El arte de la guerra

"Conoce a tu enemigo, conócete a ti mismo y tu victoria nunca se verá amenazada." Aquest clàssic de la literatura xinesa és el llibre (sencer) més antic que he llegit mai. És un petit compendi de recomenacions sobre situacions de guerra, part basades en l'experiència i part en el sentit comú, que el general Sun Tzu recull i que són ampliades per comentaris i experiències d'altres estrategues. No té cap interés des del punt de vista narratiu, doncs té més l'aparença d'un manual d'intruccions que no pas d'una novel·la. No obstant, aquest llibre no ha perdut interès pels 'homes de la guerra' tot i els més de 2500 anys que separen a l'autor del lector. Si bé gran part del llibre descriu situacions de conflicte armat sobre el camp de batalla i estratègies militars, és destacable la visió global que l'autor ens ofereix de la guerra. Per Sun Tzu la guerra no comença en el camp de batalla, sinó que és quelcom més general que engloba tot el conflicte, i és per això que aquest llibre té un interès molt ampli i ha estat estudiat per tot tipus d'estrategues, economistes i homes de negocis. És una lectura ràpida (tot i que moltes frases conviden a una reflexió detallada) i prou recomenable de la que se'n poden extreure uns quants preceptes bàsics que ens poden ser útils en les diverses situacions de conflicte que ens trobem al llarg de la nostra vida.

El nombre del viento

Per si encara no s’ha notat, el meu gènere preferit és el fantàstic.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat: Com una novel·la fantàstica pot trobar-se tant freqüentment a les llibreries? Almenys per on m’he mogut jo es troba molt més sovint que SOIAF. Vaig decidir llegir-la, però donada la seva qualitat de best-seller no tenia gaires esperances de trobar-me amb un bon llibre... I que equivocat que estava!

Argument: A un poble perdut arriba un autor interessat a escriure biografies de les persones més importants del seu temps, allí es troba amb el propietari de la taberna, que és ni més ni menys que el llegendari Kvothe, heroi per molts i malvat per altres. Kvothe accedeix a narrar-li la seva història en tres dies, i cada dia és una novel·la. Aquesta és doncs la primera novel·la de tres que narren la seva vida.

Ens trobem davant un elogi a les històries del boca-orella, les llegendes, cançons i rondalles. Tot i ser la seva primera novel·la, el senyor Rothfuss aconsegueix fer-te una fantasia coherent i sentir-la com si fossis a una cabana a prop d’una llar de foc. De fet, no m’he sentit mai tant a prop de sentir una cançó sense usar les orelles com en aquest llibre.

Un altre dels seus principals atractius, encara que sembli incoherent, és fer d'aquest llibre una paròdia seriosa del gènere fantàstic. M’explico: Ens trobem amb un narrador (Kvothe) d’ànim depressiu, i sense ganes de bromes, que ens presenta una vida plagada de rumors, però com és normal, es dedica a desmentir-los o matitzar-los un a un, creant una ruptura massiva d’estereotips del gènere fantàstic. Així doncs sense fer-los desaparèixer desmitifica la màgia i els animals mitològics, i ja que el llibre parla de l’adolescència, se’n fot (seriosament és clar) de Harry Potter i el seu col·legi. Aqui no hi ha companys de viatge complementaris, ni profecies, ni mestres que es moren després d’ensenyar tot el que saben...

El principal punt negatiu no és culpa de l’autor sinó de la editorial espanyola: Ni en la contraportada ni enlloc t’avisa que és la primera part d’una trilogia! Tot i que el ritme del llibre és bo, a partir de la segona meitat em semblava que la història anava massa lenta per acabar-se, això va crear una falsa sensació de llibre lent, esperant coses que en veritat no passen i acabant amb una falsa desil·lusió de llibre a mitges. Aquest mal gust de boca final que essent justos, no és culpa de la novel·la (tot i que últimament estic fart de llibres inacabats...) m'obliga a no ficar-li més que Notable.

Sang vessada

La novel·la negra sueca està de moda. Després del costumbrista i efectiu Henning Mankell va aparèixer Stieg Larsson amb una exel·lent trilogia, però que va comportar un excessiu boom mediàtic per la literatura detectivesca escandinava. És en aquell moment quan varen aparèixer varis autors al mercat tant en català com en castellà com la Camilla Läckberg o l'autora en qüestió d'aquest llibre: Asa Larsson.

