Bentrobats,
Han passat 7 anys des de la meva última ressenya. Aquest
blog estava mort i enterrat, així doncs... com és que tornem a ser aquí?
L’altre dia vaig estar parlant amb un conegut sobre llibres,
i parlant parlant vaig recordar el blog.
Abans de recomanar-lo i donar-li accés, vaig decidir revisar-lo, ja que després
de 7 anys en prou feines el recordava. Rellegir el meu passat va ser una grata
sorpresa, tant per les meves opinions, com pels records, com per veure que les
meves ressenyes tenien cert encant literari, que em fa la sensació que he
perdut.
I doncs perquè ho havíem deixat? L’Edu tindrà unes raons.
Les meves eren molt clares: Per un canvi de vida. En aquell moment vivia sol i
tenia temps. A partir del desembre de 2011 vaig passar a viure una vida en
família, amb poc temps per a hobbies, i un espai molt reduït per escriure. Ha
estat una etapa molt rica de la meva vida de la que he gaudit i seguiré
gaudint-ne, el cas és que els nens creixen i l’espai a casa ha augmentat per
tant, ha arribat el moment de replantejar el blog altre cop.
Em fa molta gràcia rellegir les meves pròpies ressenyes,
n’hi ha moltes que no en tocaria ni una coma (la d’Emma, quina gran
ressenya!). D’altres vaig tenir un toc
visionari (parlo de SOIAF, o Song of ice and fire, nom anglosaxó de la saga
literària de Juego de tronos, que en aquella època la coneixíem 4 arreplegats,
i actualment és arxiconegut). D’altres n’he canviat l’opinió radicalment (Ken
Follet, actualment ja no puc amb ell).
Durant aquests anys, tot i no fer ressenyes, no he deixat de llegir. És cert que la vida familiar m’ha portat a no complicar-me la vida i anar a buscar la lectura que més m’agrada (Fantasia i ciència ficció), però he seguit buscant un cert toc de varietat. La manca d’un record ben definit m’impedeix fer ressenyes del passat, però puc dir que m’ho he passat d’allò més bé amb llibres com El Padrí, la saga de Geralt de Rivia, el corvovers de Marc Pastor, la veritat del cas Harry Quebert, la trilogia de Wells de Felix J.Palma, Musashi o el clàssic Matar a un ruiseñor. En canvi, em va decepcionar la Caída de los gigantes de Ken Follet, la saga Divergente, la Dragonlance, els últims de Zafón, Madame Bovary o l’American gods (aquest 2 últims sé que molt gent no estarà d’acord)
Per acabar aquest post, vull deixar una cita de twitter escrita per Miquel Codony (@Qdony) que defineix perfectament totes les meves ressenyes del blog:
“Como reseñador aficionado, releer y ver cosas que en su momento no habías valorado igual es una cura de humildad necesaria. Mis reseñas están totalmente ligadas al contexto: Dicen más de ese proceso de lectura que del libro en sí”
Durant aquests anys, tot i no fer ressenyes, no he deixat de llegir. És cert que la vida familiar m’ha portat a no complicar-me la vida i anar a buscar la lectura que més m’agrada (Fantasia i ciència ficció), però he seguit buscant un cert toc de varietat. La manca d’un record ben definit m’impedeix fer ressenyes del passat, però puc dir que m’ho he passat d’allò més bé amb llibres com El Padrí, la saga de Geralt de Rivia, el corvovers de Marc Pastor, la veritat del cas Harry Quebert, la trilogia de Wells de Felix J.Palma, Musashi o el clàssic Matar a un ruiseñor. En canvi, em va decepcionar la Caída de los gigantes de Ken Follet, la saga Divergente, la Dragonlance, els últims de Zafón, Madame Bovary o l’American gods (aquest 2 últims sé que molt gent no estarà d’acord)Per acabar aquest post, vull deixar una cita de twitter escrita per Miquel Codony (@Qdony) que defineix perfectament totes les meves ressenyes del blog:
“Como reseñador aficionado, releer y ver cosas que en su momento no habías valorado igual es una cura de humildad necesaria. Mis reseñas están totalmente ligadas al contexto: Dicen más de ese proceso de lectura que del libro en sí”
