Esos cielos

 

El primer llibre que llegit aquest any ha estat una novel·la curta, ‘Esos cielos’, d’un escriptor basc de molt anomenada, Bernardo Atxaga. Bernardo Atxaga és el pseudònim de Jose Irazu Garmendia, natural de Asteasu, un petit poble del que podríem anomenar la Guipúscoa profunda. Moltes de seves novel·les estan ambientades en aquesta aquesta zona que en la narrativa anomena Obaba. No obstant, aquest llibre és d’una temàtica ben diferent. Tot el relat transcorre durant el trajecte en autobús que fa des de la presó de la Model fins a Bilbao una antiga membre d’una banda terrorista després de que s’hagi declarat l’amnistia. El relat és curt i a estones prou intens. Crec que Atxaga no pretén explicar una història —és una novel·la massa curta per a fer-ho— sinó que més aviat vol transmetre com se sent la protoganista a través de flashbacks de la seva vida dins de la banda terrorista i el seu temps a la presó. Hi ha escenes prou engoixants i aconsegueix posar-te a la pell de la protagonista. M’ha entretingut i l’he trobat interessant així que la catalogo de correcta però espero més d’Atxaga. Aquest escriptor ha estat una recomanació que m’ha fet una amiga de Donostia, l’Eli, després de demanar-els-hi a uns quants amics d’aquí literatura sobre el conflicte basc. En breu escriuré la ressenya del ‘Fill de l’acordionsta’ i estic començant ‘Obabakoak’ —la que sembla ser la seva obra més important d’Atxaga. També tinc a les prestatgeries ‘El hombre solo’, que ha tingut cert ressó internacional. 

Lectures del 2020. Propòsits pel 2021.

Aquest any he llegit 17 llibres dels quals 9 estaven escrits en castellà, 7 en anglès i 1 en català. Les nacionalitats dels escriptors d’aquests llibres és bastant variada: Rússia (4), EEUU (3), Xina (3), Catalunya (2), Alemanya, Líban, Anglaterra, Israel i Espanya. Dels 17, 10 són novel·les i els altres 7 són d’assaig. De les novel·les, sis són de ciència ficció —i això que no és un gènere que m’apassioni— i la resta són ficció. He llegit només dues novel·les clàssiques (Crimen y Castigo, Dostoievski, i Por el Camino de Swan, Marcel Proust). Dels llibres d’assaig, essent una mica imprecís amb la classificació, podria dir que n’hi ha un parell d’història, un parell de ciències (en realitat un és una biografia), i tres de psicologia/filosofia. 

La meva assignatura pendent és llegir en català. El problema és que estant a Donostia em costa trobar llibres escrits en català i la oferta a amazon no és molt gran. Apart, m’imposo una norma estricta: llegir en versió original si és en un d’aquests tres idiomes. Una complicació afegida és que m’agrada comprar llibres de segona mà, i encara costa més trobar-ne d’editats en català, perquè si vull llegir més en català no pot ser a expenses de llegir només escriptors catalans. Em segueixo resistint a llegir d’una pantalla (per la feina que tinc em passo el dia davant d’un ordinador) i perquè m’encanta la sensació de tenir un llibre de paper a les mans (amb la seva peculiar olor). Per a mi, llibre i paper és un binomi tan indivisible com cinema i crispetes. Sóc conscient del que això suposa des del punt de vista ecològic, i per això procuro comprar llibres de segona mà, però no m’enganyo: quasi la meitat del que compro és nou de trinca. Els darrers anys, quan baixo a Girona, aprofito per anar a la botiga Re-read de Girona (al principi del carrer Ballesteries), on puc trobar molt bones lectures a preu de saldo (2€/llibre). Aquest Nadal he aprofitat per anar-hi i, dels deu que m’he comprat, tres són en català. De moment he començat el 2021 llegint un llibre de Bernardo Atxaga en català (El fill de l’acordionista) però no ho tindré fàcil per llegir-ne molt més, només tinc 5 llibres en català dels més de 50 que hi ha a les meves prestatgeries esperant per ser llegits. 

