"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no?
Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"
Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.
A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el
premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit
acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia
resistir.
De què va: En un món on els terratrèmols i els
moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la
capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant
terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica
aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el
món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món
imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es
malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans
apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)
Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora
és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2
grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns
personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi
vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir
paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir
a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés,
segurament el donaria d’obra mestra.
El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent
boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història
nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es
complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien
les protagonistes a fer coses geològiques diferents.
El tercer llibre segueix l’estelada del segon però
amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre
em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final.
Molt treballat i sense fisures.
Per molt bon final que tingui, no és un
clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard),
on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per
disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable