibre comença a Egipte, passant després per Grècia, Macedònia i Àsia Menor. Fa petites incursions a la història d’Àsia però no s’esmenta res d’Àfrica (llevat d’Egipte) i ben aviat es centra en la història d’Europa. Com no pot ser d’una altra manera (el llibre té només 400 pàgines), es presenten els esdeveniments convenientment simplificats però mantenint el rigor. Si estàs familiaritzat amb els events històrics, trobes a faltar personatges i fets rellevants; és el preu a pagar per fer el llibre digerible. És encomiable l’esforç que fa Gombrich per intentar donar una explicació a tots els grans moments de la humanitat i, conscientment o no, motiva la recerca del lector per tal de complementar alguns dels episodis que s’hi expliquen. Un aspecte que m’ha agradat molt és la visió ràpida però completa que dóna del paper de la religió en la història d’Europa durant l’edat mitjana; com es passa del cristianisme al catolicisme, l’aparició del protestantisme, la reforma i la contrareforma. Potser hi vaig trobar a faltar una introducció a l’església ortodoxa.

Breu història del món ha estat traduït a un gran nombre d’idiomes i és un best seller mundial, però no es queda enrera Història de l’Art que aparentment és el llibre d’història d’aquesta temàtica més venut del planeta (he intentat fer-me amb una còpia, però l’edició en català està descatalogada). La seva bibliografia compta amb altres títols com Breu història de la Cultura, que ja ocupa les meves prestatgeries. La qualifico de notable.

Seven Brief Lessons on Physics

Em vaig comprar aquest petit llibre (té 75 pàgines) en una llibreria de segona mà, mentre passejava per Venècia a finals d’octubre. No pensava llegir-me’l aquells dies de vacances, però com que m’havia acabat ‘Breu història del món’ (de Gombrich) i aprofitant un viatge de tornada prou llarg el vaig començar. Me’l vaig acabar en un tres i no res, perquè va resultar tan interessant com fàcil de llegir. Rovelli fa un esbós en 7 capítols de les principals teòriques físiques descobertes els últims 120 anys. La relativitat especial, la relativitat general, la mecànica quàntica, el model estàndard de partícules i s’atreveix amb alguna teoria encara per confirmar com la gravitació quànticos de llaços. Sembla que es tracti merament d’una mirada ràpida i superficial —destinada a persones amb coneixements molt elementals de física— amb un propòsit de divulgació. No obstant, a partir del sisè capítol i, sobretot en l’esplèndit capítol final, el llibre comença a girar entorn de filosofia de la ciència. De com les teories físiques encaixen amb la nostra percepció de la realitat, què ens diuen del paper que juguem en el món on vivim, què som i a on anem com civilització. Ho explica amb una claredat i simplesa sorprenents tenint en compte que ho lliga als concepts abans introduïts en els capítols anteriors. Li poso un excel·lent perquè tot i el gran gust de boca amb el que em vaig quedar després de l’últim capítol, els primers capítols els hagués pogut fer més llargs i endinsar-se un pèl més en cadascuna de les teories i li hagués quedat una autèntica obra mestra de la divulgació de la física.

Esos cielos

 

El primer llibre que llegit aquest any ha estat una novel·la curta, ‘Esos cielos’, d’un escriptor basc de molt anomenada, Bernardo Atxaga. Bernardo Atxaga és el pseudònim de Jose Irazu Garmendia, natural de Asteasu, un petit poble del que podríem anomenar la Guipúscoa profunda. Moltes de seves novel·les estan ambientades en aquesta aquesta zona que en la narrativa anomena Obaba. No obstant, aquest llibre és d’una temàtica ben diferent. Tot el relat transcorre durant el trajecte en autobús que fa des de la presó de la Model fins a Bilbao una antiga membre d’una banda terrorista després de que s’hagi declarat l’amnistia. El relat és curt i a estones prou intens. Crec que Atxaga no pretén explicar una història —és una novel·la massa curta per a fer-ho— sinó que més aviat vol transmetre com se sent la protoganista a través de flashbacks de la seva vida dins de la banda terrorista i el seu temps a la presó. Hi ha escenes prou engoixants i aconsegueix posar-te a la pell de la protagonista. M’ha entretingut i l’he trobat interessant així que la catalogo de correcta però espero més d’Atxaga. Aquest escriptor ha estat una recomanació que m’ha fet una amiga de Donostia, l’Eli, després de demanar-els-hi a uns quants amics d’aquí literatura sobre el conflicte basc. En breu escriuré la ressenya del ‘Fill de l’acordionsta’ i estic començant ‘Obabakoak’ —la que sembla ser la seva obra més important d’Atxaga. També tinc a les prestatgeries ‘El hombre solo’, que ha tingut cert ressó internacional. 

Lectures del 2020. Propòsits pel 2021.

