Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig

 

Per segon cop hi hauran dues ressenyes del mateix llibre en aquest blog, i és que aquesta lectura ve d’una recomanació directa de l’Eduard.

A diferència de la ressenya de “Las uvas de la ira” en què tenia de què parlar ja que dissentia un xic del seu entusiasme, en aquest llibre soc de la mateixa opinió que ell (tot i que ell no ho posa, crec que coincidim en posar-li un excel·lent)

Per explicació complerta del llibre, em remeto a la seva entrada. Què puc aportar jo:

-          Alguna de les històries que explica ja me les sabia (com la de Constantinopla) i per tant, no totes em van agradar, però vaja, això és problema meu

-          Té una forma d’escriure apassionada i grandiloquent, amb una gran optimisme pel triomf de la humanitat. Aquesta èpica que inflama en alguns passatges te’ls fa sentir ben dins, però en d’altres em fa la sensació que es passa de rosca. No obstant llegint la seva biografia veig que la forma d’escriure era la seva forma de ser, tant en vida, però sobretot en la seva mort: Es va suïcidar en plena 2a guerra mundial, en el moment de màxima expansió nazi quan semblava que res ni ningú els aturaria

A l’últim moment va perdre l’esperança per la humanitat, i es va equivocar. Veient com ha evolucionat la història de la humanitat, podem seguir creient en la humanitat com a gran triomf? O millor que vingui el meteorit de la pel·lícula: “No mires arriba”? El temps dirà

 

Manca d'escriptura: Reflexions

He passat un any sense escriure res i he decidit sincerar-me. 

- Podria dir que no he escrit per excés de feina. De fet és part de la veritat, però si es vol es troba temps. 

- Podria dir que llegeixo poc, però fet i fet, aquest any he llegit 6.5 llibres, poquets si, però son 6- 7 ressenyes que no he fet. 

No pas. La veritat real és que he perdut la motivació. 

Per entendre-ho primer hem d’anar a buscar la meva motivació real: Sempre he volgut escriure un llibre, i aquest blog on escrivia em semblava un bon lloc per provar la meva escriptura i agafar idees, el típic crític amb ínfules d’escriptor. 

Podríem dir que als meus 39 anys del 2020 encara tenia somnis infantils, però he baixat a la realitat i he vist que mai escriuré el llibre que volia fer. En part perquè la idea és massa ambiciosa per ser una òpera prima, en part perquè no tinc el temps ni l’experiència suficient perquè surti bé. Adonar-me que no escriuré mai el llibre que volia fer, a part de tenir-me deprimit, m’ha fet perdre l’interès en escriure al blog. 

I doncs? Què ha canviat perquè estigui aquí escrivint aquestes línies? Per un costat tinc un xic més de temps, per altra banda, la ferida la tinc força tancada. Però la motivació més important és l’impuls de l’Edu. No el puc deixar sol amb aquest blog! Per ell val la pena seguir. Gràcies Edu per motivar-me! 

Amb tot això, vull intentar canviar l’enfoc dels meus escrits. He decidit que faré servir el blog no només per escriure ressenyes, sinó que a partir dels llibres parlaré de temes que em preocupen com a persona. No serà un canvi molt gran, però si espero que li doni un toc més personal. 

Així doncs, seguiran essent crítiques de llibres si son personals? Rotundament SI. Les meves ressenyes sempre han estat subjectives, ja que crec que un llibre no és només de qui l’escriu, sinó també de qui el llegeix. La suma de l’escriptura de l’autor junt amb els pensaments, gustos i estat anímic del lector, fa que l’obra agradi més o menys. Per tant les meves crítiques parlen de l’obra, autor, i també parlen de mi