El problema de los tres cuerpos

1. El llibre comença amb la revolució cultural xinesa, que tingué lloc entre 1966 i 1976 i fou impulsada pel partit comunista xinès liderat per Mao Zedong. Durant aquest període hi hagué una persecució de totes les idees que podien posar en dubte les doctrines comunistes. Hi van haver massacres i humiliacions públiques de polítics però també de científics i educadors pel sol fet d’ensenyar assignatures que, tot i no tenir contingut polític, eren analitzades d’una manera integrista i perseguides per ser contràries al règim maoista. Prenent aquesta època com a punt de partida, el llibre ens introdueix Ye Wenjie, astrofísica, una de les dues protagonistes del llibre. L’altre protagonista és Wang Miao, que viu en l’època actual i dirigeix un laboratori important de nanotecnologia. El problema de los tres cuerpos introdueix termes de física general, astrofísica i nanotecnologia en una trama molt atraient que ens porta des de la revolució cultural fins a l’actualitat sense adonar-nos que estem llegint un llibre de ciència ficció. No és fins ben entrada la segona meitat del llibre que Cixin Liu comença a introduir conceptes de caràcter extraodinari però encara dotats d’una mínima base científica que els hi atorga certa credibilitat. Sense dir-ho explícitament, Liu se serveix de teories físiques encara no consolidades, com la teoria de cordes, per tal d’explicar la seva història i donar coherència a una trama que es torna cada cop més interessant. La ciència ficció és un dels gèneres literaris que menys m’agrada però he quedat gratament impressionat amb aquest llibre, que combina com he vist poques vegades abans el rigor científic amb una imaginació desbordant. La única meva crítica és el canvi de ritme que té la novel·la cap als tres quarts del llibre, on l’autor que s’havia pres la molèstia d’explicar-nos amb detall la història de Ye Wenjie i donar-nos un context molt generós per poder seguir la trama, de cop i volta accelera i ens deixa una mica orfes de detalls. No obstant, el problema de los tres cuerpos és una novel·la excel·lent, la primera d’una trilogia que promet moltes hores de gaudi.

Els Àngels em miren - Marc Pastor

El que he arribat a tardar a penjar aquest post! Marc Pastor no ha decebut. Novel·la negra, coral, amb un xic de gore i fantasia, però amb un defecte que no em deixa que sigui la millor de totes.

De què va: Troben a 2 noies joves assassinades a una casa del barri de Sant Andreu. No tenen res en comú, excepte el mateix tatuatge d’unes ales a la nuca. Els mossos d’esquadra investigaran el cas, amb el comissari Abraham Corvo com a protagonista: un home que porta dins seu un dimoni que el tortura, però alhora l’ajuda en alguns aspectes. Tota la trama amenitzada dins un context d’una República Catalana independent acabada de formar.

Per mi el millor del llibre és conèixer el funcionament del cos dels Mossos d’Esquadra des de dins, ensenyant que en contra del que et fan pensar la majoria de les novel·les negres, mai és un sol detectiu qui ho descobreix tot, sinó que necessita d’un grup coral de persones que participen per arribar a trobar l’assassí. Així doncs, tenim una gran diversitat de policies a l’obra que obliguen a tenir un glossari de personatges al final del llibre per tal de no perdre’s. Aquest fet se'm va fer gens pesat ans al contrari, per mi li donava verosimilitud a la història.

Té un apartat fantàstic (present en el dimoni del protagonista) i un apartat gore.  Els considero uns secundaris de luxe. Mai em van embafar la trama sinó que li donen el toc per fer la història encara més interessant. La trama de la novel·la és molt resultona, però no és el que fa interessant el llibre, sinó els aspectes anteriorment comentats, i com tota obra de Marc Pastor, buscar els ous de pasqua del seu corvovers.

Si aquesta novel·la s’acabés amb aquests aspectes, possiblement es convertiria amb la millor obra de Marc Pastor fins ara. Potser m’hauria atrevit a donar-li l’apelatiu d’obra mestra, però es quedaà en un gens despreciable excel·lent. El seu defecte és el context de la Catalunya independent.

De fet, el problema no és que l’hagi posat en una Catalunya independent de per se. La jove independència de Catalunya genera idiosincràsies curioses. El problema per mi és quan dedica unes pàgines a explicar com es va convertir en independent Catalunya. Explica una situació dintre de tot creïble però que es basa en un “cop de sort” per mi tret un xic del barret d’un mag. En vocabulari d’escriptors és el que en diuen un “Deus ex machina” (Pels que no entenen la jerga: l’autor utilitza un fet totalment inesperat i fora de context per sortir-se’n d’una trama complicada). Per molt esforç utilitzat, no em crec aquesta forma d’independitzar-se d’Espanya. Aquestes pàgines em van treure totalment de la novel·la, no me la creia. Però no li vull donar tota la culpa d’aquest problema a Marc Pastor, aquest llibre m’ha fet veure no hi havia solució possible. La independència de Catalunya, vist en perspectiva, no hauria estat possible de cap de les maneres.