Escriptors frustrats i escriptors valents

Vaig a explicar un secret: Sempre he volgut escriure un llibre.

Porto 10 anys pensant en el tema: Un llibre que parlés del món real, però amb tocs de fantasia. Pensava utilitzar coses de la meva feina (sempre va bé tenir una feina rica d'anècdotes com és la medicina). Tinc l'esquema del llibre en ment, els capítols, els punts més clau de la història... de fet el 2011 vaig arribar a escriure'n la introducció i 2 capítols... Els tinc en word, al mateix ordinador on escric aquestes paraules. No he passat mai d'aqui.
Va arribar la família, la peresa... i sobretot, la vergonya. I és que he descobert que per escriure has de ser molt valent. Has de treballar molts mesos per quelcom que potser no val res, has d'afrontar la crítica (seré prou bo?) o vigilar que tota la història quadri si no vols que surti un nyap (i sinó que li diguin a GRR Martin, que segons tinc entès, la gran raó per la qual no acaba SOIAF és que l'havia cagada i no sap com arreglar-ho perquè quadri)
Em vaig acabar enganyant a mi mateix dient-me que no tenia temps amb la família i la feina, que segurament no seria prou bo. De moment, no m'hi he tornat a posar. Mai se sap.

El cas és que el 2013 em va caure a les mans un llibre que em va entrar per una portada excel·lent: Bioko de Marc Pastor. És un llibre sobre un home anomenat Moisès Corvo que arriba a l'illa de Bioko a l'Àfrica a finals de segle XIX on hi investigarà uns crims bastant "gores". Si tot això ho amenitzem amb una illa desconeguda per l'home blanc + elements fantàstics... El llibre em va encantar.

Un cop llegit el llibre, em va picar la curiositat saber sobre l'autor... i resulta que és un home de 41 anys que treballa a la científica dels Mossos d'Esquadra a Barcelona i aquesta era la seva 4a novel·la! Una edat molt semblant a la meva, una feina molt diferent a la meva, però igual de compromesa i interessant. A sobre ara també té un fill! M'he trobat amb un autor de scifi català que ha tingut la valentia que jo no he tingut.
Marc Pastor s'ha convertit en algú a qui admirar, i per això he fet una cosa que no he fet amb cap altre autor fins ara: M'he llegit totes les seves novel·les. Anem a parlar d'elles:

1- Montecristo (2007) La seva primera novel·la és una aventura d'uns presos catalans que s'escapen d'un camp de concentració nazi. Una mescla de La gran evasión + Indiana Jones. M'ho vaig passar d'allò més bé, però es nota que és la seva primera novel·la. Notable
2- La mala dona (2008) Una novel·la negra a la Barcelona de principis de segle. L'assassina és una dona que va existir a la que anomenaven "la vampira del Raval". Està considerat el seu millor llibre. Hi ha un parell d'escenes memorables, certament es nota un gran pas qualitatiu, però no sé perquè no em va enganxar especialment. Crec que és més culpa meva que del llibre: No estava en un bon moment personal. Notable.
3- L'any de la plaga (2010) Història del present amb un protagonista molt molt friki, Barcelona de fons, calor d'agost, eucaliptus i alienígenes lladres de cossos. Un còctel explosiu molt divertit del qual n'han fet una pel·lícula aquest any. Notable
4- Bioko (2013) ja comentada. Excel·lent
5- Farishta (2017) Per mi la millor novel·la que té. Una dona va a treballar a unes illes perdudes i paradisíaques enmig del pacífic als anys 90. És un llibre amb tocs de "Lost" i amb força ciència ficció al final. M'agrada per la valentia de la proposta, és molt fàcil que la història no quadri però ell s'hi atreveix i la clava. Excel·lent.

El millor d'aquest autor però no és cap novel·la en particular, sinó el tot general: L'anomenat Corvovers. Tots els seus llibres estan relacionats els uns amb els altres. Quasibé sempre hi ha algú de la família Corvo entre els personatges, empreses que passen d'una història a una altra, secundaris... Quan ja n'has llegit dos, al tercer llibre a part de llegir una història interessant hi ha l'incentiu de buscar les referències als altres llibres. Són com petits regals pels lectors fidels.