Sang vessada és la seva segona novel·la, on segueix les peripècies de l'heroïna del primer llibre. De fet, d'heroïna en té poc, ja que es passa tot el llibre depressiva i obsessionada per les accions comeses en l'anterior best seller...
El llibre ens explica com aquesta advocada protagonista intenta recuperar-se de les vivències viscudes anant a la seva terra natal on vès per on, tornarà a enfrontar-se a un nou crim, en aquest cas una rectora de parròquia penja s'una cadena de ferro davant de l'orgue de l'església.

La història ens l'explica cada tram des del punt de vista d'un personatge concret, sigui la protagonista, una policia, el barman, el veí del costat, un mossèn, un altre mossèn... I aqui radica el problema d'aquest llibre: El punt de vista no para de moure's d'un costat a l'altre sense un punt fix, això acaba marejant el lector i fa perdre el més mínim interès pel llibre. Si a més es suma que la protagonista és avorrida i amargada s'aconsegueix que al final la troballa de l'assassí deixi completament indiferent.

En resum, suspenc aquest llibre, sap greu que per culpa del boom Larsson es llegeixi més aquest tipus de novel·les quan és segur que hi han millors novel·les negres per descobrir a la nostra terra.

Com una sèrie televisiva pot aconseguir acabar una saga literària: Història de SOIAF

Sempre hi ha una primera vegada per tot:
- Per primera vegada no faré una crítica a un llibre
- Per primera vegada parlaré d'una sèrie de televisió
- Per primera vegada repetiré comentaris per una novel·la que ja n'he parlat...

Estic parlant de l'única obra mestra que té aquest blog fins al moment, estic parlant evidentment, de Canción de hielo y fuego, traducció de Song of ice and fire (SOIAF).

I és que avui és un dia especial. Avui, 12 de juliol, després de 6 anys d'espera, George R.R Martin treu el 5è volum de la saga!

Vull deixar constància de tota la bibliografia de Martin relacionada amb SOIAF:

SOIAF consta de:
- A Game of Thrones (1996)
- A Clash of Kings (1998)
- A Storm of Swords (2000)
- A Feast fot Crows (2005)
Aquests 4 ja comentats en el post de desembre de 2010
- A Dance with Dragons (2011, la causa d'aquest post)
- The winds of winter (pròximament)
- A Dream of Spring (pròximament)

Hi han també 3 novel·letes curtes del mateix món anomenades "Tales of Dunk and Egg" la història passa 90 anys abans de les novel·les de SOIAF, de moment ha escrit:
- The Hedge Knight (1998)
- The Sworn Sword (2003)
- The Mystery Knight (2010)
- Té com a mínim un altre llibre en projecció de la saga. Els tinc pendents de llegir.

I per acabar la bibliografia hi ha la nova sèrie de televisió: "Juego de tronos", emesa pel Canal plus aquests últims mesos. Aquesta sèrie és l'adaptació d'un llibre de SOIAF per temporada, per tant de moment tenen guió per 5 temporades...

Aprofito per fer una petita crítica de la sèrie: Després d'un primer capítol més aviat decepcionant, en part per culpa de la gran feina que hi ha en presentar personatges, la sèrie millora a poc a poquet, essent realment bona a partir del 4-5è capítol. I és que els diàlegs no tenen pèrdua, els paisatges de fantasia són molt aconseguits i és clar, la història s'ho val. A més a més aporta novetats als fidels lectors! Hi han aspectes de personatges desconegudes a la novel·la (almenys fins al volum 4) que te les explica la sèrie! Això es deu a que aprofita punts de vista totalment desconeguts a la novel·la així doncs veus converses que mai es van llegir per no ser personatges principals. Gran trumfo!
Com a part negativa trobo que li falta un punt de tensió (potser només passa als que ja se saben la història...) i tenen un seriòs problema per crear multituds... Per posar un exemple, la caravana de Khal Drogo sembla una petita excursió i no l'exèrcit que ens ven el llibre...


