Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient

Odessa

Bon any!
Estic fent un petit cicle de llibres d'espionatge, i després de Follet, com no, havia d'anar a buscar al gran mestre en aquest gènere: Forsyth.
I ha tocat Odessa per dues raons: Havia sentit a dir que és un dels seus 3-4 millors llibres (per darrere de Chacal i El cuarto protocolo), i l'altre raó és òbvia: És l'únic de Forsyth que tenia a mà.
Entrem a la novela: Als anys 60, un periodista troba per atzar el diari d'un jueu que recentment s'ha suicidat, on explica l'holocaust i parla en concret d'un comandant nazi molt sanguinari. A partir d'aquest diari el periodista decideix investigar què se n'ha fet del nazi en qüestió per tal de fer justícia.
Com tots els llibres de Forsyth, té un gran inici (per cert, un dia d'aquests he de parlar sobre inicis de llibres, m'encanten sobretot les primeres grans frases... i Forsyth en aquest tema és dels millors). Un cop entrat a la trama fa un gran treball de documentació per posar el lector en situació, i potser aquest és per mi el seu gran defecte: Fa novel·les tant ben documentades que hi han estones que avorreixen, i Odessa no és una excepció, i si la documentació és sobre nazisme i holocaust, un tema que personalment, ja n'he llegit massa, pot fer-se cansat.
De fet, Forsyth es passa quasibé mig llibre documentant al lector per entrar a la trama que de veritat interessa: L'espionatge. Es fa esperar però quan arriba enganxa i et té lligat al llibre fins al final, a vegades amb sortides brillants, d'altres excessivament atzaroses.
En resum, dóno la novela de correcta, i per motius personals si ens posem a comparar, prefereixo al meu Ken Follet

La clave está en Rebeca

Desde la meva adolescència Ken Follet ha estat sempre un dels meus autors més recurrents, i és que llegir “los pilares de la tierra” als 16 anys marca molt. És un autor que sempre va carregat de tòpics i que és especialista en escenes impossibles, a vegades massa increïbles, però tot i això li tinc certa estima. Els seus llibres enganxen, entretenen i a més a molts d’ells aprens quelcom.
Aquest llibre en concret compleix tots els criteris per ser un llibre de Follet, però entrem en l'argument: Ens trobem davant un llibre d'espionatge. En plena II Guerra Mundial un espia alemany entra a El Caire per descobrir els plans dels aliats i poder transmetre la informació als nazis, en aquest cas al mític coronel Rommel. A partir d'aqui hi ha una lluita entre l'espia i contraespionatge aliat on hi caben escenes d'acció, de sexe i inclòs l'amor. Tot el llibre és una lluita entre el perseguidor i el perseguit non stop i això el fa trepidant, i a més et fa veure un costat poc conegut de la guerra.

Els defectes principals del llibre són els de sempre en Follet, en concret en parlaré de 2:
-Previsibilitat: Si has llegit Ken Follet saps de quin peu calça, i això fa les seves novel·les més aviat previsibles, però la estructura d'aquesta en concret fa augmentar la previsibilitat un grau més del compte.
- Incredibilitat d'alguna escena: Els personatges tenen una personalitat i unes actituds molt marcades, però per necessitats del guió a les últimes pàgines (i només a les últimes) alguns personatges actuen de forma incoherent segons la personalitat ensenyada prèviament.

En resum, considero que les avantatges superen els inconvenients, per tant la dono de correcta. De lo milloret que he llegit de Follet. Bon Nadal!

Canción de hielo y fuego

Quina gran lectura!

Per fi m’he acabat els llibres escrits d’aquesta saga, una experiència única.

L’autor és G.R.R Martin (Unes inicials que recorden a un altre gran mite del gènere...) i ja ha editat 4 volums d’unes 800 pàgines cadascun. L’obra és de gènere “fantasia heroica”, anomenada per l’aparició d’un o varis herois, on a vegades apareix màgia i que acostumen a passar durant èpoques remotes o móns fantàstics.

Argument: Un món fantàstic on els seus habitants viuen en una època medieval i on existeixen diferents regnes, un d’ells predomina gràcies a les conquestes del seu rei. Ens presenten diferents lords, governants dels seus regnes amb les seves famílies, unes més protagonistes que d’altres, unes més ben intencionades que d’altres, que participen en el que dóna títol al primer llibre: el “juego de tronos”. Apareixen traïcions, batalles, tornejos, sexe, traïcions, màgia, assassinats, traïcions...

