A mathematician's apology

Godfrey Harold Hardy va ser un famós matemàtic britànic, pare de la desigualtat que porta el seu nom. La desigualtat de Hardy és un resultat important que ha servit per demostrar altres teoremes matemàtics però no és la raó per la qual Hardy és un personatge tan reconegut. Com ell mateix admet, el seu descobriment més important és el geni hindú de les matemàtiques Srinivasa Ramanujan. Apart de poder treballar tête-à-tête amb Ramanujan, a Hardy li va tocar viure en una Europa convulsa, sacsejada per les dues primeres guerres mundials. Va tenir una vida força interessant, essent contínuament estimulat per algunes de les ments més privilegiades de l'època (Russell, Keynes, Ramanujan, Littlewood, Einstein etc.). Per aquest motius, i per la meva fascinació per les matemàtiques, em vaig interessar per 'Apologia d'un matemàtic'. 

L'escritura d'aquest llibre coincideix amb els últims anys de vida de Hardy i la segona guerra mundial. El llibre és un assaig que, com el seu nom indica, prova de justificar la visió d'un matemàtic i fer entendre a les futures generacions com pensa un matemàtic. Hardy es troba a l'ocàs de la seva vida i davant la convicció de que no poder aportar noves idees originals a la matemàtica decideix explicar per què fa el que fa. 

Hi ha molts motius que estimulen als matemàtics a triar aquesta feina (aquí és fàcil extrapolar a tots els científics) com ara la curiositat intel·lectual, l'orgull professional o l'ambició de guanyar més diners o millorar la posició (cal entendre el context de l'època on la ciència era un ofici amb més prestigi i més ben remunerat), però Hardy insisteix --i hi estic bastant d'acord-- que la filantropia no és pràcticament mai un dels motius. Segons Hardy la principal motivació dels matemàtics és deixar una empremta, per petita que sigui amb la noble ambició de voler deixar quelcom permanent. Els reptes que les matemàtiques plantegen són desafiaments purament intel·lectuals, a l'abast d'uns pocs i que es poden dur a terme en poc temps (la vida creativa d'un matemàtic és molt curta) i com a tals són un estimul sense parangó. A més, les fites matemàtiques són gestes que perduren, perquè estan escrites amb un llenguatge universal, que resistirà el pas del temps, al contrari que les llengües que moren o muten constantment.

Com altres matemàtics, Hardy era un personatge interessat també en la filosofia. Tot i no estar dotat de la clarividència d'altres coetanis com Bertrand Russell, fa reflexions molt interessants en aquest llibre. Per exemple, analitza un altre dilema que sovint m'he plantejat: és tota la ciència bona? Hardy planteja que la ciència va més enllà del bé i del mal, i que s'ha d'abraçar tot el coneixement. És obvi que la ciència s'ha emprat per fer el mal (només cal pensar en tota la ciència que hi ha darrera de la guerra) però sóc capaç d'acceptar com a bona tota la ciència i responsabilitzar a l'home, no a la ciència, dels resultats funestos que se'n deriven. Ara bé, vaig una mica més enllà, hem d'acceptar tots els resultats científics independentment de com s'obtenen? Posem, per exemple, els experiments nazis que utilitzaren els presoners de guerra com si es tractés de conills porquins per tal d'establir alguns dels límits de la resistència humana. És ètic utilitzar resultats científics com aquests? Per una banda sembla ridícul obviar dades que poden servir pel progrés de la humanitat i, per d'altra, pot ser una mala lliçó pel futur acceptar com a bons resultats obtinguts d'una manera amoral i aberrant.

El llibre comença com un assaig epistemològic sobre les matemàtiques per acabar essent una autobiografia. Cap al final, fa un petit esment de dos dels seus cèlebres col·laboradors (Ramanujan i Littlewood). Entenc que es degut al inel·ludible context de la segona guerra mundial, però --pel meu gust-- Hardy dedica massa temps a la discussió de la relació entre la guerra i la ciència, entrant en alguns jardins que jo hagués evitat. Era un pacifista declarat i, potser precisament per això, es podia permetre el luxe de fer certes reflexions controvertides. Finalment, li critico la seva falta d'encert sobre la utilitat de les matemàtiques. Té la sort de viure un dels moments d'esplendor de la ciència i presenciar en primera persona el desenvolupament de la mecànica quàntica i la teoria relativista. No obstant, no és capaç de veure l'aplicabilitat de les mateixes... La mecànica quàntica explica el funcionament de molts dispositius electrònics, incloguent els aparells darrera de vàries técniques de diagnosi mèdica o el descobriment de nous fàrmacs. Sense la teoria de la relativitat general no tindríem, entre d'altres, tecnologia GPS. Ho atribueixo a la seva dèria per distingir les matemàtiques pures de les aplicades i la necessitat de justificar les disciplines pures. Per últim vull esmentar que l'edició del llibre que vaig llegir és molt dolenta. Té errors tipogràfics i està mal editada, aconsello buscar-ne una que no sigui la de Stellar Editions.