I doncs, perquè trec aquest tema ara? Tant sols vull posar en context la meva pròxima ressenya: Marc Pastor ha tret un nou llibre. Ja l'he acabat. Quan trobi un moment en parlaré.

Sàpiens

Sàpiens va ser el regal que la Verònica em va fer el passat Sant Jordi. N’havia sentit parlar però no n’havia llegit cap crítica, vaig confiar en una temàtica atractiva (la història de la nostra civilització) i el fet que fos un best-seller (més de 15 milions de còpies venudes). No m’ha decepcionat gens. El llibre és tot el que promet i una de les lectures més amenes que he llegit aquest any. És òbviament un assaig però escrit de manera molt didàtica i agradable, el que permet passar pàgines a una velocitat vertiginosa. Volia llegir-lo en català (coses de comprar el dia de la diada...) i la traducció m’ha semblat bona, llevat d’un parell d’errates està ben adaptat. El millor del llibre és l’anàlisi força objectiva de les claus que ens han portat dels primers caçadors-recol·lectors a l’homo sàpiens de l’actualitat. Tot i que pugui semblar el contrari, no es tracta pas d’un intent de síntesi de la història de la humanitat. Més aviat, Yuval Noah Harari es serveix de la història per posar exemples que il·lustren la seva anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. Cada pàgina del llibre convida a pensar i reflexionar, sobre la religió, la societat, les relacions humanes, la vida, etc. Enganxa el lector amb el seu llenguatge extremadament planer i a través dels esmentats episodis històrics, que permeten explicar per què hem acabat essent com som. Per això, com a llibre de divulgació, el catalogaria d’excel·lent o fins i tot d’obra mestra. Ara bé, això és també el seu defecte. Trobo que ens ho presenta tot molt preparat i mastegat, deixant-li poc marge al lector per a la interpretació; fins i tot quan ofereix més d’un escenari plausible, encamina molt descaradament al lector a la interpretació que ell creu més factible. Això no li resta ni un api d’interès al llibre, que recomano moltíssim com a lectura a tothom qui vulgui tenir una visió global del món en què vivim però, sobretot, com hi hem arribat. Li poso una puntuació d’excel·lent. La segona part de Sàpiens, “Homo Deus” ja ocupa les prestatgeries del meu pis, esperant a veure quina interpretació fa Harari del futur que ens depara. 

Nietzsche para principiantes

La col·lecció “... para principiantes” de l’editorial longseller, especialitzada en l’educació, tracta una infinitat de temes (matemàtiques, física, química, filosofia, història, etc.) amb un format de còmic desenfadat que serveix com a introducció ràpida a una temàtica. N’he llegit varis, la majoria en anglès (“Introduction to ...”) i, en general, m’han agradat bastant. El llibre que avui comento ha estat una de les decepcions més grans que he tingut. L’edició no és de prou qualitat i les imatges són bastant dolentes. En tot cas, el més preocupant és que sense l’ajuda de fonts externes és impossible seguir tot el que s’hi diu. Llegint-lo, he après sobre Nietzsche, però sempre a base de consultar alguns fets i frases ambigües a internet. Li dono una puntuació de insuficient, definitivament no el recomanaria com a introducció a l’autor alemany tot i que no tinc, avui per avui, millors alternatives que suggerir.

                             

Caín

"La historia de los hombres es la historia de sus desencuentros con dios, ni él nos entiende a nosotros ni nosotros le entendemos a él". 

Em vaig acabar 'To kill a mocking bird' estant a Quito i necessitava quelcom per llegir. En un mercat de segona mà vaig veure força llibres de Saramago i, d'entre els que em van recomanar, vaig optar per un de petit (no tenia espai a la motxilla); em vaig enduir Caín. Ha estat una lectura ràpida i amena, entretinguda però molt distant de la genialitat d'altres llibres del mateix l'autor. Caín ofereix una revisió d'alguns dels temes principals del gènesi, passats pel ribot del sarcasme. Hi ha qui diria que Saramago merament en fa un anàlisi racional però, a estones, s'hi recrea, aconseguint arrancar-te una rialla. El primogènit d'Adam i Eva és el vehicle que utilitza per saltar de manera bastant gratuïta entre els diferents passatges de l'antic testament, examinant, entre d'altres, el jardí de l'Edèn, la torre de Babel, Job, o el diluvi universal. Caín pot ofendre a integristes cristians. És un llibre recomanable per algú que busqui passar una estona entretinguda revisant la inversemblança d'alguns fets bíblics. Qualifico el llibre de correcte.