Hom es pot pensar que per la sortida del llibre no n'hi ha per fer un post al blog, però si un sap la història s'adonarà que si val la pena:
El senyor G.R.R Martin (per cert, us heu fixat amb les grans similituds en les sigles amb J.R.R Tolkien?!) Va editar els 3 primers volums en 4 anys, però si seguiu la bibliografia veureu que va tenir una crisi per seguir endavant: No sabia com afrontar i continuar la història d'uns personatges molt concrets per por d'espatllar l'obra, fins que al final va decidir el següent: Ja que no s'atrevia a escriure sobre uns personatges, si que podia parlar dels que tenia clar com seguirien a l'obra. És així com va sorgir el quart volum, Feast for crows el 2005, que no és res més que la història de la meitat dels personatges del 5è llibre. Per tant podríem dir que aquest 5è volum que acaba de sortir portava del 2000 al 2011 en construcció!
Un cop editat el quart volum varen passar els anys i els anys... i l'home no treia llibre per la desesperació dels fans, i jo sincerament, començava a dubtar que se'n sortís (a tenir en compte que l'home ja té els seus quasi 63 anys...)

Aqui és quan entra en escena la sèrie "Juego de tronos", Es basa en un llibre per temporada, per tant en 4 anys els guionistes s'haurien quedat sense material... Així doncs Martin té pressa: Ha d'acabar els 3 llibres que li falten en els pròxims 5 anys!

Ho aconseguirà? De moment ha fet el primer pas: A dance with dragons ja és aqui.

The Unexpected Guest

La meva mare és una fan d'Agatha Christie. A casa meva hi ha pràcticament la col·lecció completa en castellà de la prolífica escriptora anglesa. Des de fa un temps, la meva mare està rellegint els llibres en versió original. Són llibres senzills que permeten una lectura àgil, i fa poc n'hi vaig portar alguns dels USA. D'aquests em va recomanar que em llegís 'The Unexpected Guest'.

'The Unexpected Guest' és una obra particular de Christie que va ser escrita per a ser una obra de teatre, i que ha estat adaptada com a novel·la per Charles Osborne. Una vegada més Christie ens mostra una part del crim i pàgina rera pàgina ens va donant evidències que ens acosten a la solució de l'enigma. Tot i la descomunal quantitat de crims que l'escriptora va plantejar al llarg de la seva carrera, aconsegueix sorprendre al lector en el final de molts dels seus llibres. Fa molt que no els llegeixo, però si he de triar em quedo amb els finals de 'Murder on the Orient Express' o 'Ten Little Niggers'. En el cas de 'The Unexpected Guest' el final és sorprenent, però reconec que aquest cop me l'esperava. Christie ofereix una solució alternativa a l'enigma d'una manera no prou sutil, el que t'obliga a descartar-la i si li dones prou voltes se't pot acudir la veritable solució.

Aquesta novel·la no és el millor exemple de l'escriptora de novel·la detectivesca més prolífica de tots els temps i la segona escriptora més venuda en tots els gèneres (només William Shakespeare ha venut més llibres que ella), però aquest blog no estaria complet si no haguéssim inclòs un comentari de Christie. De nota li poso un suficient.

Com a curiositat final, us diré que a Christie no li agradaven les adaptacions que es feien de les seves novel·les pel teatre. De fet, es veia incapaç d'adaptar-ne algunes i fins i tot, un cop escrites els hi augurava un breu temps de vida. Així va pronosticar que Mousetrap, una obra que ha estat al teatres els quasi seixanta anys que fa que es va escriure, sobreviuria poc més d'un any a les sales.

Emma

Quan era adolescent, amb un bon amic vàrem decidir que cada un es llegiria una d'aquelles novel·les romàntiques de tapa rosa, foto fogosa i títol apassionat que sempre n'estan plenes les estanteries dels grans magatzems. Cada un en llegiria una de diferent i a l'acabar els posaríem en comú. A mi em va tocar "pasión otoñal" de la Candance Camp, elegit per ser la tapa amb la foto més fogosa (he afegit la tapa del llibre al final de la crítica, no té pèrdua). La considero una gran experiència, sobretot quan quedàvem amb l'amic en qüestió i rèiem de les cites que recordàvem dels corresponents llibres. La novel·la en si que recordi no va ser res de l'altre món, (el que esperava d'ella) però en contra del que pensava al principi, quan vaig acabar vaig concloure que poden ser novel·les molt dignes, i que si me'n queia una altra a les mans (mínimament recomanada) no li faria un lleig.

