Jane Eyre

 Novel·la clàssica de la literatura anglesa, ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX, escrita per una de les tres germanes Brontë, Charlotte. Les tres germanes van ser escriptores, i potser la més coneguda és Emily, autora de l’arxifamosa Wuthering Heights —que tinc pendent de llegir, però Jane Eyre no queda gaire enrere pel que fa a popularitat i repercussió. A tall d’anècdota, cal dir que les tres germanes van publicar la seva primera —i probablement més rellevant— novel·la el mateix any, 1847, totes sota pseudònims masculins que compartien el mateix cognom, Bell. M’ha sorprès la gran quantitat d’adaptacions audiovisuals que s’han fet de Jane Eyre però només n'he vist una, la minisèrie de la BCC amb Ruth Wilson com a Jane Eyre i m'ha agradat prou. 

Jane Eyre és, sobretot, una novel·la romàntica, però és molt més que això. Fa un retrat precís de l’Anglaterra rural de fa dos-cents anys, però, sobretot, ens mostra l’evolució interior d’una dona de l’època, de fortes conviccions morals, i com les seves decisions determinen la seva vida i la d’aquells que l’envolten. És un exemple clar del que es coneix com a Bildungsroman, és a dir, una novel·la que narra la formació de la personalitat del protagonista a mesura que creix i madura a partir de les experiències viscudes.

La novel·la ens presenta Jane Eyre, una nena òrfena acollida pels seus parents en una família de classe mitjana-alta. En aquesta llar és repudiada i menystinguda per la mestressa de la casa, la senyora Reed, i pels seus tres fills, fins que és enviada a una institució per a orfes, Lowood, on Jane acaba de forjar el seu caràcter independent i adquireix la formació necessària per esdevenir institutriu. Se’ns presenta Jane com una persona d’aparença física fràgil i no especialment agraciada, amb una actitud aparentment tímida, reservada i introspectiva; però a través de la seva veu interior, Brontë ens revela una personalitat intensa i vital, que lluita constantment per trobar el seu lloc al món.

La curiositat innata de Jane i les seves ànsies de veure món la porten fins a Thornfield Hall, la propietat dels Rochester, on es desenvolupa bona part de la novel·la. És un llibre que, òbviament, cal llegir tenint en compte la moral i els costums de l’època, però que conté molts passatges que resisteixen molt bé el pas del temps i amb els quals el lector encara pot identificar-se. Es tracta d’una novel·la complexa, que va molt més enllà d’explicar una simple història romàntica, amb una prosa molt treballada que permet a Brontë oferir-nos imatges vives i detallades dels paisatges de l’Anglaterra rural. Alhora, aquesta prosa i l’ús freqüent de metàfores religioses o mitològiques contribueixen a construir personatges profunds i situacions psicològicament molt riques. Diria que aquesta és una de les diferències més evidents entre Jane Austen i Charlotte Brontë. Totes dues són capaces de presentar històries molt atractives, amb personatges rics i plens de matisos; però, si comparem Pride and Prejudice amb Jane Eyre, trobo que Brontë assoleix un grau de profunditat psicològica i descriptiva més gran que Austen.

M’agrada llegir els llibres en versió original, i aquest és un dels pocs que he hagut de llegir amb un diccionari a prop, si no volia perdre’m sobretot les descripcions de vestits o de paisatges que Brontë desplega amb tant de detall.

Per posar-hi alguna pega, es podria dir que algun gir argumental deus ex machina —cap al final del llibre— i un cert excés moralista poden grinyolar una mica; però això és, potser, ser massa exquisit davant d’una novel·la excel·lent, que he gaudit de principi a fi.

Reditus (II): Assaig

 Exposo aquí un recull dels llibres d'assaig que he llegit els últims anys i dels que no n'he pujat ressenyes al blog.

• Chaos, James Gleick (1987). Llibre de divulgació sobre el desenvolupament de la teoria del caos a mitjan segle passat. La teoria del caos és una aportació fonamental, comparable en importància a la mecànica quàntica o a la teoria de la relativitat. Ja havia llegit dos altres llibres de Gleick: Genius (sobre la vida de Feynman) i Isaac Newton. El primer és un llibre excel·lent, probablement millor que les “autobiografies” de Feynman —o, com a mínim, un complement imprescindible—, mentre que la ressenya de Newton la podeu trobar aquí al blog. Per a mi, Chaos és amb diferència el millor dels tres: un llibre que, en el context pioner en què va ser escrit, frega l’obra mestra. Sens dubte, la magnum opus de Gleick. Arran d’aquesta lectura vaig acabar aprofundint més en la teoria del caos, veient diversos vídeos a YouTube i, fins i tot, a petició d’un amic, vaig fer una xerrada divulgativa en format tertúlia per a una vintena de persones.

