Manga

 

Tots els que em coneixen saben la meva fascinació per Japó. De fet, després dels llibres de ciència ficció, les novel·les ambientades al Japó són les següents a la meva llista. Ja hi he estat 2 vegades, i amb ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

És per això que com a bon fan nipó, també he llegit molt de manga. És el meu plaer culpable, en la què a temporades deixo la lectura estàndard per buscar-me un bon Manga que em distregui. Anem a posar contexte:

Manga és el còmic japonès, sempre en blanc i negre, que està relacionat a publicacions setmanals/mensuals japoneses. Les revistes cada publicació porten varis capítols dels seus mangas i els que tenen èxit persisteixen, els que no en tenen, desapareixen. Això crea un clima de competitivitat entre mangakes (és com es diuen els que realitzen mangues) que per un costat és beneficiós per l’espectador, però a vegades porten les coses excessivament al límit per atreure al lector.

És per això que abans de recomanar mangues, vull comentar 2 grans defectes que la gran majoria d’autors pequen:

1-      Llargada. Quan un manga té èxit l’aprofiten fins l’extenuació. N’he acabat pocs, ja que un manga bo pot tenir de mitjana 300 capítols. A comentar que el manga més famós del món, One Piece, recentment ha arribat als 1000 capítols. No acabar les històries a vegades és força irritant. Res que actualment no coneguem amb les sèries actuals...

2-      Sexisme: La cultura japonesa segueix tenint una misogínia recalcitrant, en algunes històries ho dissimulen més que en altres, però totes ho tenen. Si no ets capaç d’entendre que és la seva cultura i veure-ho en el seu context, més val que no comencis. És com intentar valorar la pel·lícula de la Blancaneus amb els nostres cànons actuals

Un cop s’accepten aquests 2 esculls, poques històries són tant imaginatives com un bon manga. Els he arribat a disfrutar moltíssim. Vaig a posar uns exemples:

a.       One Piece. El més famós actualment. Una història de Pirates en un mon imaginari on hi ha unes fruites que donen poders a qui se les menja. Hi ha espadatxins, fantasmes, batalles, lladregots... Crec sincerament que es mereix la seva popularita

b.      Fullmetal Alchemist. Història de màgia i alquímia. 2 germans van quedar maleïts per un mal encanteri i busquen treure’s la maledicció de sobre. Una història molt interessant i sobretot... acabada! Té un final molt digne

c.       El Lobo solitario y su cachorro. Un samurai de l’època Edo viatja amb el seu fill de 2-3 anys. No para de trobar aventures alhora que cuida d’un nen molt petit. És un manga força antic i els japonesos el consideren ja un clàssic. A part que... si al protagonista li poses una armadura amb casc, i al nen el pintes de color verd i amb orelles punxegudes potser la història sona més?

d.      Ataque a los titanes. Una història molt complexa amb girs de guió brutals que no hi ha qui s’esperi. Té un punt juego de tronos (per agressivitat, guió inesperat i món fantasiós medieval)

Més que he llegit que calen un esment:

-          Gantz: D’aquelles històries que no es salva ni l’apuntador, un gran guió, però té una misogínia excessiva. Si ets capaç de superar que les dones les tractin com objectes és molt bona

-          Alice in borderland: Una espècie de juegos del hambre japonès. També està molt bé. Recentment n’han tret la sèrie de personatges reals a Netflix

-          Naruto: El 2n manga més famós. Sobre el món ninja. El seu millor punt són els secundaris que donen molt de joc, però vaig ser incapaç d’acabar la història, excessivament llarga

I per acabar, recordar que moltes històries japoneses van començar en manga, tots digníssims: Bola de drac, Dr Slump, Ranma ½, Oliver i Benji (el manga es diu Capità Tsubasa), Mazinguer Z, Capità Harlock, Akira... Però és clar, possiblement la història ja és coneguda.

 

La Caída de los gigantes, de Ken Follet

 

Per una vegada no faré una entrada per parlar d’un llibre que he llegit, sinó d’un llibre que he escoltat: Un audiollibre

Sóc oient habitual de podcasts extrets de la ràdio (sóc fan del Basar de les sorpreses i dels Il·lustres execrables, tots 2 del Via Lliure de RAC1) però al arribar l’Agost els programes fan vacances. Vaig pensar en buscar un audiollibre i buscant buscant... a iVoox em vaig trobar gratuït l’Audiollibre de “La caída de los gigantes” de Ken Follet.

