El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

Atrapem a l'Eduard

El setembre passat vaig decidir reobrir el Blog amb un èxit inicial nefast. Afortunadament, amb el pas dels mesos l’Edu hi va trobar el seu racó… i ha arribat un moment en què m'està fent quedar fatal. Això no pot ser! És per això que faré un post explicant les meves últimes lectures. La idea inicial era fer un post per cada llibre, però el temps passa i la memòria defuig per tant, en faré un per tots

Del setembre al març he llegit:

-          - La Trilogia de los 3 cuerpos, de Cixin Liu. Trilogia Sci-fi d’autor xinès que a partir d’una trama incorpora moltes teories científiques a la història que poc a poc va complicant la novel·la. El llibre comença (passada una introducció de caire històric xinès molt interessant) en què molts científics del món es suïciden de forma inexplicable, però això és la punta de l’iceberg... No vull explicar de què va en realitat perque espatlla el llibre. Vaig trobar les teories interessantíssimes junt amb una trama currada que m’ho van fer passar d’allò més bé. Per altra banda arriba un punt en què se li’n va molt l'olla i possiblement un físic se’n rigui de totes aquestes teories… Podríem dir que has d’entrar al joc de l’autor, i si hi entres el disfrutes molt. Jo hi vaig entrar, li poso un excel·lent.

 

       

        - Blade Runner de Phillip K. Dick (el llibre oficialment es diu “Sueñan los androides en ovejas eléctricas?”): Acabava de revisionar la pel·lícula i em va picar la curiositat. A partir del matiex món de la pel·lícula explica una història molt diferent, aportant temes nous i deixant-ne de banda d’altres. Em va distreure i m'ho vaig passar bé, però no em passarà a la posteritat, de fet noto que el començo a oblidar... Li poso un Bé

         - La chica del tren (de Paula Hawkins): En aquest cas he estat molt mainstream perque l’he llegit per ser un llibre que estava de moda. Volia saber què atreia d'aquest llibre a la gent (n’han fet una pel·lícula que no he vist). Si llegeixes la contraportada, el llibre et vol vendre que va d’una noia que sempre fa el mateix trajecte de tren i que per aquesta raó s’assabenta d’un segrest en què ella ha vist coses sospitoses des del tren... Doncs no va d’això. Un altre cas de publicitat enganyosa (em remeto al meu post de fa anys sobre “el nombre del viento” llibre boníssim però que la publicitat enganyosa em va espatllar). El llibre va d’una alcohòlica depressiva que sempre fa el mateix trajecte de tren i que es veu involucrada en un segrest d’una forma que ella no recorda per estar beguda. El tren és un atrezzo que tot i que surt molt, no té una especial rellevància a la trama.

El llibre està bé. Com més entres a la història entens més a la protagonista (que al principi jo odiava, i quan un protagonista no t’agrada et fa el llibre feixuc) acabant essent un llibre sobre feminisme ben explicat. És cert que el final me l’esperava un xic... però en general considero que la fama se la mereix. Li dono un Notable.

 I a partir del març? Estic llegint una trilogia, que quasibé ja tinc acabada. Pròximament parlaré de la trilogia de "La tierra fragmentada" de N.K.Jemisin

El arte de la guerra

"Conoce a tu enemigo, conócete a ti mismo y tu victoria nunca se verá amenazada." Aquest clàssic de la literatura xinesa és el llibre (sencer) més antic que he llegit mai. És un petit compendi de recomenacions sobre situacions de guerra, part basades en l'experiència i part en el sentit comú, que el general Sun Tzu recull i que són ampliades per comentaris i experiències d'altres estrategues. No té cap interés des del punt de vista narratiu, doncs té més l'aparença d'un manual d'intruccions que no pas d'una novel·la. No obstant, aquest llibre no ha perdut interès pels 'homes de la guerra' tot i els més de 2500 anys que separen a l'autor del lector. Si bé gran part del llibre descriu situacions de conflicte armat sobre el camp de batalla i estratègies militars, és destacable la visió global que l'autor ens ofereix de la guerra. Per Sun Tzu la guerra no comença en el camp de batalla, sinó que és quelcom més general que engloba tot el conflicte, i és per això que aquest llibre té un interès molt ampli i ha estat estudiat per tot tipus d'estrategues, economistes i homes de negocis. És una lectura ràpida (tot i que moltes frases conviden a una reflexió detallada) i prou recomenable de la que se'n poden extreure uns quants preceptes bàsics que ens poden ser útils en les diverses situacions de conflicte que ens trobem al llarg de la nostra vida.