Tinc varis propòsits de lectura pel 2021. Per un costat vull llegir llibres d’escriptors bascos. En el que va d’any, ja m’he llegit dos llibres de Bernardo Atxaga i aquest vespre començaré el tercer. Vull seguir llegint Marcel Proust, tot i que en petites dosis; per aquest any compto llegir-me el segon volum de ‘A la recerca del temps perdut’. També em vull acabar la triologia de Yuval Noah Harari. Hi ha un parell de llibres de d’assaig que m’estan esperant (segurament llegiré Predictive Irrational de Dan Ariely) i algun llibre de divulgació de la ciència (Atoms d’Asimov, un de Faraday i algun de Leonard Susskind). No em marco més objectius perquè vull tenir llibertat per poder triar en funció del que em vingui de gust. Em deleixo en el moment de triar un nou llibre per llegir de la prestatgeria, a vegades ho tinc clar, però d’altres em passo quasi una hora llegint les contraportades dels llibres, o fins i tot les primeres pàgines, abans no prenc una decisió. A fi de comptes, aquesta decisió marcarà les meves pròximes hores gaudi. 

El silenci de les vinyes

El maig de l’any passat va llegir ‘La Bodega’ de Noah Gordon i vaig quedar molt decepcionat. Esperava molt més d’un escriptor de bestsellers que recreava un moment de la història d’Espanya (la mort del general Prim) a Catalunya i ho feia a través del món de vi. No és que fos un llibre mal escrit o tingués una història mal plantejada, però era una trama que tenia molt més de potencial i es va quedar en peix bullit. Després de llegir la meva ressenya, en Jordi Poater em va recomanar aquest llibre: ‘El Silenci de les vinyes’ de Gisela Pou. Pou és escriptora i guionista de televisió i ha participat, d’entre d’altres, a les conegudes telenovel·les ‘Ventdelpla’ i ‘El cor de la ciutat’. 

Vaig guardar el llibre per les vacances de Nadal i me’l vaig llegir en una setmana. M’ha agradat. És un llibre senzill però captivador que explica una història molt ben lligada on la protagonista és la matriarca d’una família de productors de cava al Penedés. Tot gira al voltant del vinya i la producció del cava, que serveixen per explicar una complexa trama familiar amb personatges força elaborats. Volia un llibre amè, entretingut i que parlés sobre el món del vi i aquest llibre m’ho ha donat. Apart, llegeixo poc en català (només dos llibres aquest any) i poquíssim d’escriptors catalans. Li poso un notable.

Quality Land de Mark-Uwe Kling

Un dia voltant per una llibreria vaig trobar aquesta raresa que em va cridar l’atenció.

De què va: Distòpia hipercapitalista en què s’ha perdut el dret a la confidencialitat i els algoritmes de les xarxes socials ho són tot. L’estatus social va en relació als “likes” i seguidors que tinguis. El protagonista és un pària de la societat que no té seguidors a les xarxes i que s’encarrega de desballestar màquines defectuoses, però sense voler, es converteix en líder d’un grup de robots inadaptats que amaga sota el seu taller.

És una novel·la d’humor satíric sobre el mal que poden arribar a fer les xarxes socials i els seus algoritmes arribant a extrems que fan gràcia, però alhora terror de pensar que no és tant impossible com sembla...

Canviant el nom, parla d’Amazon, de Facebook, de Tinder, de periodisme i de política en aquest món capitalitzat per les xarxes, però sobretot, parla de les necessitats de les persones: A partir del consum a xarxes, televisió, despeses diàries etc, es podria crear un algoritme perfecte per saber el que cada persona necessita? Un cop es creen aquest algoritmes, et portarien les coses a casa abans no les demanessis, et donarien la teva feina ideal, la teva parella ideal... però i si fallen? O pitjor encara, podria haver algú que els anés modificant lentament perquè  al final a tothom li agradi el mateix?

Com petit exemple, el llibre posa la creació d’un hype generalitzat per les comèdies romàntiques de la Jennifer Anniston, tot plegat perquè algú hi ha posat mà a l’algoritme. Però aquest és tant sols un petitíssim exemple de la imaginació desbordant de l’autor en situacions possibles amb les xarxes socials arribant a extrems molt aterridors però alhora plausibles.

El problema del llibre? La trama principal la vaig trobar un xic pobre, l’autor prefereix donar més protagonisme a tot l’ideari del món que inventa que la història del protagonista, que tot i no ser avorrida, no passarà a la història.