M’havia dit que no tornaria a llegir un llibre de Follet, però escoltar-lo... pensava que seria com escoltar una telenovel·la i m'ajudaria a passaria l’estona, així doncs, vaig començar l’audiolectura sense cap tipus de pretensió.

Doncs bé, m’he de menjar les meves paraules amb patates fregides. El que pensava que me’n cansaria al cap d’una hora d’àudio me l’he acabat i amb ganes de més. M’he passat unes 36h escoltant les més de 1000 pàgines que té el llibre. Escoltava anant a treballar, posant rentadores, netejant la casa... Em prestava voluntari a fer les feines de casa així tenia una excusa per seguir escoltant la història!

El llibre no deixa de ser una telenovel·la mantenint els defectes del Follet de sempre: Personatges molt tòpics (pots agafar els personatges del Pilares i posar-los aquí amb un altre nom, molts quadren), trobades molt forçades i impossibles entre personatges, o molts arguments que te’ls veus a venir si coneixes l’autor...tot i que alguna sorpresa inesperada m'he emportat aquest cop.

Aquests defectes queden en un segon pla per la seva magistral capacitat de posar tota la narració en un context històric. I és que no et perds res de la història de la primera guerra mundial: On va passar quelcom important hi ha un dels personatges que ho pateix/escolta/aprofita. Així doncs, et fa sentir a la teva pell la vida pre-guerra, com es va declarar, la guerra a les trinxeres, la revolució Bolxevic, la postguerra... A més és una narració molt crítica amb la societat del moment, on no salva a cap estat (El Regne Unit, país de naixement de Follet també rep unes quantes bufetades) i a més et fa adonar que els errors es repeteixen i moltes actituds d’aquella època es poden veure reflectides a l’actualitat.

En resum, una grata sorpresa recuperar a Follet, li poso un notable. Amb ganes d’escoltar “El invierno del mundo”.

Superconductivity: A very short introduction

La ciència, tal i com jo l’entenc, no és res més que curiositat il·limitada sobre els fenòmens naturals. Els científics del segle XIX (i alguns dels del segle XX), centraven els seus interessos en el que avui són disciplines molt diferents i deixaven que la curiositat fos la que guiés la seva recerca. La recerca ha avançat tant en molts camps que els científics actuals som necessàriament ben diferents; la inmensa majoria de nosaltres treballem en un camp de recerca molt específic i el nostre coneixement de tot el que s’escapa d’aquest camp no és massa superior del que té una persona de fora de l’àmbit científic. No obstant, hi ha un tret comú dels científics que, a vegades, ens ajuda a compensar lleugerament aquest ignorància: la nostra curiositat innata. Per això, sospito que la majoria de gent subscrita a revistes científiques de divulgació com pot ser Scientific American (la versió espanyola es diu Investigación & Ciencia) som científics que volem saber què es cou en altres camps de recerca.

En les breus vacances que he fet aquest estiu he aprofitat per posar-me una mica al dia, i m’he trobat llegint sobre superconductivitat. És un camp que està a mig camí entre la física d’estat sòlid, la ciència dels materials i la química. La superconductivitat és un fenòmen curiós que bàsicament consisteix en la capacitat que tenen alguns materials de conduir l’electricitat sense que hi hagi cap resistència (i, per tant, cap pèrdua energètica). És a dir, si muntem un circuit elèctric amb aquestes substàncies, un cop engegat, no s’atura. El gran problema pràctic d’aquests materials és que el caràcter superconductor el presenten a temperatures molt baixes (properes al zero absolut, o temperatura mínima possible) i, per això, desde fa molts anys hi ha una cursa científica per trobar el superconductor amb una temperatura crítica més alta (actualment és de 139K —uns -134ºC— per bé que el LaH10 a pressions altes presenta una Tc de -23ºC). El que m’ha resultat més sorprenent és que la superconductivitat encara no s’entén completament bé. Hi ha teories (la més famosa la de Bardeen-Cooper-Schrieffer) que poden explicar els primers superconductors però, avui per avui, no n’hi ha cap que pugui descriure bé tots els materials superconductors que s’han trobat. La mecànica quàntica ens explica alguns dels fenòmens que es donen en els superconductors però no permet identificar-los com tal. S’especula que la superconductivitat és una propietat emergent, és a dir, una propietat que no és inherent a les parts constituents (els àtoms, en el cas que ens ocupa) sinó que es dóna com a resultat de la presència d’un col·lectiu. És per això que és fa tan difícil trobar nous superconductors i arribar a sintetitzar un material que sigui superconductor a temperatura ambient. 