• Caesar’s Last Breath, Sam Kean. Llibre de divulgació sobre la química de l’aire. Potser és el llibre de divulgació rigorós —però alhora divertidament irreverent— més assequible per al gran públic que he llegit.

• Quantum Theory: The Theoretical Minimum, Leonard Susskind. Excel·lent llibre de text amb una clara voluntat divulgativa, però llibre científic al capdavall. Hi exposa les bases de la mecànica quàntica amb una matemàtica simplificada però correcta. Molt recomanable si us interessa el tema.

• Classical Mechanics: The Theoretical Minimum, Leonard Susskind. L’equivalent de l’anterior, però centrat en les bases de la mecànica clàssica. L’interès especial d’aquest llibre, per a aquells que vam ser escolaritzats en física a partir dels anys noranta, és que presenta la formulació hamiltoniana i lagrangiana, en contrast amb l’enfocament estrictament newtonià amb què molts vam aprendre la matèria. Tot i ser formalment equivalents, els enfocaments són conceptualment molt diferents, i sense la mecànica hamiltoniana és pràcticament impossible entendre bé la mecànica quàntica. Molt recomanable.

• Physics and Philosophy: The Revolution of Modern Science, Werner Heisenberg (1958). Llibre sobre la filosofia de la mecànica quàntica escrit per un dels seus fundadors. Tot i ser divulgatiu i d’estil força planer, no ens enganyem: és un llibre per a lectors especialitzats. Cal que us interessin tant l’epistemologia com la mecànica quàntica.

• Never Split the Difference, Chris Voss. Llibre sobre negociació escrit per un exnegociador d’hostatges de l’FBI, que actualment treballa com a assessor per a empreses. Hi ha la voluntat de racionalitzar el procés de negociació i se’n poden extreure algunes idees útils, però no deixa de formar part d’aquella muntanya de llibres d’autoajuda d’aeroport, la gran majoria dels quals es podrien cremar en una pila.

• How to Avoid a Climate Disaster, Bill Gates. Bon llibre de divulgació sobre el canvi climàtic, amb una perspectiva més enginyeril que no pas estrictament científica, però que val la pena llegir i del qual es poden extreure aprenentatges interessants.

• A Short History of Nearly Everything, Bill Bryson. No el vaig poder acabar i això que en tenia llegit més de la meitat. Intenta ser una recopilació mínima de la història de varis camps científics. Sé que és un bestseller i té bones crítiques, però no ha estat gens del meu grat. Allò que sabia ho trobava molt superficial, i d'altres parts (sobretot la de geologia) m'han avorrit considerablement. 

Reditus (I): Narrativa

Després de quatre anys sense escriure al blog, m’han vingut ganes de reprendre’l. En aquest temps he llegit moltes coses i, tot i que no les podré ressenyar totes —n’he oblidat prou detalls com perquè en sortís un comentari pobre—, en aquest post faré un resum d’algunes de les lectures més rellevants.

• La muntanya màgica, Thomas Mann (1929). Una obra mestra. No la situaria al mateix nivell que Proust, però és clarament un dels millors llibres que he llegit mai. Com passa amb Proust, no és una lectura per a tots els públics ni per a tots els moments. Si trobo el moment, en faré una ressenya específica... 

• El hombre que amaba a los perros, Leonardo Padura. Un llibre excel·lent, i la novel·la que més m’ha agradat de Padura. Relata la història de Ramon Mercader i l’assassinat de Trotski. Ho té tot: una trama coneguda —amb la qual l’autor juga conscientment— però fascinant i plena de matisos.

• La novela de mi vida, Leonardo Padura. Un altre gran llibre de Padura. Crec que, literàriament, és millor que El hombre que amaba a los perros, tot i que a mi m’ha resultat menys atractiu. La novel·la ressegueix la vida del poeta Heredia i, alhora, ofereix un recorregut per la Cuba del moment en què es gesta el moviment per deixar de ser colònia espanyola, després de la caiguda de diverses colònies americanes. Probablement per això és el llibre preferit de Padura entre molts cubans amb qui he parlat. En l’exili d’Heredia i el seu retorn a Cuba, l’autor descriu magistralment el sentiment de pàtria, i hi veig paral·lelismes constants amb la diàspora cubana actual.

• Caesar i The October Horse, Colleen McCullough. Novel·les de notable alt, com gairebé tot el que he llegit d’aquesta autora australiana, coneguda per la seva saga ambientada a la Roma antiga. Tinc pendent Mark Antony and Cleopatra, però després de més de dues mil pàgines sobre Roma, em prendré un descans.