En el còmput global, un notable

Las uvas de la ira - Ressenya versió Albert

Cada cop que algú em diu que un llibre és una obra mestra m’hi tiro de pet a llegir-la, i si aquest és l’Eduard... què menys! S’ha de llegir si o si.

Passa a ser un “must” 

Tenia més arguments per posar-m'hi: Volia acabar la trilogia nord-americana clàssica que m’havia autoimposat, junt amb “Matar a un Ruiseñor” i “El guardián entre el centeno”. A més, llegint aquest llibre aconseguia el dubtós privilegi de ser el primer en aquest blog de contestar una ressenya de l’altre membre del blog amb una altra ressenya, i ja aviso que no seré tant benevolent com l’Edu. 

(Si algú vol saber de què va, el trasllado a la ressenya que va fer l’Eduard en aquest mateix blog, no em repetiré) 

El principi del llibre el considero d’obra mestra: L'explicació detallada del dust bowl, la forma de fer fora els terratinents (que em va donar la sensació que viure la fi del que anomenem “l’Oest americà”), o la part de llibre de carretera durant la ruta 66 amb les trifulques de la família (aquesta part personalment li tinc una estima especial, ja que sóc motero i la ruta 66 és una ruta mítica somniada) 

El problema del llibre per mi, és la 2a part del llibre. Quan arriben a Califòrnia encara manca 2/5 parts del llibre i personalment se’m va fer una petita tortura. Suposo que és el que busca l’autor i per tant ho hauria de considerar bo, però no m’agrada patir mentre llegeixo (o mirant una pel·lícula, em passa el mateix). 

Igual que el patiment, el final triat em va deixar a contrapeu, no tant per la situació que explica, sinó perquè deixa la història totalment penjada. Els crítics que li varen donar el Pulitzer dirien que és voluntari, perquè cadascú se l’imagini com vulgui, jo en canvi, ho veig com una manca de valentia, no s’atreveix a arribar fins al final de tot plegat amb les conseqüències que suposa. 

Una altra característica negativa que hi trobo és la necessitat que té l’autor de deixar clar qui són els culpables de la situació. Sembla que porti un altaveu per cridar ben alt la seva protesta front els bancs i l’alta societat americana. No deixa res perquè interpreti el lector, excepte el final , és clar. 

En resum, que un inici d’obra mestra amb un final que dono de correcte, li donen una nota final de Notable

Moments estel·lars de la humanitat

Stefan Zweig va ser un dels escriptors alemanys més prolífics en una època molt convulsa a Europa, a cavall entre la primera i la segona guerra mundial. La seva obra conté narrativa, assaig i biografies que, per vàries raons, no ha tingut una gran repercusió a Espanya (i, per a la meva sorpresa, a molts altres llocs) tot i ser probablement l’escriptor més popular de la seva època. Durant el franquisme el règim dictatorial era contrari a l’obra de Zweig, no tant per el seu contigut, sinó més aviat perquè la seva vida estava plena de passatges que molestaven a l’estricita moral catòlica del règim. Zweig era jueu i es va casar amb una divorciada, es va divorciar ell mateix i va acabar cometent suicidi. Han calgut molts anys perquè l’obra de Zweig es tradueixi al català i al castellà. Quadern Crema i la seva anàloga castellana, Acantilado, han publicat des de 2014 algunes de les més de 70 obres que va escriure Zweig. És lloable la iniciativa de les editorals de Jaume Vallcorba, que estant donant a conèixer gran part de l’obra de Zweig. Una breu excursió per les xarxes socials em mostra que és molta la gent que darrerament ha descobert Zweig per aquesta via.