La tierra fragmentada de N.K Jemisin

"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable

Las Encantadas

Las Encatadas és el segon llibre que volia llegir abans d'anar de vacances a les Galápagos. Intentava buscar una lectura de les illes que impliqués Darwin i fos prou entretinguda. Diguem que ha complert dos dels tres propòsits: part està escrita per Darwin i definitivament he llegit coses interessants de les illes. No obstant, és quelcom ben diferent del que esperava. És un compendi de cinc petits llibres, de característiques ben diferents, i no es tracta pas d'una novel·la. La part de Darwin, el segon llibre, és una mena de diari de la visita a les illes, on hi explica el que es va trobant a cada illa; sobretot, tortugues. Es veu com a en Charles li agrada provar tot tipus d'experiències i fa una descripció ben detallada d'aquests rèptils, indicant conducta, alimentació, mides i formes de la closca, i se'n mostra ben sorprès i admirat tant de les espècies marines com de les terrestres. Això no treu que, després, decideixi tastar-les i faci una altra descripció també detallada del gust, textura i les maneres de preparar-les... Pel que es veu, una dieta a base de tortuga i iguana és el que es portava per aquelles latituds fa no tants anys. I la veritat és que la vegetació i el terreny de les Galápagos no donen moltes més possibilitats d'obtenir nutrients.  

La part més llarga és la que dóna nom al llibre, 'Las Encantadas', i està escrita per Herman Melville, l'autor de Moby Dick. Contrasta amb el diari de Darwin, oferint una visió ben diferent de les Galápagos. En un dels seus viatges, Melville va passar un temps a les illes, on hi va trobar un de les seves fonts d'inspiració per escriure Moby Dick; en aquella època molt baleners descansaven o passaven uns dies per les Galápagos i les anècdotes que li explicaven van ajudar a idear la història entre el capità Ahab i Moby Dick. El tercer llibre és alhora un compendi d'històries curtes sobre les illes de l'arxipèlag que Melville va anar publicant per entregues. És potser la part del llibre que té més interés literari i, a la vegada, que m'ha resultat més interessant per conèixer històries de les illes de Santa Cruz, Floreana i Santa Fe. M'he quedat amb ganes de llegir més coses de Melville, així que si algun dia se'm posa a tir Moby Dick... 

Els altres tres llibres són d'autors contemporanis. El primer és en el fons una descripció de tot el llibre, el segon una introducció a l'obra de Melville i el darrer una extranya barreja de prosa i poesia. La veritat és no és un llibre que recomanaria, hi trobat coses interessants i prou. La puntuo com a suficient.

.

Atrapem a l'Eduard

El setembre passat vaig decidir reobrir el Blog amb un èxit inicial nefast. Afortunadament, amb el pas dels mesos l’Edu hi va trobar el seu racó… i ha arribat un moment en què m'està fent quedar fatal. Això no pot ser! És per això que faré un post explicant les meves últimes lectures. La idea inicial era fer un post per cada llibre, però el temps passa i la memòria defuig per tant, en faré un per tots

Del setembre al març he llegit:

-          - La Trilogia de los 3 cuerpos, de Cixin Liu. Trilogia Sci-fi d’autor xinès que a partir d’una trama incorpora moltes teories científiques a la història que poc a poc va complicant la novel·la. El llibre comença (passada una introducció de caire històric xinès molt interessant) en què molts científics del món es suïciden de forma inexplicable, però això és la punta de l’iceberg... No vull explicar de què va en realitat perque espatlla el llibre. Vaig trobar les teories interessantíssimes junt amb una trama currada que m’ho van fer passar d’allò més bé. Per altra banda arriba un punt en què se li’n va molt l'olla i possiblement un físic se’n rigui de totes aquestes teories… Podríem dir que has d’entrar al joc de l’autor, i si hi entres el disfrutes molt. Jo hi vaig entrar, li poso un excel·lent.