• The Adventures of Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle. M’ha agradat, però tot i la fascinació que sentia pel personatge de petit, no crec que la novel·la sigui res de l’altre món. Bona part de l’interès rau en el personatge —explotat fins a la sacietat—; el llibre, pròpiament dit, és correcte.

• The Pearl, John Steinbeck. Una novel·la curta correcta, però molt lluny del nivell de The Grapes of Wrath.

• Lord of the Flies, William Golding. Un clàssic de la literatura anglesa. La prosa no és especialment exquisida, però la història és colpidora i carregada de contingut sociològic. L’anàlisi psicològica dels personatges i, sobretot, de la societat que construeix un grup de nens aïllats en una illa durant dos mesos és molt enriquidora.

• Amerigo Vespucci, Stefan Zweig. Novel·la curta i correcta, una més d’aquest prolífic autor austríac.

• The Spy Who Came in from the Cold, John le Carré. No recordo exactament el context; crec que la vaig comprar en una oferta 2x1 en un aeroport. Volia llegir una altra novel·la, però per aprofitar l’oferta vaig optar per Le Carré —una de les seves obres més conegudes, segons sembla. M’ha agradat, però no és una lectura que diria que m’hagi canviat la vida. És un Grisham, un Forsyth.

Altres lectures que recordo d’aquest període:

• Pride and Prejudice, Jane Austen. Un clàssic que ha estat versionat fins la sacietat. Excel·lent. Tinc pendent comparar-lo amb les novel·les de les germanes Brönte.

• L’estrany, Albert Camus. Correcta.

• Zumalacárregui, Benito Pérez Galdós (Episodios nacionales, núm. 21). Correcta.

• The Vegetarian, Han Kang. Notable.

• El fill de l’italià, Rafel Nadal. Entretinguda.

The Kite Runner

La primera part de la novel·la es desenvolupa a l’Afganistan dels anys setanta i vuitanta, durant el regnat de Zahir Shah. Amir, un jove paixtu, creix en una família afgana benestant que compta amb dos servents hazares. El seu pare, vidu, és un home amb una gran reputació i fortes conviccions morals, que exerceix una influència decisiva sobre Amir. Aquest creix admirant-lo, però alhora se’n va distanciant en adonar-se que no és capaç d’estar a l’alçada de les expectatives paternes.

Després del cop d’estat, s’instaura una república autoritària que dura cinc anys i acaba desembocant en una guerra civil, fet que obliga Amir a exiliar-se quan arriba a l’adolescència. No donaré més detalls, ja que podria espatllar la lectura de la novel·la: els elements esmentats fins aquí constitueixen només el context històric i els fets que es revelen a les primeres pàgines del llibre.

Es tracta d’una obra amb elements autobiogràfics, però no pas d’una autobiografia. La novel·la utilitza el context de l’emigració afganesa i la història recent del país —que en menys de cinquanta anys passa per una monarquia, una república, una revolució comunista, una guerra civil i un règim talibà— per presentar una història tràgica d’amor i reconciliació, que de vegades adopta certs tons de faula.

Tot i que l’estil narratiu és força diferent, hi trobo moltes similituds amb To Kill a Mockingbird. Hi ha un propòsit moralitzador clar i alguns elements narratius compartits. Per exemple, de la mateixa manera que Lee construeix la figura d’Atticus, Hosseini treballa intensament el personatge del pare, Baba, en ambdós casos inspirats en experiències personals dels autors. Tant Lee com Hosseini deixen que siguin els fills, Scout i Amir, els qui assumeixin el pes narratiu del relat, que sovint es beneficia del fet que sigui un infant qui expliqui els esdeveniments. (Aquí tinc la sensació que Lee ho explota millor amb Scout, tot i que ho dic sense haver-me rellegit recentment la seva novel·la.)

Una diferència clara és que la narrativa del llibre de Hosseini gira al voltant d’Amir, mentre que l’acció de To Kill a Mockingbird no gira pròpiament al voltant de Scout, malgrat que n’és la narradora.

És una d’aquelles novel·les que, tot i presentar molts elements previsibles, no resulten per això menys colpidores; un mèrit clar de Hosseini, que busca impactar més que no pas sorprendre. Hosseini és un escriptor afganès, nacionalitzat nord-americà, que, tot i dominar el farsi, va preferir escriure la novel·la en anglès, llengua que domina millor. Té altres novel·les interessants, que m'hauré de llegir més endavant. 'The kite runner' és, sens dubte, una novel·la excel·lent. 

“She said” de Megan Twohey i Jodi Kantor

Òndia, però si he llegit un llibre d’assaig!! Edu, m’he tornat boig!!

