Superconductivity: A very short introduction

La ciència, tal i com jo l’entenc, no és res més que curiositat il·limitada sobre els fenòmens naturals. Els científics del segle XIX (i alguns dels del segle XX), centraven els seus interessos en el que avui són disciplines molt diferents i deixaven que la curiositat fos la que guiés la seva recerca. La recerca ha avançat tant en molts camps que els científics actuals som necessàriament ben diferents; la inmensa majoria de nosaltres treballem en un camp de recerca molt específic i el nostre coneixement de tot el que s’escapa d’aquest camp no és massa superior del que té una persona de fora de l’àmbit científic. No obstant, hi ha un tret comú dels científics que, a vegades, ens ajuda a compensar lleugerament aquest ignorància: la nostra curiositat innata. Per això, sospito que la majoria de gent subscrita a revistes científiques de divulgació com pot ser Scientific American (la versió espanyola es diu Investigación & Ciencia) som científics que volem saber què es cou en altres camps de recerca.

En les breus vacances que he fet aquest estiu he aprofitat per posar-me una mica al dia, i m’he trobat llegint sobre superconductivitat. És un camp que està a mig camí entre la física d’estat sòlid, la ciència dels materials i la química. La superconductivitat és un fenòmen curiós que bàsicament consisteix en la capacitat que tenen alguns materials de conduir l’electricitat sense que hi hagi cap resistència (i, per tant, cap pèrdua energètica). És a dir, si muntem un circuit elèctric amb aquestes substàncies, un cop engegat, no s’atura. El gran problema pràctic d’aquests materials és que el caràcter superconductor el presenten a temperatures molt baixes (properes al zero absolut, o temperatura mínima possible) i, per això, desde fa molts anys hi ha una cursa científica per trobar el superconductor amb una temperatura crítica més alta (actualment és de 139K —uns -134ºC— per bé que el LaH10 a pressions altes presenta una Tc de -23ºC). El que m’ha resultat més sorprenent és que la superconductivitat encara no s’entén completament bé. Hi ha teories (la més famosa la de Bardeen-Cooper-Schrieffer) que poden explicar els primers superconductors però, avui per avui, no n’hi ha cap que pugui descriure bé tots els materials superconductors que s’han trobat. La mecànica quàntica ens explica alguns dels fenòmens que es donen en els superconductors però no permet identificar-los com tal. S’especula que la superconductivitat és una propietat emergent, és a dir, una propietat que no és inherent a les parts constituents (els àtoms, en el cas que ens ocupa) sinó que es dóna com a resultat de la presència d’un col·lectiu. És per això que és fa tan difícil trobar nous superconductors i arribar a sintetitzar un material que sigui superconductor a temperatura ambient. 

Doncs bé, fascinat per aquestes coses, he volgut aprendre una mica més sobre aquest fenomen i m’he llegit aquest excel·lent llibre de Stephen Blundell. Es tracta d’un llibre de divulgació (si bé no venen malament nocions bàsiques de física per no perdre’s detall) que explica de forma magistral la història de la superconductivitat i tots els seus actors principals. És una d’aquelles històries científiques que ho té tot: herois i malvats, genialitat i serendipitat, perseverança i frau, història i física, molta física. M’ho he passat teta llegint aquest llibre i m’he quedat amb ganes de més. Així que m’he comprat un llibre de física sobre la teoria de la superconductivitat que espero poder anar llegint a estones lliures.

Per acabar, només comentar-vos que aquest llibre és part de la sèrie de llibres ‘A very short introduction’ (Oxford University Press) que —a jutjar per la cura amb que està escrit aquest treball i la puntuació que tenen a amazon i goodreads altres llibres de la sèrie— crec que val molt la pena. Hi podeu trobar tot tipus de llibres: ciències, història, art, filosofia, biografies, etc. 

Actualització (14/10/2020): Han descobert el primer superconductor a temperatura ambient (uns 15ºC)! Això sí: s'ha d'aplicar una mica de pressió: 267 gigapascals (com a referència, és unes 3000 vegades més alta que la pressió atmosfèrica).

https://www.nature.com/articles/s41586-020-2801-z

Foundation

Després de llegir la triologia de Cixin Liu, vaig decidir donar-li una oportunitat a la ciència ficció i tinc alguns llibres clàssics d’aquesta temàtica esperant-me a les meves prestatgeries. El primer que volia llegir és el que segurament és l’autor més prolífic d’aquest gènere: Isaac Asimov. Asimov era un científic, i probablement un dels primers divulgadors científics que hi va haver; de fet també va escriure molts llibres de ciència pel públic general (confeso que em vaig comprar ‘Atom’ i el tinc pendent de llegir...) i alguns llibres d’història. Per tant, tinc expectatives sobre la seva manera d’abordar la ciència ficció. De la seva extensa obra, vaig optar per un dels més coneguts: ‘Foundation’. Es tracta d’una saga de set novel·les, les tres primeres de les quals les va escriure al principi de la seva carrera (1951-1953). Avui faig la ressenya de la que m’he acabat de llegir, la primera. 