Aquest any he llegit 17 llibres dels quals 9 estaven escrits en castellà, 7 en anglès i 1 en català. Les nacionalitats dels escriptors d’aquests llibres és bastant variada: Rússia (4), EEUU (3), Xina (3), Catalunya (2), Alemanya, Líban, Anglaterra, Israel i Espanya. Dels 17, 10 són novel·les i els altres 7 són d’assaig. De les novel·les, sis són de ciència ficció —i això que no és un gènere que m’apassioni— i la resta són ficció. He llegit només dues novel·les clàssiques (Crimen y Castigo, Dostoievski, i Por el Camino de Swan, Marcel Proust). Dels llibres d’assaig, essent una mica imprecís amb la classificació, podria dir que n’hi ha un parell d’història, un parell de ciències (en realitat un és una biografia), i tres de psicologia/filosofia. 

La meva assignatura pendent és llegir en català. El problema és que estant a Donostia em costa trobar llibres escrits en català i la oferta a amazon no és molt gran. Apart, m’imposo una norma estricta: llegir en versió original si és en un d’aquests tres idiomes. Una complicació afegida és que m’agrada comprar llibres de segona mà, i encara costa més trobar-ne d’editats en català, perquè si vull llegir més en català no pot ser a expenses de llegir només escriptors catalans. Em segueixo resistint a llegir d’una pantalla (per la feina que tinc em passo el dia davant d’un ordinador) i perquè m’encanta la sensació de tenir un llibre de paper a les mans (amb la seva peculiar olor). Per a mi, llibre i paper és un binomi tan indivisible com cinema i crispetes. Sóc conscient del que això suposa des del punt de vista ecològic, i per això procuro comprar llibres de segona mà, però no m’enganyo: quasi la meitat del que compro és nou de trinca. Els darrers anys, quan baixo a Girona, aprofito per anar a la botiga Re-read de Girona (al principi del carrer Ballesteries), on puc trobar molt bones lectures a preu de saldo (2€/llibre). Aquest Nadal he aprofitat per anar-hi i, dels deu que m’he comprat, tres són en català. De moment he començat el 2021 llegint un llibre de Bernardo Atxaga en català (El fill de l’acordionista) però no ho tindré fàcil per llegir-ne molt més, només tinc 5 llibres en català dels més de 50 que hi ha a les meves prestatgeries esperant per ser llegits. 

Tinc varis propòsits de lectura pel 2021. Per un costat vull llegir llibres d’escriptors bascos. En el que va d’any, ja m’he llegit dos llibres de Bernardo Atxaga i aquest vespre començaré el tercer. Vull seguir llegint Marcel Proust, tot i que en petites dosis; per aquest any compto llegir-me el segon volum de ‘A la recerca del temps perdut’. També em vull acabar la triologia de Yuval Noah Harari. Hi ha un parell de llibres de d’assaig que m’estan esperant (segurament llegiré Predictive Irrational de Dan Ariely) i algun llibre de divulgació de la ciència (Atoms d’Asimov, un de Faraday i algun de Leonard Susskind). No em marco més objectius perquè vull tenir llibertat per poder triar en funció del que em vingui de gust. Em deleixo en el moment de triar un nou llibre per llegir de la prestatgeria, a vegades ho tinc clar, però d’altres em passo quasi una hora llegint les contraportades dels llibres, o fins i tot les primeres pàgines, abans no prenc una decisió. A fi de comptes, aquesta decisió marcarà les meves pròximes hores gaudi. 

El silenci de les vinyes

El maig de l’any passat va llegir ‘La Bodega’ de Noah Gordon i vaig quedar molt decepcionat. Esperava molt més d’un escriptor de bestsellers que recreava un moment de la història d’Espanya (la mort del general Prim) a Catalunya i ho feia a través del món de vi. No és que fos un llibre mal escrit o tingués una història mal plantejada, però era una trama que tenia molt més de potencial i es va quedar en peix bullit. Després de llegir la meva ressenya, en Jordi Poater em va recomanar aquest llibre: ‘El Silenci de les vinyes’ de Gisela Pou. Pou és escriptora i guionista de televisió i ha participat, d’entre d’altres, a les conegudes telenovel·les ‘Ventdelpla’ i ‘El cor de la ciutat’. 

Vaig guardar el llibre per les vacances de Nadal i me’l vaig llegir en una setmana. M’ha agradat. És un llibre senzill però captivador que explica una història molt ben lligada on la protagonista és la matriarca d’una família de productors de cava al Penedés. Tot gira al voltant del vinya i la producció del cava, que serveixen per explicar una complexa trama familiar amb personatges força elaborats. Volia un llibre amè, entretingut i que parlés sobre el món del vi i aquest llibre m’ho ha donat. Apart, llegeixo poc en català (només dos llibres aquest any) i poquíssim d’escriptors catalans. Li poso un notable.