 

       

        - Blade Runner de Phillip K. Dick (el llibre oficialment es diu “Sueñan los androides en ovejas eléctricas?”): Acabava de revisionar la pel·lícula i em va picar la curiositat. A partir del matiex món de la pel·lícula explica una història molt diferent, aportant temes nous i deixant-ne de banda d’altres. Em va distreure i m'ho vaig passar bé, però no em passarà a la posteritat, de fet noto que el començo a oblidar... Li poso un Bé

         - La chica del tren (de Paula Hawkins): En aquest cas he estat molt mainstream perque l’he llegit per ser un llibre que estava de moda. Volia saber què atreia d'aquest llibre a la gent (n’han fet una pel·lícula que no he vist). Si llegeixes la contraportada, el llibre et vol vendre que va d’una noia que sempre fa el mateix trajecte de tren i que per aquesta raó s’assabenta d’un segrest en què ella ha vist coses sospitoses des del tren... Doncs no va d’això. Un altre cas de publicitat enganyosa (em remeto al meu post de fa anys sobre “el nombre del viento” llibre boníssim però que la publicitat enganyosa em va espatllar). El llibre va d’una alcohòlica depressiva que sempre fa el mateix trajecte de tren i que es veu involucrada en un segrest d’una forma que ella no recorda per estar beguda. El tren és un atrezzo que tot i que surt molt, no té una especial rellevància a la trama.

El llibre està bé. Com més entres a la història entens més a la protagonista (que al principi jo odiava, i quan un protagonista no t’agrada et fa el llibre feixuc) acabant essent un llibre sobre feminisme ben explicat. És cert que el final me l’esperava un xic... però en general considero que la fama se la mereix. Li dono un Notable.

 I a partir del març? Estic llegint una trilogia, que quasibé ja tinc acabada. Pròximament parlaré de la trilogia de "La tierra fragmentada" de N.K.Jemisin

Tres hombres a bordo del Beagle

Sant Jordi és la meva festivitat catalana preferida. No necessito moltes excuses per deixar-me caure per una llibreria i estar-m’hi una hora donant voltes per les prestatgeries, buscant idees per una nova lectura o simplement recordant aquells llibres que tinc pendents de llegir o que he llegit al llarg dels anys. No obstant, reconec que St. Jordi em dóna l’excusa perfecte per comprar-me un llibre i passar-me una tarda passejant per les parades. Aquest any vaig tenir la sort de poder fer-ho per Girona, i després d’haver recorregut parades i botigues no em vaig poder resistir a passar per la botiga de llibres de segona mà del carrer Ballesteries (Book Store). Hi ha quelcom d’aquest tipus de botigues que té un atractiu irresistible, que va més enllà del que sento quan recorro una llibreria o una parada de llibres. Les llibreries fan olor a llibre nou: aquella essència que és una barreja de cola adhesiva, del recobriment protector que li dóna brillantor a les pàgines dels llibres de text, d’aigua oxigenada, que s’usa per blanquejar el paper. És una olor que em recorda el dia que els meus pares em compraven els llibres de text del curs escolar, i és la olor que acompanyava les primeres setmanes d’escola i, més darrerament, la relaciono amb el moment en que m’arriba un llibre de text de feina. En canvi, una botiga de llibres de segona mà té una olor molt diferent, sobretot si té llibres prou vells fets encara amb paper provinent de la fusta. Aquests tenen un aroma comú: fan olor a vainilla, a atmetlla, a una suor suau, agradable. Aquest olor es barreja amb moltes altres olors més subtils, olors que han deixat lectors quan giraven les seves pàgines, es prenien un cafè, o vessaven una gota de te en un pàgina, de manera que cada llibre acaba tenint una olor particular. Aquestes olors m’evoquen un cert romanticisme cada cop que entro en una botiga de llibres de segona mà i recorro les prestatgeries atent, conscient de que entre tots aquells llibres potser s’amaga una petita joia, una edició antiga d’un llibre clàssic, un llibre oblidat que sempre he volgut llegir, o un d’aquells llibres que ja no s’editen i no podria descobrir en els catàlegs de les llibreries online o, menys encara, en les llibreries que constantment renoven el seu gènere.