Noble House

"And I know that however much I try, however much I read or listen or ask, I'll never really know very much about Hong Kong Chinese or about Hong Kong. Never.

I'll only ever scratch the surface."

She laughed. "It's the same everywhere."

"Oh no, no it isn't. This's the potpourri of Asia. Take the guy -the one in the third box over- the rotund Chinese. He's a millionaire many times over. His wife's a kleptomaniac so whenever she goes out he has his people follow her secretly and every time she steals something, his fellows pay for it. All the stores know her and him and it's all very civilized -where else in the world would you do that?"

Aquest és un fragment d'una conversa entre la Casey, una de les protagonistes, i en Peter Marlowe, un escriptor que està recollint informació sobre Hong Honk per escriure un llibre de la ciutat (!). Em quedo amb aquesta porció de 'Noble House' (James Clavell, 1981) perquè hi veig una picada d'ullet de Clavell, donant-nos a entendre que la realitat de Hong Honk no es pot resumir en un llibre, ni en un com aquest de 1400 pàgines. Per primer vegada tinc la sensació que Clavell s'ha personificat en un dels seus llibres. Marlowe, tot i no ser protagonista, té intervencions claus en la trama però sempre de manera indirecta. Malauradament he comès l'error d'anar a contrastar el que em temia a la wiki, i he descobert que tinc raó... i que hagués hagut de llegir 'King Rat' abans de 'Noble House'. No dic res més perquè us també us espatllaria part de la possible trama de 'King Rat'.

En el mateix escenari de 'Tai-Pan' Clavell ens descobreix la complexitat de la societat del Hong Honk dels anys 60 a través de la història que envolta els descents dels protagonistes de 'Tai-Pan'. 'Noble House' no és una continuació natural de la darrera, i per tant es pot llegir de manera independent, però és recomanable llegir-la després 'Tai-Pan'. El que no hem de fer és llegir-la abans perquè revel·la massa detalls de la història que allà s'hi explica.

El més sorprenent de la novel·la és que tot i la seva extensió, tota la trama transcorre en poc més d'una setmana. En aquests deu dies suceeixen tot tipus d'aventures a la dotzena de personatges principals que ens descriu Clavell. N'hi ha de tots colors: robatoris, segrestos, tràfic, catàstrofes naturals i financeres, amor i poder. El repte de Clavell és mantenir l'interés del lector en una novel·la tan llarga, i ho aconsegueix en gran mesura però no va acaparar la meva completa atenció i per això no la qualifico d'excel·lent. He de reconèixer que la trama té un gran component finançer que no és del meu interès, i que novel·la em va engaxar a cavall entre Szczecin i Donostia.

Finalment, deixeu-me fer un apunt sobre la saga d'Àsia de Clavell. Estic convençut que no és possible entendre la mentalitat oriental (i els matissos xinesos o japonesos) llegint la saga asiàtica de James Clavell, però després d'haver-ne llegit tres volums ('Shogun', 'Tai-Pan' i 'Noble House') sóc més conscient de la seva particularitat. La saga es composa de:

- Shogun (Japó, 1600)

- Tai Pan (Hong Kong, 1841)

- Gai-Jin (Japó 1862)

- King Rat (Singapore 1945)

- Noble House (Hong Kong, 1963)

- Whirlwind (Iran, 1979)

Cal respectar l'ordre narratiu en la mesura del possible, i no només dins d'un mateix país. A 'Noble House' revelen detalls claus de 'Tai Pan' i també de 'King Rat'. També s'hi esmenten algun detall de 'Shogun' (però no és res més que una picada d'ullet als lectors fidels) i és possible que faci alguna referència intrascendent a 'Gai-Jin'. Shogun és una novel·la excel·lent, amb tocs d'obra mestra. Tai-Pain em va decepcionar i la vaig catalogar de correcta. Amb 'Noble House' he recuperat la meva fe en Clavell, i per això qualifico la novel·la de notable. Segurament és qüestió de temps que torni a caure en la tentació i em llegeixi 'King Rat'; ja la tinc a la meva estanteria.

Balzac i la petita modista xinesa

Em vaig llegir aquesta petita novel·la de Dai Sijie fa uns 2 mesos (últimament llegeixo més que no pas escric...) amb la curiositat de buscar una història de móns llunyans sense pretencions. I què em vaig trobar?