Zweig és un dels escriptors preferits del meu germà, que em va regalar dues obres seves ara fa un any: la biografia de Maria Estuard i ‘Moments estel·lars de la humanitat’. Fins ara, només havia llegit una petitat novel·la de Zweig, ‘Por’, em va agradar prou però no en vaig cap ressenya. Vaig començar ‘Moments estel·lars de la humanitat’ el mes de desembre i me la vaig acabar en un parell de setmanes. El llibre consisteix en 14 píldores d’història. A vegades es tracta de cruïlles històriques, moments que han determinat el destí de la humanitat, com ara l’ocàs de l’imperi d’occident, la caiguda de Constantinopla o la derrota de Napoleó, d’altres vegades són fites remarcables com el final de la vida de Dostoievski o la conquesta del Pol Nord. És una obra excel·lent, on presenta els fets històrics amb una forta càrrega narrativa i emocial que sedueix el lector. M’han agradat molt els capítols de la caiguda de Constantinopla, la composició del Messies de Händel (que vaig escoltar a la vegada que llegia el capítol; ho recomano molt) i la batalla de Waterloo, així com la decisió de Ciceró, la vida de Vasco Nuñez de Balboa, o la lluita del capità Scott per ser el primer home a arribar al Pol Nord. L’he gaudit molt i m’ha servit per repassar o directament aprendre els que han estat, efectivament, alguns dels moments més estel·lars de la humanitat (fins a principis del segle passat). Estaria bé fer un ‘addendum’ al llibre, en el que hi podríem posar, entre d’altres, el projecte Manhattan o, perquè no, el disseny de la primera vacuna amb RNA missatger. 

No crec que tardi massa en tornar a tenir algun altre llibre de Zweig entre les mans.

The Foundation (II i III)

    

Fa uns mesos em vaig llegir la primera novel·la de la sèrie de ‘The Foundation’ d’Isaac Asimov i vaig explicar que m’havia decepcionat. Finalment he acabat la primer trilogia i ha millorat la meva opinió de les novel·les. A diferència de les novel·les anteriors, aquest cop la trama m’ha semblat més interessant i ha explotat més la originalitat de la història que ens proposa. La idea del personatge ‘The Mule’ dóna molt de joc durant el segon llibre i en el tercer llibre aconsegueix lligar tota la història d’una manera més rodona. És cert, com ja em va avisar l’Albert, que una novel·la sola no és suficient per jutjar l’obra d’Asimov i en global la catalogo de notable. No obstant, continuo pensant que la triologia de Cixin Liu és una millor obra de ciència ficció. No estic segur que llegeixi més narrativa d’Asimov i si ho faig serà d’aquí molt de temps, apart, tinc dos clàssics més de ciència ficció pendents de llegir. El que és segur és que no tardaré gaire a explorar la faceta de divulgador d’Asimov. El llibre ‘Atom’ ja està esperant-me a les meves prestatgeries.

PS/ És un report curt perquè honestament ja fa força que les vaig acabar i he oblidat ja els petits detalls de les novel·les.

 

The Black Swan

“Both Huet and Bayle were erudites and spent their lives reading. Huet, who lives into his nineties, had a servant follow him with a book to read aloud to him during meals and breaks and thus avoid lost time. He was deemed the most read person in his day. Let me insist that eruditon is important to me. It signals genuine intellectual curiosity. It accompanies an open mind and the desire to probe ideas to others. Above all, an erudite can be dissatisfied with his own knowledge, and dissatisfaction is a wonderful shield against Platonicity, the simplifications of the five-minute manager, or the philistinism of the overspecialized scholar. Indeed, scholarship without erudition can lead to disasters.”

The Black Swan: the impact of the highly improbable és un assaig de Nassim Nicholas Taleb, publicat per l’editorial Penguin Books, que publica sobretot llibres de ciència, filosofia, psicologia, etc. Tot el llibre gira al voltant de la idea del ‘cigne negre’, un esdeveniment extremadament improbable però d’una gran repercusió. Es pot tractar de la ocurrència d’un fenòmen molt improbable o bé de la no ocurrència d’un fenòmen molt probable. Taleb ens obre als ulls a la nostra exposició als cignes negres que, per bé que són molt poc probables, poden tenir tal impacte a les nostres vides que faríem bé en no ignorar-los. No obstant, Taleb no ens dóna una recepta per predir-los (els autèntics cignes negres no són previsibles) sinó més aviat directrius per reduir la nostra exposició als mateixos. Alhora, ens alerta d’una conducta freqüent: aferrar-se a un cigne negre i ignorar-ne la resta.