Doncs bé, fascinat per aquestes coses, he volgut aprendre una mica més sobre aquest fenomen i m’he llegit aquest excel·lent llibre de Stephen Blundell. Es tracta d’un llibre de divulgació (si bé no venen malament nocions bàsiques de física per no perdre’s detall) que explica de forma magistral la història de la superconductivitat i tots els seus actors principals. És una d’aquelles històries científiques que ho té tot: herois i malvats, genialitat i serendipitat, perseverança i frau, història i física, molta física. M’ho he passat teta llegint aquest llibre i m’he quedat amb ganes de més. Així que m’he comprat un llibre de física sobre la teoria de la superconductivitat que espero poder anar llegint a estones lliures.

Per acabar, només comentar-vos que aquest llibre és part de la sèrie de llibres ‘A very short introduction’ (Oxford University Press) que —a jutjar per la cura amb que està escrit aquest treball i la puntuació que tenen a amazon i goodreads altres llibres de la sèrie— crec que val molt la pena. Hi podeu trobar tot tipus de llibres: ciències, història, art, filosofia, biografies, etc. 

Actualització (14/10/2020): Han descobert el primer superconductor a temperatura ambient (uns 15ºC)! Això sí: s'ha d'aplicar una mica de pressió: 267 gigapascals (com a referència, és unes 3000 vegades més alta que la pressió atmosfèrica).

https://www.nature.com/articles/s41586-020-2801-z

Foundation

Després de llegir la triologia de Cixin Liu, vaig decidir donar-li una oportunitat a la ciència ficció i tinc alguns llibres clàssics d’aquesta temàtica esperant-me a les meves prestatgeries. El primer que volia llegir és el que segurament és l’autor més prolífic d’aquest gènere: Isaac Asimov. Asimov era un científic, i probablement un dels primers divulgadors científics que hi va haver; de fet també va escriure molts llibres de ciència pel públic general (confeso que em vaig comprar ‘Atom’ i el tinc pendent de llegir...) i alguns llibres d’història. Per tant, tinc expectatives sobre la seva manera d’abordar la ciència ficció. De la seva extensa obra, vaig optar per un dels més coneguts: ‘Foundation’. Es tracta d’una saga de set novel·les, les tres primeres de les quals les va escriure al principi de la seva carrera (1951-1953). Avui faig la ressenya de la que m’he acabat de llegir, la primera. 

M’ha decepcionat. Esperava més, la veritat. La sinòpsi de la novel·la promet molt, amb una temàtica molt engrescadora que em va mantenir molt atent durant les primeres pàgines del llibre, però de seguida canviem de personatges, i després ho tornem fer, i així fins al final. Algun personatge arriba a tenir certa profunditat però la majoria passen massa ràpid, tan sols donant-te el temps suficient per explicar-te una petita història que ve a ser una peça més de la gran trama que hi ha de fons. El llibre està bé però el que he llegit no justifica tota la fama que té. Pel meu gust, s’hagués pogut estendre molt més, se m’ha fet curt i tampoc trobo que hi hagi un avenç molt important en el fil argumental de fons, que és clarament el més rellevant. Així que fent un acte de fe, he comprat la segona part i de moment li poso un correcte de puntuació. 

Finalment, a tall d’anècdota vull dir que a youtube podeu trobar una entrevista que un joveníssim David Letterman li va fer a Isaac Asimov l’any 1980. És ben curta però digne de veure. En poc més de deu minuts li dóna temps a predir l’existència del propi youtube, i la importància dels làsers en la comunicació (avui en dia la majoria de fibres òptiques utilitzen làsers com a emissors). Realment era un tipus excepcional, esperem que la meva opinió sobre la seva obra canvïi després de les següents novel·les. 

To Kill a Mockingbird

 "Atticus said to Jem one day, "I’d rather you shot at tin cans in the backyard, but I know you’ll go after birds. Shoot all the blue jays you want, if you can hit ‘em, but remember it’s a sin to kill a mockingbird." That was the only time I ever heard Atticus say it was a sin to do something, and I asked Miss Maudie about it. "Your father’s right," she said. "Mockingbirds don’t do one thing except make music for us to enjoy. They don’t eat up people’s gardens, don’t nest in corn cribs, they don’t do one thing but sing their hearts out for us. That’s why it’s a sin to kill a mockingbird."

