He tornat a les relectures. Portava una època molt poc lector i necessitava un llibre que em tornés a enganxar a la lectura. És per això que era el moment de Dune, un llibre que en prou feines recordava (el vaig llegir fa 20 anys) però que el tinc en gran estima. Ha complert la seva feina en escreix ja que porto unes quantes ressenyes retrassades...
Trama: L’emperador galàctic dona l’encàrrec de dirigir el planeta Arrakis (o Dune) a la família Atreides. Aquest és un planeta desert, on els seus habitants són pobres i l’aigua és el bé més preuat, però en canvi té una espècia molt sol·licitada a la resta de galàxia, per tant és econòmicament molt buscat. Els Atreides hauran de lluitar contra enemics per poder mantenir el poder al planeta.
El llibre enganxa, ja que en menys de 100 pàgines el llibre deixa la trama descrita fent un gir que et deixa clavat en la lectura. Per altra banda té uns fonaments estructurals (com està organitzada la societat, història passada, religions...) molt complexa i difícil de seguir (per això, com N.K.Jemisin, al final del llibre hi ha un apèndix-diccionari de vocabulari per no perdre el fil). Un cop superes l’escull estructural la sensació immersiva és total. Et sents en un altre món.
És una novel·la amb personatges ben construits, història ben lligada sense fisures i món sci-fi amb gran riquesa històrico-cultural. Per posar-li alguna pega, a partir de la meitat del llibre hi ha alguns passatges metafísics que per mi em sobren, és per això que es queda en Excel·lent.
Si hi ha interès, l’autor va fer més novel·les, en el seu moment vaig llegir dues continuacions (Mesias de Dune i Hijos de Dune) però en aquestes pel meu gust, si predomina massa el tema metafísic. Per mi si ho hagués deixat en la primera novel·la hauria estat millor.
Per acabar una cita del llibre:
“La
grandeza es una experiencia transitoria (...) La persona que la experimenta debe
percibir el mito que la circunda. Debe reflexionar que es proyectado sobre él.
Y debe mostrarse fuertemente inclinado a la ironía. Esto le impedirá creer en
su propia pretensión. La ironía le permitirá actuar independientemente de ella
misma. Sin esta cualidad, incluso una grandeza ocasional puede destruir a un
hombre”
Al llegir aquesta reflexió, em van venir al cap Leo Messi i Cristiano Ronaldo. No obstant, aquesta cita la fa el gran Muad’Dib, el messies dels Fremen i gran conqueridor. A les antípodes del futbol.