Aquest cop buscava llibres relacionats amb les illes Galàpagos; em feia gràcia llegir sobre elles abans d’anar-hi aquest estiu de vacances. Donat que aquestes illes estan inevitablement lligades a la figura de Charles Darwin, em vaig plantejar llegir ‘L’evolució de les espècies’ però em va fer molta mandra llegir pàgines i pàgines científiques sobre la fauna i flora de les illes. En un racó de Book Store vaig trobar un llibre que va cridar la meva atenció: “Tres hombres a bordo del Beagle”, de Richard Lee Marks. El Beagle és el vaixell que va dur Darwin per varis racons del món durant cinc anys i, que per tant, podia contenir l’estada de Darwin a les Galàpagos. Bingo! Doncs bé, fa uns dies que me’l vaig acabar un pèl decepcionat perquè les Galàpagos no ocupen ni una frase sencera de tot el llibre. El llibre tracta de la part del viatge de Darwin a la terra del foc, i el protagonista és el capità del vaixell, Fitzroy. No es tracta d’una novel·la de ficció, sinó més aviat d’un relat historic elaborat a partir de vàries fonts com són la biografia d’en Darwin, el diari de Fitzroy i la premsa científica de l’època. El llibre gira al voltant de la vida de Fitzroy, la seva relació amb un Darwin jove, encara desconegut, i un índigena de la tribu dels iagans, Jemmy Button, a qui es porta a Anglaterra amb la missió d’educar-lo i evangelitzar-lo. El llibre retrata amb detall la personalitat de Fitzroy, el caràcter de les exploracions que fa a la terra del foc, i la interacció entre les tribus d’aquesta zona i els missioners anglesos. També posa èmfasi en el canvi de la societat anglesa de l’època, molt influïda pel caràcter religiós de la reina i l’aristocràcia. Darwin és un actor secundari de la trama però Lee Marks decideix posar-hi part de la vida i obra científica del pare de la teoria de l’evolució, probablement com a esquer pels lectors. Hi ha doncs, mencions a la recepció de la teoria de l’evolució a Anglaterra, la reacció del propi Fitzroy i la comunitat científica; per bé que se’n troben de més completes a internet (recomano un article de l’últim número de Scientific American, maig 2019). Com a llibre de contingut històric està bé, però no es tracta d'una novel·la de ficció històrica (ni pretén ser-ho). La qualifico de correcta si bé no té massa interés literari.

A mathematician's apology

Godfrey Harold Hardy va ser un famós matemàtic britànic, pare de la desigualtat que porta el seu nom. La desigualtat de Hardy és un resultat important que ha servit per demostrar altres teoremes matemàtics però no és la raó per la qual Hardy és un personatge tan reconegut. Com ell mateix admet, el seu descobriment més important és el geni hindú de les matemàtiques Srinivasa Ramanujan. Apart de poder treballar tête-à-tête amb Ramanujan, a Hardy li va tocar viure en una Europa convulsa, sacsejada per les dues primeres guerres mundials. Va tenir una vida força interessant, essent contínuament estimulat per algunes de les ments més privilegiades de l'època (Russell, Keynes, Ramanujan, Littlewood, Einstein etc.). Per aquest motius, i per la meva fascinació per les matemàtiques, em vaig interessar per 'Apologia d'un matemàtic'. 

L'escritura d'aquest llibre coincideix amb els últims anys de vida de Hardy i la segona guerra mundial. El llibre és un assaig que, com el seu nom indica, prova de justificar la visió d'un matemàtic i fer entendre a les futures generacions com pensa un matemàtic. Hardy es troba a l'ocàs de la seva vida i davant la convicció de que no poder aportar noves idees originals a la matemàtica decideix explicar per què fa el que fa. 

Hi ha molts motius que estimulen als matemàtics a triar aquesta feina (aquí és fàcil extrapolar a tots els científics) com ara la curiositat intel·lectual, l'orgull professional o l'ambició de guanyar més diners o millorar la posició (cal entendre el context de l'època on la ciència era un ofici amb més prestigi i més ben remunerat), però Hardy insisteix --i hi estic bastant d'acord-- que la filantropia no és pràcticament mai un dels motius. Segons Hardy la principal motivació dels matemàtics és deixar una empremta, per petita que sigui amb la noble ambició de voler deixar quelcom permanent. Els reptes que les matemàtiques plantegen són desafiaments purament intel·lectuals, a l'abast d'uns pocs i que es poden dur a terme en poc temps (la vida creativa d'un matemàtic és molt curta) i com a tals són un estimul sense parangó. A més, les fites matemàtiques són gestes que perduren, perquè estan escrites amb un llenguatge universal, que resistirà el pas del temps, al contrari que les llengües que moren o muten constantment.