He triat aquest fragment del principi de la novel·la de Taleb perquè és un dels més rellevants pels científics. Aquí ens avisa del que ell anomena Platonicitat, que consisteix en assumir il·lusament que el món és més simple del que en realitat és. Em recorda la famosa cita de H.L. Mecken: “there is always a well-known solution to every human problem —neat, plausible, and wrong.” (sovint aquesta frase es cita canviant “well-known” per “easy”). Els cignes negres són, per definició, imprevisibles, i tothom està subjecte a l’experimentació de cignes negres, fins i tot la gent més preparada (si bé els cignes negres no són necessàriament objectivables; el que per a mi és un cigne negre, pot no ser-ho per a tu). Massa sovint tendim a confondre erudició amb coneixement i sobrevalorar la formació dogmàtica. Una llicenciatura (o un grau, un màster o un doctorat) no és res més que un tall de paper que acredita —però no assegura— que en el seu moment vas adquirir uns mínims coneixements sobre una matèria. No et fa ni més intel·ligent, ni més preparat per la vida, ni menys exposat als cignes negres.

De manera molt clara i através de múltiples exemples i anècdotes personals, Taleb ens mostra els límits del nostre coneixement i la incapacitat sistemàtica que tenim per fer prediccions. Una incapacitat que és emmascarada pel que és coneix com a fal·làcia narrativa. Els humans estem programats per intentar raonar el que succeix, per donar una explicació a posteriori que racionalitzi els esdeveniments, una explicació senzilla, Platònica. No obstant, un anàlisi crític sovint revela que es tracta d’un biaix de confirmació. Ens centrem en el que veiem per tal d’intentar explicar el que no podem veure. Aquests conceptes no són propis de Taleb, els pren de dos dels pares de teoria prospectiva: Kahneman y Tversky. Per profunditzar en el tema recomano la lectura de ‘Thinking, fast and slow’ de Daniel Kahneman (Nobel d’economia l’any 2002) que també ha estat publicat per Penguin Books. Kahneman analitza el procés de presa de decisions i demostra que sovint decidim amb ‘el pilot posat’ amb allò que ell anomena el ‘Sistema 1’, que no porta a terme un procés racional a l’hora de prendre una decisió tot i que sovint tenim la falsa sensació que prenem una decisió de manera raonada. 

Estem evolutivament programats per generalitzar a partir de les experiències viscudes i per això som tan sensibles als cignes negres, perquè aquests no són quelcom que poguem anticipar a partir de les experiències que hàgim viscut abans. L’exemple paradigmàtic que utilitza Taleb és el del gall d’indi que viu en captivitat als EEUUs. En base a la seva experiència creu que els seus amos l’aprecien i per això l’alimenten cada dia. Per ell, rebre el seu menjar és tan segur com que cada dia surt el sol. Fins que arriba el dia d’acció de gràcies. Basar tot el coneixement en l’experiència té aquestes coses. 

Taleb ens porta a repassar l’escepticisme de Hume i la teoria de la falsació de Popper. La darrera és especialment rellevant pels científics i ens ve a dir que hem d’assumir que hi ha proposicions que no podem provar independentment de la quantitat de biaixos de confirmació que tinguem, perquè n’hi ha prou amb una excepció per invalidar una teoria. N’hi ha prou amb un cigne negre. Sovint oblidem que les teories científiques que donem per vàlides ho són només fins que algú demostri que són errònies. 

La fal·làcia narrativa està ben arrelada en els nostres gens. Estem programats per recordar històries que tenen sentit i connecten els fets de manera lògica; així són més fàcilment recordables. En el procés es sacrifica part la veritat, i es construeixen algunes relacions causa-efecte fictícies. A mesura que repetim el procés de recordar fets passats, de manera inconscient, anem polint i donant forma als records, ometent detalls i transformant-los en una història coherent i més simple que els propis fets que vam viure. Els mitjans de comunicació sovint s’aprofiten d’aquesta característica per transmetre’ns la informació. Cada cop més, ens venen les notícies no com a un conjunt de fets objectius, sinó com una història, una sort de narrativa condimentada amb causalitats per fer-la més digerible. 

Som animals que busquem explicacions que ens permetin racionalitzar el que veiem, però hi ha moltes coses que no tenen una causa evident i, amb el nostre coneixement superficial de la realitat, el més lògic seria acceptar que algunes de les coses que ens succeeixen són producte de la ‘sort’. No obstant, abans d’acceptar la nostra ignorància, sovint caiguem en la temptació de donar per bo un motiu plausible encara que no en tinguem cap prova. Precisament els científics tendim a racionalitzar en excés. Un altre error molt freqüent és deixar que l’estadística ens doni una falsa sensació de causalitat, i donar per segurs fets que l’experiència ens diu que són molt probables. 

