A mathematician's apology

Godfrey Harold Hardy va ser un famós matemàtic britànic, pare de la desigualtat que porta el seu nom. La desigualtat de Hardy és un resultat important que ha servit per demostrar altres teoremes matemàtics però no és la raó per la qual Hardy és un personatge tan reconegut. Com ell mateix admet, el seu descobriment més important és el geni hindú de les matemàtiques Srinivasa Ramanujan. Apart de poder treballar tête-à-tête amb Ramanujan, a Hardy li va tocar viure en una Europa convulsa, sacsejada per les dues primeres guerres mundials. Va tenir una vida força interessant, essent contínuament estimulat per algunes de les ments més privilegiades de l'època (Russell, Keynes, Ramanujan, Littlewood, Einstein etc.). Per aquest motius, i per la meva fascinació per les matemàtiques, em vaig interessar per 'Apologia d'un matemàtic'. 

L'escritura d'aquest llibre coincideix amb els últims anys de vida de Hardy i la segona guerra mundial. El llibre és un assaig que, com el seu nom indica, prova de justificar la visió d'un matemàtic i fer entendre a les futures generacions com pensa un matemàtic. Hardy es troba a l'ocàs de la seva vida i davant la convicció de que no poder aportar noves idees originals a la matemàtica decideix explicar per què fa el que fa. 

Hi ha molts motius que estimulen als matemàtics a triar aquesta feina (aquí és fàcil extrapolar a tots els científics) com ara la curiositat intel·lectual, l'orgull professional o l'ambició de guanyar més diners o millorar la posició (cal entendre el context de l'època on la ciència era un ofici amb més prestigi i més ben remunerat), però Hardy insisteix --i hi estic bastant d'acord-- que la filantropia no és pràcticament mai un dels motius. Segons Hardy la principal motivació dels matemàtics és deixar una empremta, per petita que sigui amb la noble ambició de voler deixar quelcom permanent. Els reptes que les matemàtiques plantegen són desafiaments purament intel·lectuals, a l'abast d'uns pocs i que es poden dur a terme en poc temps (la vida creativa d'un matemàtic és molt curta) i com a tals són un estimul sense parangó. A més, les fites matemàtiques són gestes que perduren, perquè estan escrites amb un llenguatge universal, que resistirà el pas del temps, al contrari que les llengües que moren o muten constantment.

Com altres matemàtics, Hardy era un personatge interessat també en la filosofia. Tot i no estar dotat de la clarividència d'altres coetanis com Bertrand Russell, fa reflexions molt interessants en aquest llibre. Per exemple, analitza un altre dilema que sovint m'he plantejat: és tota la ciència bona? Hardy planteja que la ciència va més enllà del bé i del mal, i que s'ha d'abraçar tot el coneixement. És obvi que la ciència s'ha emprat per fer el mal (només cal pensar en tota la ciència que hi ha darrera de la guerra) però sóc capaç d'acceptar com a bona tota la ciència i responsabilitzar a l'home, no a la ciència, dels resultats funestos que se'n deriven. Ara bé, vaig una mica més enllà, hem d'acceptar tots els resultats científics independentment de com s'obtenen? Posem, per exemple, els experiments nazis que utilitzaren els presoners de guerra com si es tractés de conills porquins per tal d'establir alguns dels límits de la resistència humana. És ètic utilitzar resultats científics com aquests? Per una banda sembla ridícul obviar dades que poden servir pel progrés de la humanitat i, per d'altra, pot ser una mala lliçó pel futur acceptar com a bons resultats obtinguts d'una manera amoral i aberrant.

El llibre comença com un assaig epistemològic sobre les matemàtiques per acabar essent una autobiografia. Cap al final, fa un petit esment de dos dels seus cèlebres col·laboradors (Ramanujan i Littlewood). Entenc que es degut al inel·ludible context de la segona guerra mundial, però --pel meu gust-- Hardy dedica massa temps a la discussió de la relació entre la guerra i la ciència, entrant en alguns jardins que jo hagués evitat. Era un pacifista declarat i, potser precisament per això, es podia permetre el luxe de fer certes reflexions controvertides. Finalment, li critico la seva falta d'encert sobre la utilitat de les matemàtiques. Té la sort de viure un dels moments d'esplendor de la ciència i presenciar en primera persona el desenvolupament de la mecànica quàntica i la teoria relativista. No obstant, no és capaç de veure l'aplicabilitat de les mateixes... La mecànica quàntica explica el funcionament de molts dispositius electrònics, incloguent els aparells darrera de vàries técniques de diagnosi mèdica o el descobriment de nous fàrmacs. Sense la teoria de la relativitat general no tindríem, entre d'altres, tecnologia GPS. Ho atribueixo a la seva dèria per distingir les matemàtiques pures de les aplicades i la necessitat de justificar les disciplines pures. Per últim vull esmentar que l'edició del llibre que vaig llegir és molt dolenta. Té errors tipogràfics i està mal editada, aconsello buscar-ne una que no sigui la de Stellar Editions.

És un bon llibre per intentar buscar un estímul per estudiar matemàtiques i també com a llibre per reflexionar sobre el paper i la vida dels científics (especialment aquells que treballen en recerca). I, és clar, no cal oblidar que és un assaig. Per aquestes raons, no el recomanaria a tots publics, només a la gent interessada en aquests temes. Li poso un 'correcte'.