Com altres matemàtics, Hardy era un personatge interessat també en la filosofia. Tot i no estar dotat de la clarividència d'altres coetanis com Bertrand Russell, fa reflexions molt interessants en aquest llibre. Per exemple, analitza un altre dilema que sovint m'he plantejat: és tota la ciència bona? Hardy planteja que la ciència va més enllà del bé i del mal, i que s'ha d'abraçar tot el coneixement. És obvi que la ciència s'ha emprat per fer el mal (només cal pensar en tota la ciència que hi ha darrera de la guerra) però sóc capaç d'acceptar com a bona tota la ciència i responsabilitzar a l'home, no a la ciència, dels resultats funestos que se'n deriven. Ara bé, vaig una mica més enllà, hem d'acceptar tots els resultats científics independentment de com s'obtenen? Posem, per exemple, els experiments nazis que utilitzaren els presoners de guerra com si es tractés de conills porquins per tal d'establir alguns dels límits de la resistència humana. És ètic utilitzar resultats científics com aquests? Per una banda sembla ridícul obviar dades que poden servir pel progrés de la humanitat i, per d'altra, pot ser una mala lliçó pel futur acceptar com a bons resultats obtinguts d'una manera amoral i aberrant.

El llibre comença com un assaig epistemològic sobre les matemàtiques per acabar essent una autobiografia. Cap al final, fa un petit esment de dos dels seus cèlebres col·laboradors (Ramanujan i Littlewood). Entenc que es degut al inel·ludible context de la segona guerra mundial, però --pel meu gust-- Hardy dedica massa temps a la discussió de la relació entre la guerra i la ciència, entrant en alguns jardins que jo hagués evitat. Era un pacifista declarat i, potser precisament per això, es podia permetre el luxe de fer certes reflexions controvertides. Finalment, li critico la seva falta d'encert sobre la utilitat de les matemàtiques. Té la sort de viure un dels moments d'esplendor de la ciència i presenciar en primera persona el desenvolupament de la mecànica quàntica i la teoria relativista. No obstant, no és capaç de veure l'aplicabilitat de les mateixes... La mecànica quàntica explica el funcionament de molts dispositius electrònics, incloguent els aparells darrera de vàries técniques de diagnosi mèdica o el descobriment de nous fàrmacs. Sense la teoria de la relativitat general no tindríem, entre d'altres, tecnologia GPS. Ho atribueixo a la seva dèria per distingir les matemàtiques pures de les aplicades i la necessitat de justificar les disciplines pures. Per últim vull esmentar que l'edició del llibre que vaig llegir és molt dolenta. Té errors tipogràfics i està mal editada, aconsello buscar-ne una que no sigui la de Stellar Editions.

És un bon llibre per intentar buscar un estímul per estudiar matemàtiques i també com a llibre per reflexionar sobre el paper i la vida dels científics (especialment aquells que treballen en recerca). I, és clar, no cal oblidar que és un assaig. Per aquestes raons, no el recomanaria a tots publics, només a la gent interessada en aquests temes. Li poso un 'correcte'.

1984

War is peace. Freedom is slavery. Ignorance is strength. Les tres consignes de la Ingsoc (English socialism) que governa Oceania, un de les tres parts en les que consisteix el món distòpic que imagina George Orwell l'any 1984. El partit controla la població a partir dels ministeris de la veritat, de la pau, de l'abundància i de l'amor, sota l'atenta mirada del gran germà (big brother). Vaig comprar aquest llibre l'estiu passat a un aeroport de Canadà aprofitant una oferta de dos per un (el que m'interessa és un llibre de ciències que no ve al cas) i no estava massa segur de que me'l llegís mai. És una lectura que recomano. El llibre és una crítica directa al comunisme de l'època (el llibre es va escriure a les acaballes de la segona guerra mundial) com ja ho era la satírica 'Animal Farm' del mateix autor. No obstant, és a la vegada una crítica a tots els règims totalitaristes i no cal donar-hi massa voltes per descobrir-hi conductes perfectament reconeixibles en la societat actual. En aquest sentit, i col·locada en el context on va ser escrita, la novel·la és una obra mestra. En el sentit narratiu, la novel·la podria aspirar a més. Els personatges, a estones, se'm fan un pèl simples, poc treballats. Donat el context de la història, és possible que, en part, sigui intencionat i l'autor vulgui que els personatges no donin més de sí. Tot i l'esforç que l'autor fa per imaginar i donar coherència a la distòpia que ens presenta (donant-nos fins i tot una explicació detallada del Newspeak, l'idioma que es vol imposar a Oceania, en l'apèndix del llibre) jo hagués volgut encara més context del món que ens planteja. Li reconec, però, que la tercera part del llibre està molt ben treballada, s'hi hagués pogut recrear encara més però troba un final que em convenç i m'agrada. En definitiva, crec que es tracta d'una obra mestra tot i que no la puc posar a l'alçada d'altres llibres d'aquest calat.