El llibre és una recomanació sentida a Catalunya Radio per la Gemma Herrero, coneguda com periodista esportiva, però que cada cop que la sento parlar, em fa adonar del pas enrere que estic en el món del feminisme. En concret la vaig sentir al “Prohibit parlar de futbol” de “El suplement”

El feminisme és un tema que em té fascinat. Sóc conscient que l’interès em ve per ser pare d’una nena de 8 anys (m’interessaria si en comptes d’una nena tingués un nen? Mai ho sabré). És quelcom que la societat està canviant radicalment aquests últims anys i em fa adonar cada dia de les injustícies envers les dones que els homes com jo, que tenim intenció de canviar, ni ens n’adonem del que hem estat fent a base de micromasclismes. Ja no parlar dels homes que ni tenen la intenció de canviar... Per mi, qualsevol home que diu que ell no és masclista i que ho fa tot bé, o no està ben informat, o és un masclista recalcitrant.

Anem al llibre: She said és la investigació periodística que van fer les dues reporteres del New York Times per desemmascarar Harvey Wenstein en els abusos sexuals. A més va ser el fet gatell que ha provocat l’onada de feminisme actual.

El llibre el podem evaluar de vàries formes:

-          - El que explica: Hi ha episodis d'abusos que posen els pèls de punta, però el que més m’ha sorprès del llibre son temes que inicialment ho veia com a temes menors, però que com més llegia, més veia que no eren gens banals. El llibre m’ha fet canviar la meva opinió en alguns aspectes.

-          Com ho explica: Tot i que s’entén i es segueix bé, es dedica massa a parlar de persones d’Estats Units que no conec i té un estil massa periodístic pel meu gust, però si l’escriuen dues periodistes americanes és el que toca, no descobriré ara la sopa d’all...

En resum: Li poso un notable com a crític, però en canvi, és un llibre que recomano com si fos una obra mestra a tot home amb interès pel tema, per aprendre i ser millors persones.

Imperio final - Nacidos de la bruma volum I - Brandon Sanderson

“Nuestra fe es a menudo más fuerte cuando debería ser más débil. Esa es la naturaleza de la esperanza”

 Un company de feina molt entès en llibres de fantasia un dia em va comentar, que per ell hi ha 3 grans autors de fantàstic: Martin (Joc de trons), Rothfuss (El nombre del viento) i Sanderson. Aquest últim era l’únic autor que no havia llegit i com a fan del fantàstic, no podia ser.

Argument: Un mon acabat que està reviscolant enmig de les cendres, hi ha un sistema de castes molt marcat on els nobles tenen màgies i la classe baixa viuen com esclaus sense poders. La història comença amb 2 protagonistes de classe baixa amb poders que volen canviar aquest sistema de castes.

És una història de:

1-      Fantasia màgica: La màgia en novel·la és una arma perillosa, ja que pots explicar com funciona i fer que el lector es perdi en explicacions massa complexes i avorrides (el que em va passar amb la trilogia de N.K.Jemisin) o al revés: Passar-hi de puntetes en explicar com funciona fent molt fàcil que l’autor es pugui treure un “Deus ex Machina” de la butxaca quan vulgui (per exemple la Dragonlance). Doncs aqui Sanderson la clava. L’explicació s’entén sense carregar i fa que la màgia tingui uns límits clars. Saps què es pot fer i què no. I tot i això hi ha sorpreses constants

2-      Política: El sistema de castes, els nobles i com funciona aquest món està excel·lentment explicat. Espies, traïcions polítiques, plans maquiavèl·lics... el que vulgueu. Personalment però, el món en el que vivim ha provocat que actualment estigui molt cansat de la política. No em venia de gust i se m’ha fet un xic feixuc.

3-      Acció: Barrejar baralles de punys, espases i màgia n’he llegit moltes, però Sanderson fa unes escenes d’acció memorables. La primera de totes, quan encara no t’havien explicat com funcionava la màgia et fa volar el cap. Un cop l’entens li trobes el sentit a tot i cada moviment és especial

És el primer llibre d’una trilogia, en què inicialment la trama la veus molt improbable i que creus saber per on aniran les coses... però té un final ben acabat, sorprenent i molt satisfactori. No cal llegir més si no vols. De fet és el meu cas. Veient el final del primer, previnc que el segon llibre serà més polític que màgic i no l’he començat. Ja vindran temps millors en què em vingui de gust.

En resum, el company de feina tenia tota la raó del món: Jo li poso excel·lent perquè la trama política em cansava, però puc entendre perfectament que altres persones el puguin titllar d’obra mestra.