1984

War is peace. Freedom is slavery. Ignorance is strength. Les tres consignes de la Ingsoc (English socialism) que governa Oceania, un de les tres parts en les que consisteix el món distòpic que imagina George Orwell l'any 1984. El partit controla la població a partir dels ministeris de la veritat, de la pau, de l'abundància i de l'amor, sota l'atenta mirada del gran germà (big brother). Vaig comprar aquest llibre l'estiu passat a un aeroport de Canadà aprofitant una oferta de dos per un (el que m'interessa és un llibre de ciències que no ve al cas) i no estava massa segur de que me'l llegís mai. És una lectura que recomano. El llibre és una crítica directa al comunisme de l'època (el llibre es va escriure a les acaballes de la segona guerra mundial) com ja ho era la satírica 'Animal Farm' del mateix autor. No obstant, és a la vegada una crítica a tots els règims totalitaristes i no cal donar-hi massa voltes per descobrir-hi conductes perfectament reconeixibles en la societat actual. En aquest sentit, i col·locada en el context on va ser escrita, la novel·la és una obra mestra. En el sentit narratiu, la novel·la podria aspirar a més. Els personatges, a estones, se'm fan un pèl simples, poc treballats. Donat el context de la història, és possible que, en part, sigui intencionat i l'autor vulgui que els personatges no donin més de sí. Tot i l'esforç que l'autor fa per imaginar i donar coherència a la distòpia que ens presenta (donant-nos fins i tot una explicació detallada del Newspeak, l'idioma que es vol imposar a Oceania, en l'apèndix del llibre) jo hagués volgut encara més context del món que ens planteja. Li reconec, però, que la tercera part del llibre està molt ben treballada, s'hi hagués pogut recrear encara més però troba un final que em convenç i m'agrada. En definitiva, crec que es tracta d'una obra mestra tot i que no la puc posar a l'alçada d'altres llibres d'aquest calat.

Actualització (11/06/2019): He trobat un article interessant que comenta una novel·la que fa poc que ha sortit i tracta sobre la biografia de Orwell i els seus últims dies escrivint 1984: 'The Ministry of Truth" de Dorian Lynskey. L'article no perd la oportunitat de comentar la novel·la i la interpretació que se'n pot fer actualment. Com no pot ser d'una altra manera, Trump rep de valent. Us deixo aquí l'enllaç:

https://www.theatlantic.com/magazine/archive/2019/07/1984-george-orwell/590638/

Soldados de Salamina

La coneguda batalla entre l'imperi persa del rei Xerxes i les polis gregues dóna nom a aquest famós llibre de Javier Cercas, publicat l'any 2001. La història es divideix en tres parts que l'autor narra des de la primera persona. És una novel·la inusual perquè a estones sembla un assaig, a estones una novel·la històrica. El tema central és l'afusellament de Rafael Sanchez Mazas, ideòleg de La Falange, i ministre sense cartera durant la dictadura de Franco. No obstant, el guió que segueix el llibre es correspon amb el procés que segueix Cercas per documentar-se i acabar escrivint la novel·la, incloguent-hi detalls de la seva vida privada, alguns dels quals són probablement ficció. En aquest sentit, podríem dir que també és, només en part, biogràfica. L'esforç documental que va fer Cercas per fer aquesta novel·la queda palès en la descripció que fa del final de la guerra civil. Des del meu punt de vista, un tret molt remarcable és la capacitat que té posar al lector en la seva pell i enganxar-lo en la seva recerca per esclarir els fets de l'afusellament de Sánchez Mazas. La primera part del llibre sorprèn i li demana al lector un esforç per situar-se en context (sobretot si no està familiaritzat amb aquest episodi de la guerra civil), la segona part és la que més descriu el personatge del llibre i mostra l'afany documental de Cercas, mentre que en la tercera part introdueix un personatge clau, Miralles. Aquest darrer capítol és el que t'enganxa i et té pendent fins al final, amb diàlegs molt memorables. Us podeu preguntar, per què la novel·la té aquest títol? La resposta la trobem al principi del llibre, just en el moment en que es desperta l'interès de Cercas per Sánchez Mazas. És una gran novel·la, la qualifico d'excel·lent.

El mapa del tiempo

"Wells tuvo que agachar la cabeza para evitar dedicarle al empresario una mirada de solidaridad. Sus palabras le habían hecho recordar la milagrosa cadena de acontecimientos que lo había depositado a él en los amorosos brazos de la literatura, salvándolo de la mediocridad a la que había intentado condenarlo su menos amantísima madre. Y había sido su talento para el manejo de la lengua, aquella habilidad que le había sido concedida sin pedirla, la que lo había eximido de tener que buscarle un sentido a su existencia, rescatándolo del camino por donde transitaban aquellos que desconocían con qué finalidad habían nacido, aquellos que solo podían experimentar esa felicidad convencional y atávica que encierran los placeres cotidianos, como una copa de buen vino o las caricias de una mujer complaciente. Entre aquellas sombras prescindibles habría caminado, sí, sin sospechar siquiera que esa anhelada plenitud apenas entrevista en sus raptos de melancolía se hallaba ovillada en las teclas de una máquina de escribir, esperando que la desenrollase."

Aquesta novel·la la vaig llegir per recomanació de l'Albert. Gràcies, m'ha agradat molt! :-) Es tracta de tres històries amb un personatge en comú, el profílic escriptor anglès, H.G. Wells i un tema conductor: els viatges en el temps. Amb el teló de fons de l'anglaterra victoriana, Palma munta tres històries fictícies que porten al lector a revisar els assassinats de Jack el destripador, viure una història romàntica a través del temps i una aventura amb H.G. Wells, Bram Stocker i Henry James. Palma narra explícitament, comunicant-se constantment amb el lector, seduint-lo i enganxant-lo amb les seves històries i la seva prosa eloqüent. No es tracta, però, només d'una obra entretinguda sinó que convida a la reflexió. La qualifico d'excel·lent.