Actualització (11/06/2019): He trobat un article interessant que comenta una novel·la que fa poc que ha sortit i tracta sobre la biografia de Orwell i els seus últims dies escrivint 1984: 'The Ministry of Truth" de Dorian Lynskey. L'article no perd la oportunitat de comentar la novel·la i la interpretació que se'n pot fer actualment. Com no pot ser d'una altra manera, Trump rep de valent. Us deixo aquí l'enllaç:

https://www.theatlantic.com/magazine/archive/2019/07/1984-george-orwell/590638/

Soldados de Salamina

La coneguda batalla entre l'imperi persa del rei Xerxes i les polis gregues dóna nom a aquest famós llibre de Javier Cercas, publicat l'any 2001. La història es divideix en tres parts que l'autor narra des de la primera persona. És una novel·la inusual perquè a estones sembla un assaig, a estones una novel·la històrica. El tema central és l'afusellament de Rafael Sanchez Mazas, ideòleg de La Falange, i ministre sense cartera durant la dictadura de Franco. No obstant, el guió que segueix el llibre es correspon amb el procés que segueix Cercas per documentar-se i acabar escrivint la novel·la, incloguent-hi detalls de la seva vida privada, alguns dels quals són probablement ficció. En aquest sentit, podríem dir que també és, només en part, biogràfica. L'esforç documental que va fer Cercas per fer aquesta novel·la queda palès en la descripció que fa del final de la guerra civil. Des del meu punt de vista, un tret molt remarcable és la capacitat que té posar al lector en la seva pell i enganxar-lo en la seva recerca per esclarir els fets de l'afusellament de Sánchez Mazas. La primera part del llibre sorprèn i li demana al lector un esforç per situar-se en context (sobretot si no està familiaritzat amb aquest episodi de la guerra civil), la segona part és la que més descriu el personatge del llibre i mostra l'afany documental de Cercas, mentre que en la tercera part introdueix un personatge clau, Miralles. Aquest darrer capítol és el que t'enganxa i et té pendent fins al final, amb diàlegs molt memorables. Us podeu preguntar, per què la novel·la té aquest títol? La resposta la trobem al principi del llibre, just en el moment en que es desperta l'interès de Cercas per Sánchez Mazas. És una gran novel·la, la qualifico d'excel·lent.

El mapa del tiempo

"Wells tuvo que agachar la cabeza para evitar dedicarle al empresario una mirada de solidaridad. Sus palabras le habían hecho recordar la milagrosa cadena de acontecimientos que lo había depositado a él en los amorosos brazos de la literatura, salvándolo de la mediocridad a la que había intentado condenarlo su menos amantísima madre. Y había sido su talento para el manejo de la lengua, aquella habilidad que le había sido concedida sin pedirla, la que lo había eximido de tener que buscarle un sentido a su existencia, rescatándolo del camino por donde transitaban aquellos que desconocían con qué finalidad habían nacido, aquellos que solo podían experimentar esa felicidad convencional y atávica que encierran los placeres cotidianos, como una copa de buen vino o las caricias de una mujer complaciente. Entre aquellas sombras prescindibles habría caminado, sí, sin sospechar siquiera que esa anhelada plenitud apenas entrevista en sus raptos de melancolía se hallaba ovillada en las teclas de una máquina de escribir, esperando que la desenrollase."