M’ha decepcionat. Esperava més, la veritat. La sinòpsi de la novel·la promet molt, amb una temàtica molt engrescadora que em va mantenir molt atent durant les primeres pàgines del llibre, però de seguida canviem de personatges, i després ho tornem fer, i així fins al final. Algun personatge arriba a tenir certa profunditat però la majoria passen massa ràpid, tan sols donant-te el temps suficient per explicar-te una petita història que ve a ser una peça més de la gran trama que hi ha de fons. El llibre està bé però el que he llegit no justifica tota la fama que té. Pel meu gust, s’hagués pogut estendre molt més, se m’ha fet curt i tampoc trobo que hi hagi un avenç molt important en el fil argumental de fons, que és clarament el més rellevant. Així que fent un acte de fe, he comprat la segona part i de moment li poso un correcte de puntuació. 

Finalment, a tall d’anècdota vull dir que a youtube podeu trobar una entrevista que un joveníssim David Letterman li va fer a Isaac Asimov l’any 1980. És ben curta però digne de veure. En poc més de deu minuts li dóna temps a predir l’existència del propi youtube, i la importància dels làsers en la comunicació (avui en dia la majoria de fibres òptiques utilitzen làsers com a emissors). Realment era un tipus excepcional, esperem que la meva opinió sobre la seva obra canvïi després de les següents novel·les. 

To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote. 

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.

La ciutat i la ciutat, de China Miéville

 

És força curiós com vaig arribar a aquest llibre: Me’l va recomanar un altre llibre. Llegint “Els àngles em miren” de Marc Pastor en cert moment un dels protagonistes en parla i el recomana. A més té una molt bona traducció a català, per tant m’hi vaig llençar de dret.

El llibre és la típica novel·la negra amb un assassinat a descobrir, la gran diferència és el context: Tot passa en una ciutat partida en 2, són dues ciutats que conviuen en el mateix espai físic, on segons el carrer on estiguis et trobes en una ciutat o una altra. Són 2 ciutats molt emmaranyades (al mateix carrer et pots trobar cases de les dues ciutats) on les persones si són d’una ciutat o una altra vesteixen, parlen i viuen de forma molt diferent. Mantenir les dues ciutats diferenciades es basa en què les persones d’una ciutat no poden ni parlar ni veure les de l’altra, han de fer veure que no les veuen. I ho han de complir, ja que hi ha una policia omnipresent anomenada “la ruptura” que quan veu algú incomplint s’emporta la persona que ha "comès ruptura" per no tornar mai més.

El principal problema de la novel·la és entendre el concepte de les dues ciutats. No sé si m’he explicat, però al llibre no t’ho expliquen de cop i al principi es fa tot un xic confús. Un cop superes l’escull conceptual el llibre és bo. La investigació per assassinat (que portarà al detectiu a passar la frontera per anar a l’altra ciutat) és interessant, i un cop entens les dues ciutats, el concepte és molt interessant i dona molt de joc. Li poso un notable

El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger

Un dia em vaig creuar amb aquest llibre fent una volta per l'FNAC. No tenia ni idea de què anava, però em sonava molt com a gran clàssic americà. Al nivell de “Matar a un ruiseñor”. El vaig obrir per a primera pàgina i em va fer gràcia veure que anava d’un adolescent que anava despotricant de tot, per això el vaig comprar

Añadir título

Certament el principi del llibre fa molta gràcia: Et trobes en la ment d’un adolescent que acaben d’expulsar d’un tercer institut, que decideix no anar a casa seva i voltar per Nova York durant uns dies fent el gamberro. Deixa anar perles com: "Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, tiene que decir tonterías de ésas”

Odia la falsedat de la gent fins a extrems insospitats. Després et fa una ruta per la Nova York dels anys 50 força interessant amb escenes que en el seu moment debien ser força trencadores (apareix prostitució, alcohol en menors...). El problema del llibre és que només és això: Un reguitzell d’anècdotes d’un crio de 16 anys que et fan passar vergonya aliena, que es fan molt repetitives i no van enlloc. Quan arribes al final del llibre esperes entendre perquè t’està explicant això, si tant d’odi té una raó fosca dins seu, però acaba sense més. El nen és així i punt, i acaba en un moment com hauria pogut acabar en un altre.