He llegit altres novel·les romàntiques (com la mecànica del cor, exposada no fa massa al blog), però si faig aquest pròleg és per l'autora: Jane Austen. No crec que sigui la pionera de la novel·la romàntica, però està clar que és un dels màxims exponents clàssics, dels quals actualment moltes autores del gènere tenen molts clixés extrets de la seva obra.

Argument: Emma és una noia de 21 anys adinerada, intel·ligent i consentida pel seu pare. Com que està avorrida, fa una amiga nova de menor classe social (la Harriet) i juga a buscar-li un marit perfecte. Per aquest fi manipula a la gent que l'envolta, provocant un seguit d'embolics.

Darrere aquest argument en principi no massa atraient he trobat una novel·la que classifico d'excel·lent. Vaig a exposar els motius:

1- Una gran capacitat d'expressar relacions sentimentals en paper. Pots arribar a tenir una comprensió total d'una relació amb cada matís, la importància d'una paraula ben dita o la d'una de mal dita. L'Emma és un personatge tant intel·ligent que sempre sap la paraula correcta que s'ha de dir per mantenir unes relacions, siguin d'amistat o d'alguna cosa més.

2- L'ambientació: Inicis de segle XIX a un poblet campestre d'Anglaterra, amb uns costums detalladament explicats, les classes socials, la importància (vital!) d'un bon casament per una dona, les festes, els balls... Això és costumbrisme ben explicat. En aquest punt li guanya la partida a Tolstoy (últim costumbrista que he llegit)

3- Un cop entens qui és cada personatge... Enganxa! Romàntic i costumbrista i estava enganxadíssim!! Em vaig llegir 600 pàgines en 2 setmanes! Buscàvem un autor complet? Jane Austen!

4- La trama porta aquell tipus de sorpreses que faràs mitja volta al llibre per buscar si quadra tot plegat (guardant mooolt les distàncies, a l'estil el sexto sentido, que valia la pena tornar a veure la peli per lligar caps)

Per posar alguna cosa negativa, considero que es recrea massa amb el final de la novel·la, quan tot està al sac i ben lligat hi han unes pàgines on t'explica què fan els personatges que no aporta massa a l'obra, però bé, estic parlant d'unes 10 pàgines d'un total de 600...

Curiositat final: Hi ha 2 pel·lícules contemporànies sobre aquest llibre: Emma (1996) amb la Gwyneth Paltrow de protagonista, i Fuera de Onda (1995) una versió en el món actual per adolescents (tot passa en un institut) on la protagonista era l'Alicia Silverstone.

La biblia de barro

Tinc una companya de feina que li agrada molt aquesta autora: Júlia Navarro. Fa temps que me la recomanava i ja anava essent hora de llegir-ne alguna cosa, i és que si a mi em recomanen un llibre difícilment podré estar de llegir-me'l!

Argument: A partir d'unes pistes arqueològiques es creu que es pot trobar enterrada la "biblia de barro"a un poblet de l'Iraq: un gènesi de la bíblia escrita per Abraham, cosa que si és cert canviarà el trascurs de la història. El problema és que es decideix buscar-la 3 mesos abans no esclati la guerra d'Iraq, i que hi ha massa gent interessada en aquesta biblia, i no tothom té bones intencions...

Amb aquestes premises sembla que podríem incorporar la novel·la al gènere "aventures arqueològiques", iniciades amb el mític Indiana Jones, i tornades a posar de moda amb Dan Brown, (per cert, per mi la millor del gènere és Matilde Asensi). Doncs bé, si hom s'espera una novel·la d'aquest tipus acabarà mooolt decepcionat!

El que comença a ser una aventura arqueològica, on incorpora flashbacks de l'època on hauria d'haver viscut Abraham (flashbacks que em semblen prescindibles), acaba essent una intriga en el que predomina l'odi, la corrupció, i la guerra d'irak. L'autora aprofita la novel·la per opinar sobre aquests temes, i ho fa amb gràcia, però tot i això és un llibre que no acaba d'enganxar. Al principi perque hi han molts personatges i costa seguir el fil, i un cop ja el segueixes, l'autora no aconsegueix que t'estimis els personatges, de forma que al final t'és igual qui s'emporti la victòria a la trama.
En resum: li poso un suficient, un llibre molt ben escrit, un xic llarguet i que no acaba d'enganxar