Aquesta novel·la la vaig llegir per recomanació de l'Albert. Gràcies, m'ha agradat molt! :-) Es tracta de tres històries amb un personatge en comú, el profílic escriptor anglès, H.G. Wells i un tema conductor: els viatges en el temps. Amb el teló de fons de l'anglaterra victoriana, Palma munta tres històries fictícies que porten al lector a revisar els assassinats de Jack el destripador, viure una història romàntica a través del temps i una aventura amb H.G. Wells, Bram Stocker i Henry James. Palma narra explícitament, comunicant-se constantment amb el lector, seduint-lo i enganxant-lo amb les seves històries i la seva prosa eloqüent. No es tracta, però, només d'una obra entretinguda sinó que convida a la reflexió. La qualifico d'excel·lent.

Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.

Atreveix-te a pensar!

La sempre recorrent frase "la vida són etapes" té un gran contingut de veritat. Una de les raons principals perquè el blog estigués parat durant aquests últims anys ha estat que no he sapigut trobar el temps per llegir narrativa. Darrerament estic recobrant l'interés per la lectura i m'he llegit uns quants llibres, així que sembla una bona oportunitat per tornar a escriure en aquest blog. La difusió que té aquesta pàgina és més aviat pobre però resulta molt estimulant obligar-nos a seure per resumir, valorar i comentar una lectura. Ens porta a un exercici crític que enriqueix encara més el llibre i, com dèiem amb l'Albert fa unes setmanes, en tornar a llegir els comentaris, recuperem part d'aquelles sensacions alhora que ens fa adonar de com aquestes depenien no només del llibre sinó del moment que vivíem quan el vam llegir.
 
El primer llibre que he decidit comentar és 'Atreveix-te a pensar' de Josep Maria Terricabras. Aquest és el llibre que em va regalar la meva mare quan vaig començar a la Universitat i que, si mal no recordo, em vaig llegir per primera vegada fa uns 20 anys. El filòsof de Calella escriu un llibre d'assaig per aprendre a pensar. El llibre no requereix cap coneixement de filosofia previ però al llarg de quasi dues-centes pàgines, Terricabras introdueix petites pincellades de filòsofs clàssics, com Aristòtil, Plató, Sant Agustí, Descartes, Kant, Popper o Wittgenstein. Terricabras desplega un arsenal d'arguments i examples per tal de mostrar-li al lector la complexitat pel pensament crític i el posa en alerta davant dels seus enemics. És una lectura que a estones requereix pausa, doncs hi ha capítols que conviden a una reflexió personal que és part inherent del llibre. He de reconèixer que no tots els capítols m'han aportat el mateix i, per això, algun capítol sí ha estat ben ràpid de llegir. El fil conductor que segueix l'autor el porta a deixar clares certes postures que el lector pot acceptar sense necessitat de tanta retòrica, però de ben segur, això depèn cada persona. He trobat especialment il·luminadora la distinció que fa entre explicacions causals i explicacions raonades. Essent jo una persona de ciències, m'he adonat com tendeixo sovint a buscar explicacions lògiques i, més sovint del que hauria, a menystenir els raonaments imprecisos. Terricabras convenç del valor dels raonaments imprecisos o els conceptes vagues i com, aquests, són essencials en la vida quotidiana i en l'estudi de les ciències socials. Les ciències físiques tradicionalment s'han basat en explicacions causals i raonaments lògics i, per exemple, les disciplines matemàtiques que estudien les aproximacions o les probabilitats com algunes àrees del càlcul numèric o l'estadística són molt més modernes que no pas l'àlgebra o la geometria. Un capítol que mereix una menció especial és el que tracta sobre la moralitat. M'ha agradat la part en la que mostra la contradicció de les postures relativistes (el típic, "totes les opinions són bones") i la necessitat de rebutjar les preposicions absolutes. Finalment vull assenyalar el caràcter atemporal del llibre, la primera edició del qual és de 1998. Moltes de les reflexions que s'hi fan són perfectament aplicables al moment polític intens que viu el país on, per desencant de molts de nosaltres, la reflexió i el pensament crític són arraconats en favor de postures inamovibles. Ens cal més pensament rigorós a tots plegats.

PS/ M'he oblidat de puntuar-lo. Esssent un llibre d'assaig és impossible comparar-lo amb la resta de llibres de narrativa. El puntuo com a 'correcte': definitivament aconsegueix el propòsit de l'autor però potser no és de les obres més entretingudes que he llegit.