Avui toca fer ressenya d’un llibre que vaig llegir fa més d’un any. To kill a mockingbird es va publicar l’any 1960 i esdevingué immediatament un llibre de referència, que va portar a la seva escriptora, Harper Lee, a guanyar el premi Pulitzer l’any següent. Lee només va escriure un altre llibre, que es va publicar ja a l’ocàs de la seva vida (més de 50 anys després!), i que no està l’alçada d’aquesta obra mestra. Per això, en certa manera, la podem considerar dintre del club d’escriptors que tenen una obra magna, que va sentar un predecent d’excel·lència tal que frustraria la creació de més novel·les per part de l’autor. 

To kill a mockingbird és un clàssic de la literatura americana, com també ho són The grapes of warth (també ressenyat en aquest blog). Aquest dos llibres estan ambientats en una Nord Amèrica sumida en la gran depressió, com a resultat del crack del 29. A través dels ulls d’una nena, Scout, la novel·la relata un dels esdeveniments que va marcar la infància de Lee, la pressumpta violació d’una jove caucàssica per un home de color. El llibre tracta doncs el fort racisme que existia en l’Amèrica de l’època, si bé aquest no ha esdevingut un referent del racisme dins del col·lectiu afroamericà. Tot el llibre gira entorn la moralitat, representada per Atticus Finch, el pare d’Scout —i molt probablement una projecció del pare de Lee, que també era advocat. Un dels molts exemples el tenim a la cita que poso adalt. Harper Lee també posa molt d’ènfasi en els prejudicis, que analitza en varis episodis: l’home alcohòlic, la covardia d’Atticus o la pròpia violació. Un dels trets més destacats de la novel·la és que tota la història ens l’explica Scout, donant una visió innocent dels esdeveniments. Al llarg de la novel·la, davant dels crus fets que van succeïnt, se’ns mostra com la narradora va perdent la innocència. 

Finalment, volia destacar l’amistat i rivalitat que va tenir Harper Lee amb Truman Capote. El darrer va escriure la coneguda novel·la In cold blood que tinc pendent de llegir, basada ens uns crims que Lee li va ajudar a investigar. Harper Lee va dedicar els anys que seguiren a l’escritura de To kill a mockingbird a investigar a fons els crims i ajudar a Capote a aconseguir la informació necessària per escriure la novel·la que el catapultaria a la fama. Capote, gelós de la gran reputació que ja llavors tenia Harper Lee (o qui sap si insegur pel crèdit que li podien donar a ella) no la va ni esmentar en els agraïments. A partir d’aquí, aquests dos amics de la infància i grans referents de la literatura americana de la segona meitat del segle passat es van enemistar, i van deixar perdre la que hagués pogut ser una de les parelles literàries més exitoses de tots els temps. Una prova més de la influència mútua dels dos escriptors és el personatge Dill a To kill a mockingbird, que està inspirat en Truman Capote. 

El Bosque Oscuro i El fin de la Muerte

Fa massa temps que hagués hagut de fer aquesta ressenya doncs la segona part de la ‘Triología de los tres Cuerpos’ la vaig acabar quan a penes ens havien acabat de confinar, i la tercera a mitjans d’abril. He estat apunt de no fer ressenya, com en altres casos on he deixat passar massa temps des del final de la lectura. No obstant, encara tinc algunes coses del llibre clares i em convenço —potser ingènuament— que aquest lapse de temps haurà polit els meus records de l’obra deixant-ne només els detalls realment importants. 