El número de personatges és summament ampli: Personatges principals que al final no ho són tant, secundaris que al final són protagonistes, tots molt ben construïts, que evolucionen en el pas dels llibres sense perdre el sentit de l’obra.

Sobretot els 3 primers llibres són una obra mestra, i això és degut a:

1- Són unes novel·les imprevisibles, al primer llibre no les veus venir, i al tercer, quan et penses que et coneixes l’autor i ja no et sorprendrà més... Ho torna a aconseguir

2- La cruesa de la història: Martin no s’està de floretes precisament, hi ha escenes gore, d’altres molt dures, d’altres terrorífiques. Només arribant a les 100 primeres pàgines del primer llibre ja es veu quines maneres apunta la novel·la. Hi ha moments en què et venen ganes de tirar el llibre i dir: Aquesta no te la perdono Martin!, però tot i això segueixes... i perdones.

3- Dóna la sensació en tot moment que tot està planejat, cada aparició, ada acte dels personatges... que més endavant ens enterarem el perquè de tot plegat. En aquest sentit recorda a la sèrie Lost, de moment però no podem saber si tot quedarà tant bé

4- La Pre-Novel·la: De bon principi t’expliquen coses que ja han passat. Batalles, antics herois, històries d’amor... Tot això crea un ambient de context històric, llegendes prèvies i cançons que ambienten molt bé les novel·les. Fa pensar que Martin podria tenir el seu propi Silmarillion si volgués.

5- El punt de vista: Cada capítol el protagonista és un personatge diferent, i mentres el protagonista és un el temps transcorre pels altres personatges, això implica que a vegades t’enteris de coses a primera fila però en canvi hi ha aconteixements vitals que els veuràs de lluny, i inclòs d’altres no sabràs segur si han passat, ja que només són rumors... Això et fa enganxar al llibre esperant arribar al capítol del personatge rumorejat per veure què hi ha de veritat en tot allò.

Tot i que la considero una obra mestra li trobo dos punts negatius:

1- La quarta novel·la: “Festín de cuevos”. Comences poc enganxat perque els protagonistes són els personatges secundaris de les altres novel·les. A més dóna la sensació que el llibre no arranca, com si Martin hagués gastat tota la pòlvora en els llibres anteriors. Prefereixo tenir una visió més optimista i pensar que està preparant la història pel que vindrà...

2- La història està inacabada, i el que és pitjor, Martin no està per la labor. Porta més de 5 anys sense editar nou llibre i actualment pensa més amb la sèrie que es farà sobre la saga...

En Resum: Obra mestra inacabada. El temps dirà si és una obra mestra com déu mana, però de moment jo sóc optimista en què Martin ho aconsegueixi.

P.D: Per fer dentetes explicaré la imatge de l'inici: Veiem a Jaime, amb la seva armadura daurada de la casa Lannister (la família de l'emblema del lleó) i la capa blanca de la guàrdia reial amb una espasa plena de sang. I és que acaba d'assassinar el rei Aeris II de la casa Targayden (la família de l'emblema del drac de tres caps), també apodat el rei boig. Tota l'escena passa a la sala del tro de la "Fortaleza Roja" on veiem al darrere el "Trono de hierro" forjada a partir de les espases dels enemics vençuts. A partir d'aquell dia a Jaime l'anomenaran "el matarreyes"

Encara que sembli mentida... No estic desvetllant cap misteri!

Tai-Pan

Es podria traduir el mot xinès Tai-Pan com a 'peix gros', referint-se a un home de negocis molt important. D'això tracta la segona novel·la de James Clavell a la saga d'Àsia, Tai-Pan, de les aventures i desventures de Dirk Struan, que domina la companyia d'exportacions més important a la Xina a mitjans del segle XIX.