Per mi aquest llibre està molt sobrevalorat. Intenta ensenyar-te la falsedat de la gent, però al final la gran mentida per mi és el propi llibre, no té fons. Fins i tot el títol el trobo ridícul. Tant sols perquè en un moment el noi se li acudeix dir-li a la seva germana que la seva feina preferida seria vigilar a uns nens en un camp de sègol, per això el títol és aquest. Però després aquest concepte no va enlloc. Es comenta en una ocasió i ja està.

Em sobta que sigui tant famós el llibre, per això he volgut anar a buscar crítiques positives del llibre. He trobat que valoraven la descripció de Nova York, lo trencador del moment i la gran creació d’aquest personatge. No li discutiré les dues primeres premisses que per mi no són ni molt menys suficients, però la creació d’un personatge... Anem a mirar l’autor: J.D. Salinger és un escriptor que només va escriure aquesta novel·la amb cara i ulls i si llegeixes la seva biografia (molt reservat, intentava lligar amb dones que no li convenien, molt excèntric...), te n’adones que l’adolescent que descriu era ell de jove. Segur que la seva forma  de pensar és la mateixa que la del protagonista, per tant no inventa cap personatge, tant sols descriu la seva forma de pensar, que com que estava com un llum té cert interès.

Per acabar anem a puntuar-lo. Si mirés el que m’ha aportat (res) el que descriu (la Nova York dels anys 50 si és interessant) i el que m’ha distret (només inicialment) seria d’insuficient o aprovat pelat. Però hi ha el tema que et ven com és d’horrible la falsedat quan el llibre en si és una gran mentida. M’ha acabat traient de polleguera. No puc amb ell. Un molt deficient.

Isaac Newton (James Gleick)

Avui toca fer la ressenya d’un llibre sobre la biografia d’Isaac Newton (1642-1727), un dels científics més importants de la història de la humanitat. Vaig triar aquest llibre per la temàtica, fiant-me de les puntuacions que tenia a amazon, i després de descartar llegir les quasi 1000 pàgines que té la que probablement sigui la biografia més extensa que s’ha escrit de Newton (‘Never at rest’, de Westfall). El llibre de Gleick, que ha escrit també una biografia del gran Richard Feynmann, és un llibre relativament curt (200 pàgines + anotacions) on l’autor recorre la vida de Newton a través dels descobriments del pare de la mecànica clàssica. El llibre està plegat de referències i mostra la gran feina de recerca i documentació que va fer Gleick per escriure aquesta novel·la. No obstant, és una novel·la que es pot fer feixuga de llegir a estones, especialment per lectors que no tinguin l’anglès com a llengua mare i busquin un llibre fàcil de llegir que narri la vida de Newton. Gleick, tot i que procura donar contigut, posa més ènfasi en l’estètica i acaba aconseguint un llibre quasi més poètic que divulgador, ple de referències del propi Newton i els seus primers biòfrags; referències que no adapta a l’anglès del segle XXI. Com a curiositat diré que he après de les aficions herètiques de Newton que va coquetejar amb la màgia negra, l’oscultisme i l’astrologia. No sabia que Newton havia estat un bon químic o, millor dit, un bon alquimista, si bé que no va publicar mai gaire res al respecte... De fet, va tardar moltíssim en publicar les seves altres investigacions doncs era molt gelós del coneixement que adquiria i tenia por al plagi. Així neix la coneguda la rivilitat entre Leibniz i Newton, que es van disputar ser els pares del càlcul infinitessimal. Newton ho va descrobrir abans que Leibniz (i li va donar un enfoc més geomètric) però ho va publicar molts anys més tard. Per altra banda, desconeixia completament la rivalitat de Newton i Hooke (conegut entre d’altres coses, per la llei que porta el seu nom i explica la compressibilitat d’una molla), així com la importància de Newton en la Royal Society of Chemistry i la revista que de la RSC, ‘Philosophical Transactions’, una de les primeres revistes científiques de la història que, encara avui, publica articles científics. Una de les coses que més m’han agradat del llibre és l’esforç que posa Gleick en mostrar alguns punts forts i dèbils de la troballes de Newton que, com tots els científics, genis o no, errava de tant en tant. Fins i tot insinua, a través de frases ben triades dels diaris i publicacions de Newton, que el propi Newton era conscient de la naturalesa efímera dels seus descobriments, insinuant de manera anticipada alguns dels límits de la mecànica clàssica que ell va formular i no serien qüestionats fins 300 anys més tard.

El llibre ha complert el propòsit que jo tenia en ment, informar-me sobre la vida de Newton, però no seria el llibre que hagués triat per a aquest fi, si hagués sapigut el que em trobaria. És el que té comprar llibres per internet... no els pots fullejar a plaer abans de comprar-los. Li poso una nota de correcte.