Puc dir, sense cap mena de dubte, que és la millor obra de ciència ficció que he llegit mai. No és que això tingui molt de valor en sí, doncs no n’he llegit massa, però la trilogia de Cixin Liu serà el trampolí que em llençarà a llegir més llibres de ciència ficció. Sobretot si són llibres com aquest, on hi ha un respecte màxim per la ciència, i es fa ficció al límit del coneixement científic actual. Hi ha llicències narratives que són perfectament acceptables i demostra que l’autor està al dia de física (o s’ha assessorat amb algú que ho està). I no és una tasca senzilla, per una persona sense una educació formal en física, escriure un llibre com aquest. No obstant, l’obra de Cixin va més enllà i ens ofereix la seva visió de com pot evolucionar la humanitat amb un frescor que —jutjada des dels nostres dies— demostra que l’autor té una inventiva i imaginació francament admirables. I aquest és el valor afegit més important: et convida a pensar i reflexionar. Quan et posen davant un futur plausible el primer que t’adones és quines són les diferències amb el present, posant de manifest que per molt rellevant que ens semblin alguns trets actuals, no ho són realment; simplement és una moda passatgera, quelcom de només uns centenars d’anys. Per altra banda, t’adones que les (noves) característiques d’una societat venen dictades per factors molt diversos, factors que no són anticipables per molt que a posteriori caiguem en la falàcia narrativa. He de reconèixer que aquí ajudava a la reflexió estar llegint simultàniament ‘Homo Deus’... 

El que trobo que fa la trilogia de Cixin Liu una obra excel·lent, al llindar d’obra mestra, és que apart de ser educativa, raonablement realista —amb el coneixement actual—, i convidar a la reflexió, és molt entretinguda i, a voltes, trepidant. Passes pàgines i pàgines a una velocitat vertiginosa, intentant esbrinar com es desenvolupa la trama, com evolucionen els protagonistes i a on està portant a la humanitat. Especialment lloable és la idea del que el llibre anomena ‘Proyecto Vallado’ i apareix a ‘El Bosque Oscuro’ (el mateix concepte de bosc fosc és també molt bo, però aquí crec que veu d’altres fonts, almenys jo he llegit idees relativament semblants). ‘Proyecto Vallado’ és una idea tan boja com genial, però sobretot original, donant-li un toc psicològic a la trama que com a lector em va captivar. El tercer llibre, ‘El fin de la muerte’ és on la ciència ficció cobra més protagonisme i Liu desplega el seu arsenal imaginatiu per presentar-nos un món heterotòpic, plegat de sorpreses i girs argumentals no anticipables. Finalment, val la pena recordar que el primer llibre també ens ofereix una pinzellada d’història xinesa usant el gran salt endavant com a punt de partida de la història.

En resum, estem davant d’una obra genial, excel·lent, captivadora i, sobretot, original. Independentment de la vostra predilecció per la ciència ficció, és una lectura que us recomano.

Sideways

Aquesta és una d'aquelles vegades que una bona pel·lícula et porta al llibre que la va inspirar. M'ha passat amb el 'The Silence of the Lambs', 'The Godfather' o, més darrerament, amb 'The Bourne Identity'. Tristament ara m'adono que no he fet cap ressenya d'aquests llibres i la última la vaig llegir l'any passat... La novel·la que més em va decepcionar és 'The Silence of the Lambs', que sembla pràcticament el guió de la pel·lícula excepte per un personatge secundari que cobra més força. És a dir, la pel·lícula t'espatlla la novel·la i, parcialment, també passa a la inversa. Així que vaig comprar el llibre amb un cert escepticisme però motivat pel context de la pel·lícula: el món del vi.

Sideways és la primera novel·la de Rex Pickett que tracta sobre dos amics, Miles i Jack, que decideixen fer un últim viatge a Santa Ynez (zona de vins al nord de Los Ángeles) abans que en Jack es casi. Miles, recent divorciat, és un escriptor frustat, entès i enamorat del món del vins, que vol portar al seu amic a viure una última experiència vinícola, doncs dóna per fet que la vida de Miles, i de retruc la seva, canviarà radicalment a partir de que es casi. Jack tot i no fer fàstics a la ruta i tast de vins que en Miles ha planejat, té altres plans al cap. El llibre dóna una profunditat al caràcter d’en Miles, introvertit, complexe i taciturn (excepte quan es tracta de vins) que Paul Giamatti aconsegueix copsar amb la seva brillant actuació a la pel·lícula. Jack, en canvi, és un tipus més senzill, a estones primitiu, que té les coses molt clares i sap de vins el que jo de botànica agronòmica. Aquesta desigual parella d'amics es retroalimenta, donant lloc a situacions hilarants en la setmana més intensa de les seves vides. D’aquesta notable comèdia dramàtica en destacaria la dissecció que fa de la complexa psicologia d'en Miles a través de les situacions i els personatges amb els que interacciona, tot plegat maridat pels millors vins de Santa Ynez on --per suposat-- no hi podem incloure cap Merlot.