És un relat curt de només 163 pàgines (cosa que a mi personalment les novel·les curtes quasi sempre se'm queden com el seu nom indica, curtes) on ens explica una història on 2 adolescents xinesos considerats "intel·lectuals", en plena etapa de Mao Tse Tung, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes per dur a terme el s'anomena la "reeducació". Allí, en un món sense llibres, descubriran amagats unes novel·les prohibides pel règim.

És una novel·la distreta, amb certes pretensions (el llibre és una crítica a l'antic règim de Mao), on aprens de la història recent xinesa i intenta inculcar l'hàbit de llegir. És dolça i tendre... però tot i això... és una història que sé que em passarà desaparcebuda amb el temps, no té aquell punt que em faci tenir-la per especial.

Com he indicat a dalt, tinc una gran mania a les històries curtes, Sempre s'acaben quan amb prou feines començo a entrar a la història i això fa que no m'involucri en elles. Quasi sempre em decepcionen. Suposo que és el que m'ha tornat a passar amb aquesta novel·la. I no aprenc, segueixo llegint novel·les curtes...

En resum: la dóno de Correcte

Com a curiositat final: Com a gran fan declarat de Dumas, em va encantar que un dels llibres prohibits més àmpliament comentats és... El conde de Montecristo. Almenys amb això coincidim amb l'autor, la passió per aquesta gran novel·la!

Tai-Pan

Es podria traduir el mot xinès Tai-Pan com a 'peix gros', referint-se a un home de negocis molt important. D'això tracta la segona novel·la de James Clavell a la saga d'Àsia, Tai-Pan, de les aventures i desventures de Dirk Struan, que domina la companyia d'exportacions més important a la Xina a mitjans del segle XIX.

És inevitable comparar aquest volum amb el cèlebre Shogun del mateix autor, ambientat en el japó feudal. I en la comparativa Tai-Pan surt perdent. No té el mateix ritme narratiu ni aconsegueix crear la mateixa atenció del lector, que es pot passar alguns capítols perdut en històries colaterals que no porten enlloc. Dóna la sensació d'haver estat escrit a batzegades, obrint certs fronts argumentals que després moren sense pena ni glòria, o fins i tot no se'ls hi dóna cap explicació. Tot el llibre se centra en el personatge protagonista i dóna poc peu als secundaris i, tot i el carisme de Struan, quan Clavell pretén dotar a alguns secundaris de vida pròpia, ens adonem que són caràcters buits, que no poden suportar el pes de la trama. El llibre no és dolent, però l'autor i la trama donaven per bastant més. Em pregunto com deu ser la pel·lícula, perquè certes escenes del llibre, inclòs el final, tenen aspecte de guió cinematogràfic. Dels pocs llibres que quedant-me només 30 pàgines les he deixades pel dia següent. L'etiqueto de correcta, perquè la novel·la està ben escrita i té escenes ben trobades. Em sembla que després d'aquesta l'única altra novel·la de Clavell que provaré de llegir és 'The Noble House', ambientat a la Xina moderna.

En favor de Clavell cal destacar l'esforç que fa -idènticament de com va fer a Shogun- per presentar el conflicte amb l'idioma. Aquest cop introdueix ben poques paraules xineses en el llibre, una llàstima, però fa parlar als xinesos un anglès macarrònic bastant críptic. Això, i l'intent de reflectar la poca cultura d'alguns personatges anglesos a través d'una parla simple i grotesca, fa que calgui un esforç inicial considerable per llegir la novel·la. Paraules com 'thee' (you), 'baint' (suposo que ve de ain't, equivalent a isn't o aren't), 'sorr' (sir), 'dinna' (don't), 'wot' o 'wat' (what), 'luv' (love), 'canna' (cannot), 'nae' o 'na' (no), 'aye' (yes), 'ken' (know) són ben freqüents, així com altres tretes lleugerament de context p.ex. 'lass' (noia jove) usat per referir-se a un col·lega (lad). En tot cas el pitjor són les frases que es canvien amb els sirvents xinesos, on es barreja el xinès macarrònic amb paraules tretes del propi xinès, el que ells anomenen 'pidgin'. La paraula anglesa precisament prové d'aquesta època en aquest precís context, tot i que avui es fa servir per referir-se a qualsevol tipus de llenguatge simplificat. Per posar un exemple: “Cow chillo think you dooa jig-jig with new cow chillo, heya?” (La noia jove creu que t'ho faràs amb la més nova)