Un altre concepte important que repassa Taleb és el d’evidència silenciosa, una part de la realitat que resta amagada i per tant no s’inclou en els anàlisis. Es dóna més importància a les catràstrofes que es donen que a les que s’eviten. És més forta l’anècdota que l’estadística. Tothom es queda amb els morts de les torres bessones però no amb l’excés de morts a la carrera que va provocar el pànic a volar arrel d’aquest incident.

Un fenòmen connectat amb el biaix de confirmació és la creença en la perseverança. Tenim tendència a no voler canviar opinions que tenim formades. Per això, a voltes, l’excés d’informació no necessàriament millora el coneixement que tenim perquè, de tota la nova informació, triem la que confirma la nostra creença, fins i tot les coses més anecdòtiques i irrellevants, i ignorem la resta d’evidències. 

Taleb es despatxa a gust contra l’economia, a la que descriu com un dels camps més aïllats; és un dels camps que menys cita referències fora del seu camp, el que indica fins a quin punt els efectes d’altres disciplines són ignorats. Diu que la gran majoria d’economistes no són conscients de la seva poca capacitat de predicció i no estan disposats a incorporar en les seves teories informació exterior. És el que ell anomena economia ortodoxa, que ignora el lliure albir de les persones i assumeix que les persones prenen decisions sempre racionals. El comportament humà és de les coses més complexes de predir, i ve determinat per factor irracionals, per exemple, el que es coneix com l’efecte àncora que consisteix en prendre el primer número que ens passa pel cap —probablement basat en una experiència recent completament irrellevant al fet que volem predir— per tal de fer una predicció quan no tenim informació suficient. Novament, aquest concepte el pren els psicòlegs empírics de l’escola heurística i dels biaixos (Kahneman y Tversky). 

Finalment, hi ha una cosa que comenta Taleb (i que està bàsicament inspirada en els treballs de Mandelbrot) que com a científic m’ha cridat molt l’atenció. Fa una crítica molt dura a la distribució de Gauss com a eina per mesurar les incerteses. Hi ha una certa lògica aplastant que mai m’havia plantejat: petites desviacions en l’ajust a una campana de Gauss porten a grans errors en l’estimació de la desviació estàndard i per tant, aquesta darrera és una mala mesura del risc. Aparentment, les distribucions de Mandelbrot són més adequades per descriure fenòmens aleatoris més radicalment diferents de la mitjana.

El llibre està ple d’anècdotes personals, el que ajuda a fer el llibre molt fàcil de llegir, però alhora té parts narcisistes o un xic pedants. Per exemple, les seves batalles amb altres intel·lectuals. Cada dos per tres cita a una estrella del camp (normalment un economista) per a desprestigiar-lo poc després —molt probablement amb raó. També hi ha un concepte interessant, la redundància funcional, que en la seva aplicació a la medicina em fa arrufar una cella. Si diferents òrgans poden realitzar la mateixa acció serem més resistents a un possible cigne negre. A la pràctica, ell proposa sotmetre el cos a situacions variables d’estrés en comptes de reduir l’estrés. La regularitat ens fa dèbils. Proposa fer exercici de manera no regular, alguns dies gens, d’altres molt, passar gana i menjar de més de tant en tant, etc. Aparentment ell ho porta a la pràctica... Aquesta part no li he comprat, em sembla que encara sabem prou poc del cos humà com per donar-li massa credibilitat a aquesta teoria. Per altra banda, ens ofereix la seva fórmula per la borsa: posar la gran majoria del capital en accions de molt poc risc i la resta en accions de risc molt elevat, evitant les accions de risc mitjà.

Tot i alguns incovenients que he descrit en el paràgraf anterior, en general, m’ha agradat molt el llibre d’en Taleb, que qualifico d’excel·lent, a estones fins i tot sublim. És una obra que més enllà d’introduir-te en el món dels cignes negres, et convida a pensar i t’estimula a replantejar-te moltes coses.