És inevitable comparar aquest volum amb el cèlebre Shogun del mateix autor, ambientat en el japó feudal. I en la comparativa Tai-Pan surt perdent. No té el mateix ritme narratiu ni aconsegueix crear la mateixa atenció del lector, que es pot passar alguns capítols perdut en històries colaterals que no porten enlloc. Dóna la sensació d'haver estat escrit a batzegades, obrint certs fronts argumentals que després moren sense pena ni glòria, o fins i tot no se'ls hi dóna cap explicació. Tot el llibre se centra en el personatge protagonista i dóna poc peu als secundaris i, tot i el carisme de Struan, quan Clavell pretén dotar a alguns secundaris de vida pròpia, ens adonem que són caràcters buits, que no poden suportar el pes de la trama. El llibre no és dolent, però l'autor i la trama donaven per bastant més. Em pregunto com deu ser la pel·lícula, perquè certes escenes del llibre, inclòs el final, tenen aspecte de guió cinematogràfic. Dels pocs llibres que quedant-me només 30 pàgines les he deixades pel dia següent. L'etiqueto de correcta, perquè la novel·la està ben escrita i té escenes ben trobades. Em sembla que després d'aquesta l'única altra novel·la de Clavell que provaré de llegir és 'The Noble House', ambientat a la Xina moderna.

En favor de Clavell cal destacar l'esforç que fa -idènticament de com va fer a Shogun- per presentar el conflicte amb l'idioma. Aquest cop introdueix ben poques paraules xineses en el llibre, una llàstima, però fa parlar als xinesos un anglès macarrònic bastant críptic. Això, i l'intent de reflectar la poca cultura d'alguns personatges anglesos a través d'una parla simple i grotesca, fa que calgui un esforç inicial considerable per llegir la novel·la. Paraules com 'thee' (you), 'baint' (suposo que ve de ain't, equivalent a isn't o aren't), 'sorr' (sir), 'dinna' (don't), 'wot' o 'wat' (what), 'luv' (love), 'canna' (cannot), 'nae' o 'na' (no), 'aye' (yes), 'ken' (know) són ben freqüents, així com altres tretes lleugerament de context p.ex. 'lass' (noia jove) usat per referir-se a un col·lega (lad). En tot cas el pitjor són les frases que es canvien amb els sirvents xinesos, on es barreja el xinès macarrònic amb paraules tretes del propi xinès, el que ells anomenen 'pidgin'. La paraula anglesa precisament prové d'aquesta època en aquest precís context, tot i que avui es fa servir per referir-se a qualsevol tipus de llenguatge simplificat. Per posar un exemple: “Cow chillo think you dooa jig-jig with new cow chillo, heya?” (La noia jove creu que t'ho faràs amb la més nova)

Dràcula (Bram Stoker)

He tardat més de l’esperat a fer el comentari sobre Dràcula però per fi està acabat. De fet me’l vaig acabar fa 2 setmanes, però és el que té estar fora de vacances… Anem al tema:

Ja al començar el llibre crida l'atenció el sistema d'escriptura, ideal per al terror: Ens trobem un format de diaris personals dels seus protagonistes on t’expliquen el que han viscut i les expectatives que tenen, augmentant l’angoixa del què passarà al lector. Si a més de la sistemàtica s'hi suma un inici molt angoixant on veiem el protagonista ficant-se a la gola del llop sense veure-les venir molt lluny de casa seva, provoca que a les 100 pàgines del llibre estàs enganxat a una història trepidant. Quan la novel·la es trasllada de demarcació persisteix la gran tensió al desconegut, amb unes escenes d’angoixa que arriben al seu clímax amb encert... Però finalment s’arriba a la meitat del llibre.

I és que aquest llibre es pot separar en dues parts: Una primera trepidant, emocionant, angoixant, amb sensació d’estar llegint un llibre entre “excelent” i “obra mestra”. I una segona on ens trobem un punt d’inflecció on l’interès de la història canvia de rumb. Aquest canvi tot i ser necessari fa que la tensió viscuda fins al moment vagi decaient poc a poquet fins al final del llibre, i tot i que segueix essent distret, poc a poc la història va perdent la gràcia que tenia al principi. De fet, al final arriba un moment que l’ésser maquiavèlic i terrorífic acaba fent llastimeta i tot...

Vull comentar a més 2 curiositats:

Una positiva: A finals de segle XIX i parlen de transfusió de sang!! Gran genialitat! En aquell moment no es coneixien ni els grups sanguinis i això fa improbable el resultat final de les transfusions, però tot i així aquest punt científic m’encanta i l’aplaudeixo

Els protagonistes de la història són taaaant bones persones... Tot són bones paraules, tots s’entenen, no hi ha gens de malícia... En alguns moments tanta dolçor m’embafava. Em sembla que estava llegint els teletubbies...

En resum: Un llibre amb un inici genial però amb final desangelat. Li poso una nota final de “notable”