És un bon llibre per intentar buscar un estímul per estudiar matemàtiques i també com a llibre per reflexionar sobre el paper i la vida dels científics (especialment aquells que treballen en recerca). I, és clar, no cal oblidar que és un assaig. Per aquestes raons, no el recomanaria a tots publics, només a la gent interessada en aquests temes. Li poso un 'correcte'.

1984

War is peace. Freedom is slavery. Ignorance is strength. Les tres consignes de la Ingsoc (English socialism) que governa Oceania, un de les tres parts en les que consisteix el món distòpic que imagina George Orwell l'any 1984. El partit controla la població a partir dels ministeris de la veritat, de la pau, de l'abundància i de l'amor, sota l'atenta mirada del gran germà (big brother). Vaig comprar aquest llibre l'estiu passat a un aeroport de Canadà aprofitant una oferta de dos per un (el que m'interessa és un llibre de ciències que no ve al cas) i no estava massa segur de que me'l llegís mai. És una lectura que recomano. El llibre és una crítica directa al comunisme de l'època (el llibre es va escriure a les acaballes de la segona guerra mundial) com ja ho era la satírica 'Animal Farm' del mateix autor. No obstant, és a la vegada una crítica a tots els règims totalitaristes i no cal donar-hi massa voltes per descobrir-hi conductes perfectament reconeixibles en la societat actual. En aquest sentit, i col·locada en el context on va ser escrita, la novel·la és una obra mestra. En el sentit narratiu, la novel·la podria aspirar a més. Els personatges, a estones, se'm fan un pèl simples, poc treballats. Donat el context de la història, és possible que, en part, sigui intencionat i l'autor vulgui que els personatges no donin més de sí. Tot i l'esforç que l'autor fa per imaginar i donar coherència a la distòpia que ens presenta (donant-nos fins i tot una explicació detallada del Newspeak, l'idioma que es vol imposar a Oceania, en l'apèndix del llibre) jo hagués volgut encara més context del món que ens planteja. Li reconec, però, que la tercera part del llibre està molt ben treballada, s'hi hagués pogut recrear encara més però troba un final que em convenç i m'agrada. En definitiva, crec que es tracta d'una obra mestra tot i que no la puc posar a l'alçada d'altres llibres d'aquest calat.

Actualització (11/06/2019): He trobat un article interessant que comenta una novel·la que fa poc que ha sortit i tracta sobre la biografia de Orwell i els seus últims dies escrivint 1984: 'The Ministry of Truth" de Dorian Lynskey. L'article no perd la oportunitat de comentar la novel·la i la interpretació que se'n pot fer actualment. Com no pot ser d'una altra manera, Trump rep de valent. Us deixo aquí l'enllaç:

https://www.theatlantic.com/magazine/archive/2019/07/1984-george-orwell/590638/

Soldados de Salamina

La coneguda batalla entre l'imperi persa del rei Xerxes i les polis gregues dóna nom a aquest famós llibre de Javier Cercas, publicat l'any 2001. La història es divideix en tres parts que l'autor narra des de la primera persona. És una novel·la inusual perquè a estones sembla un assaig, a estones una novel·la històrica. El tema central és l'afusellament de Rafael Sanchez Mazas, ideòleg de La Falange, i ministre sense cartera durant la dictadura de Franco. No obstant, el guió que segueix el llibre es correspon amb el procés que segueix Cercas per documentar-se i acabar escrivint la novel·la, incloguent-hi detalls de la seva vida privada, alguns dels quals són probablement ficció. En aquest sentit, podríem dir que també és, només en part, biogràfica. L'esforç documental que va fer Cercas per fer aquesta novel·la queda palès en la descripció que fa del final de la guerra civil. Des del meu punt de vista, un tret molt remarcable és la capacitat que té posar al lector en la seva pell i enganxar-lo en la seva recerca per esclarir els fets de l'afusellament de Sánchez Mazas. La primera part del llibre sorprèn i li demana al lector un esforç per situar-se en context (sobretot si no està familiaritzat amb aquest episodi de la guerra civil), la segona part és la que més descriu el personatge del llibre i mostra l'afany documental de Cercas, mentre que en la tercera part introdueix un personatge clau, Miralles. Aquest darrer capítol és el que t'enganxa i et té pendent fins al final, amb diàlegs molt memorables. Us podeu preguntar, per què la novel·la té aquest títol? La resposta la trobem al principi del llibre, just en el moment en que es desperta l'interès de Cercas per Sánchez Mazas. És una gran novel·la, la qualifico d'excel·lent.

