La revolución emocional

Aquest llibre és un regal de Nadal que em va crear un cert excepticisme inicial perquè no m’agraden els llibres d’autoajuda i aquest, amb aquest títol, tenia tots els números per ser-ho. La persona que me’l va regalar és conscient d’aquest fet i va encertar, doncs no es tracta d’un llibre d’autoajuda. Més aviat és un llibre de com entendre i gestionar les emocions que es donen en els grups humans de treball. Sobretot a la feina. Inma Puig ens explica certs conceptes psicològics a partir d’experiències que ha viscut l’autora com a psicòloga en equips d’alt nivell com pot ser el Celler de Can Roca o el Barça, o bé experiències que li han relatat. El llibre es límita a això, una sèries d’anècdotes i històries que intenten educar a partir del missatge que se n’extreu. Els punts forts són que es fa molt amè de llegir i evita una aproximació dogmàtica. El punt més feble és que el trobo fluix de contingut, esperava més d’un llibre que pretén ensenyar-nos a gestionar les emocions pròpies i alienes. No sóc capaç de dibuixar clarament la ‘revolució emocional’ que se’ns ven a la portada del llibre. Al principi del llibre trobo que cau en l’argumentum ad verecundiam, abusant de recordar-nos que ha treballat a Can Barça o al Celler, el que és molt encomiable però no li dóna més credibilitat als seus arguments. No esperava que el llibre fos un manual de referència per gestionar equips de gent, però sí que n’esperava més. M’ha recordat un de tants milers de llibres que escriu gent famosa i decoren a desenes les parades de Sant Jordi. La gran majoria no val un borrall, i aquest llibre és només una mica millor que la majoria... Li poso un suficient.

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.