El mapa del tiempo

"Wells tuvo que agachar la cabeza para evitar dedicarle al empresario una mirada de solidaridad. Sus palabras le habían hecho recordar la milagrosa cadena de acontecimientos que lo había depositado a él en los amorosos brazos de la literatura, salvándolo de la mediocridad a la que había intentado condenarlo su menos amantísima madre. Y había sido su talento para el manejo de la lengua, aquella habilidad que le había sido concedida sin pedirla, la que lo había eximido de tener que buscarle un sentido a su existencia, rescatándolo del camino por donde transitaban aquellos que desconocían con qué finalidad habían nacido, aquellos que solo podían experimentar esa felicidad convencional y atávica que encierran los placeres cotidianos, como una copa de buen vino o las caricias de una mujer complaciente. Entre aquellas sombras prescindibles habría caminado, sí, sin sospechar siquiera que esa anhelada plenitud apenas entrevista en sus raptos de melancolía se hallaba ovillada en las teclas de una máquina de escribir, esperando que la desenrollase."

Aquesta novel·la la vaig llegir per recomanació de l'Albert. Gràcies, m'ha agradat molt! :-) Es tracta de tres històries amb un personatge en comú, el profílic escriptor anglès, H.G. Wells i un tema conductor: els viatges en el temps. Amb el teló de fons de l'anglaterra victoriana, Palma munta tres històries fictícies que porten al lector a revisar els assassinats de Jack el destripador, viure una història romàntica a través del temps i una aventura amb H.G. Wells, Bram Stocker i Henry James. Palma narra explícitament, comunicant-se constantment amb el lector, seduint-lo i enganxant-lo amb les seves històries i la seva prosa eloqüent. No es tracta, però, només d'una obra entretinguda sinó que convida a la reflexió. La qualifico d'excel·lent.

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.

Atreveix-te a pensar!

La sempre recorrent frase "la vida són etapes" té un gran contingut de veritat. Una de les raons principals perquè el blog estigués parat durant aquests últims anys ha estat que no he sapigut trobar el temps per llegir narrativa. Darrerament estic recobrant l'interés per la lectura i m'he llegit uns quants llibres, així que sembla una bona oportunitat per tornar a escriure en aquest blog. La difusió que té aquesta pàgina és més aviat pobre però resulta molt estimulant obligar-nos a seure per resumir, valorar i comentar una lectura. Ens porta a un exercici crític que enriqueix encara més el llibre i, com dèiem amb l'Albert fa unes setmanes, en tornar a llegir els comentaris, recuperem part d'aquelles sensacions alhora que ens fa adonar de com aquestes depenien no només del llibre sinó del moment que vivíem quan el vam llegir.
 
El primer llibre que he decidit comentar és 'Atreveix-te a pensar' de Josep Maria Terricabras. Aquest és el llibre que em va regalar la meva mare quan vaig començar a la Universitat i que, si mal no recordo, em vaig llegir per primera vegada fa uns 20 anys. El filòsof de Calella escriu un llibre d'assaig per aprendre a pensar. El llibre no requereix cap coneixement de filosofia previ però al llarg de quasi dues-centes pàgines, Terricabras introdueix petites pincellades de filòsofs clàssics, com Aristòtil, Plató, Sant Agustí, Descartes, Kant, Popper o Wittgenstein. Terricabras desplega un arsenal d'arguments i examples per tal de mostrar-li al lector la complexitat pel pensament crític i el posa en alerta davant dels seus enemics. És una lectura que a estones requereix pausa, doncs hi ha capítols que conviden a una reflexió personal que és part inherent del llibre. He de reconèixer que no tots els capítols m'han aportat el mateix i, per això, algun capítol sí ha estat ben ràpid de llegir. El fil conductor que segueix l'autor el porta a deixar clares certes postures que el lector pot acceptar sense necessitat de tanta retòrica, però de ben segur, això depèn cada persona. He trobat especialment il·luminadora la distinció que fa entre explicacions causals i explicacions raonades. Essent jo una persona de ciències, m'he adonat com tendeixo sovint a buscar explicacions lògiques i, més sovint del que hauria, a menystenir els raonaments imprecisos. Terricabras convenç del valor dels raonaments imprecisos o els conceptes vagues i com, aquests, són essencials en la vida quotidiana i en l'estudi de les ciències socials. Les ciències físiques tradicionalment s'han basat en explicacions causals i raonaments lògics i, per exemple, les disciplines matemàtiques que estudien les aproximacions o les probabilitats com algunes àrees del càlcul numèric o l'estadística són molt més modernes que no pas l'àlgebra o la geometria. Un capítol que mereix una menció especial és el que tracta sobre la moralitat. M'ha agradat la part en la que mostra la contradicció de les postures relativistes (el típic, "totes les opinions són bones") i la necessitat de rebutjar les preposicions absolutes. Finalment vull assenyalar el caràcter atemporal del llibre, la primera edició del qual és de 1998. Moltes de les reflexions que s'hi fan són perfectament aplicables al moment polític intens que viu el país on, per desencant de molts de nosaltres, la reflexió i el pensament crític són arraconats en favor de postures inamovibles. Ens cal més pensament rigorós a tots plegats.

PS/ M'he oblidat de puntuar-lo. Esssent un llibre d'assaig és impossible comparar-lo amb la resta de llibres de narrativa. El puntuo com a 'correcte': definitivament aconsegueix el propòsit de l'autor però potser no és de les obres més entretingudes que he llegit.

Fem un revival?

Bentrobats,

Han passat 7 anys des de la meva última ressenya. Aquest blog estava mort i enterrat, així doncs... com és que tornem a ser aquí?

L’altre dia vaig estar parlant amb un conegut sobre llibres, i parlant parlant vaig recordar el  blog. Abans de recomanar-lo i donar-li accés, vaig decidir revisar-lo, ja que després de 7 anys en prou feines el recordava. Rellegir el meu passat va ser una grata sorpresa, tant per les meves opinions, com pels records, com per veure que les meves ressenyes tenien cert encant literari, que em fa la sensació que he perdut.

I doncs perquè ho havíem deixat? L’Edu tindrà unes raons. Les meves eren molt clares: Per un canvi de vida. En aquell moment vivia sol i tenia temps. A partir del desembre de 2011 vaig passar a viure una vida en família, amb poc temps per a hobbies, i un espai molt reduït per escriure. Ha estat una etapa molt rica de la meva vida de la que he gaudit i seguiré gaudint-ne, el cas és que els nens creixen i l’espai a casa ha augmentat per tant, ha arribat el moment de replantejar el blog altre cop.

Em fa molta gràcia rellegir les meves pròpies ressenyes, n’hi ha moltes que no en tocaria ni una coma (la d’Emma, quina gran ressenya!).  D’altres vaig tenir un toc visionari (parlo de SOIAF, o Song of ice and fire, nom anglosaxó de la saga literària de Juego de tronos, que en aquella època la coneixíem 4 arreplegats, i actualment és arxiconegut). D’altres n’he canviat l’opinió radicalment (Ken Follet, actualment ja no puc amb ell).
Durant aquests anys, tot i no fer ressenyes, no he deixat de llegir. És cert que la vida familiar m’ha portat a no complicar-me la vida i anar a buscar la lectura que més m’agrada (Fantasia i ciència ficció), però he seguit buscant un cert toc de varietat. La manca d’un record ben definit m’impedeix fer ressenyes del passat, però puc dir que m’ho he passat d’allò més bé amb llibres com El Padrí, la saga de Geralt de Rivia, el corvovers de Marc Pastor, la veritat del cas Harry Quebert, la trilogia de Wells de Felix J.Palma, Musashi o el clàssic Matar a un ruiseñor. En canvi, em va decepcionar la Caída de los gigantes de Ken Follet, la saga Divergente, la Dragonlance, els últims de Zafón, Madame Bovary o l’American gods (aquest 2 últims sé que molt gent no estarà d’acord)
Per acabar aquest post, vull deixar una cita de twitter escrita per  Miquel Codony (@Qdony) que defineix perfectament totes les meves ressenyes del blog:
“Como reseñador aficionado, releer y ver cosas que en su momento no habías valorado igual es una cura de humildad necesaria. Mis reseñas están totalmente ligadas al contexto: Dicen más de ese proceso de lectura que del libro en sí”