El arte de la guerra

"Conoce a tu enemigo, conócete a ti mismo y tu victoria nunca se verá amenazada." Aquest clàssic de la literatura xinesa és el llibre (sencer) més antic que he llegit mai. És un petit compendi de recomenacions sobre situacions de guerra, part basades en l'experiència i part en el sentit comú, que el general Sun Tzu recull i que són ampliades per comentaris i experiències d'altres estrategues. No té cap interés des del punt de vista narratiu, doncs té més l'aparença d'un manual d'intruccions que no pas d'una novel·la. No obstant, aquest llibre no ha perdut interès pels 'homes de la guerra' tot i els més de 2500 anys que separen a l'autor del lector. Si bé gran part del llibre descriu situacions de conflicte armat sobre el camp de batalla i estratègies militars, és destacable la visió global que l'autor ens ofereix de la guerra. Per Sun Tzu la guerra no comença en el camp de batalla, sinó que és quelcom més general que engloba tot el conflicte, i és per això que aquest llibre té un interès molt ampli i ha estat estudiat per tot tipus d'estrategues, economistes i homes de negocis. És una lectura ràpida (tot i que moltes frases conviden a una reflexió detallada) i prou recomenable de la que se'n poden extreure uns quants preceptes bàsics que ens poden ser útils en les diverses situacions de conflicte que ens trobem al llarg de la nostra vida.

El nombre del viento

Per si encara no s’ha notat, el meu gènere preferit és el fantàstic.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat: Com una novel·la fantàstica pot trobar-se tant freqüentment a les llibreries? Almenys per on m’he mogut jo es troba molt més sovint que SOIAF. Vaig decidir llegir-la, però donada la seva qualitat de best-seller no tenia gaires esperances de trobar-me amb un bon llibre... I que equivocat que estava!

Argument: A un poble perdut arriba un autor interessat a escriure biografies de les persones més importants del seu temps, allí es troba amb el propietari de la taberna, que és ni més ni menys que el llegendari Kvothe, heroi per molts i malvat per altres. Kvothe accedeix a narrar-li la seva història en tres dies, i cada dia és una novel·la. Aquesta és doncs la primera novel·la de tres que narren la seva vida.

Ens trobem davant un elogi a les històries del boca-orella, les llegendes, cançons i rondalles. Tot i ser la seva primera novel·la, el senyor Rothfuss aconsegueix fer-te una fantasia coherent i sentir-la com si fossis a una cabana a prop d’una llar de foc. De fet, no m’he sentit mai tant a prop de sentir una cançó sense usar les orelles com en aquest llibre.

Un altre dels seus principals atractius, encara que sembli incoherent, és fer d'aquest llibre una paròdia seriosa del gènere fantàstic. M’explico: Ens trobem amb un narrador (Kvothe) d’ànim depressiu, i sense ganes de bromes, que ens presenta una vida plagada de rumors, però com és normal, es dedica a desmentir-los o matitzar-los un a un, creant una ruptura massiva d’estereotips del gènere fantàstic. Així doncs sense fer-los desaparèixer desmitifica la màgia i els animals mitològics, i ja que el llibre parla de l’adolescència, se’n fot (seriosament és clar) de Harry Potter i el seu col·legi. Aqui no hi ha companys de viatge complementaris, ni profecies, ni mestres que es moren després d’ensenyar tot el que saben...

El principal punt negatiu no és culpa de l’autor sinó de la editorial espanyola: Ni en la contraportada ni enlloc t’avisa que és la primera part d’una trilogia! Tot i que el ritme del llibre és bo, a partir de la segona meitat em semblava que la història anava massa lenta per acabar-se, això va crear una falsa sensació de llibre lent, esperant coses que en veritat no passen i acabant amb una falsa desil·lusió de llibre a mitges. Aquest mal gust de boca final que essent justos, no és culpa de la novel·la (tot i que últimament estic fart de llibres inacabats...) m'obliga a no ficar-li més que Notable.

Sang vessada

La novel·la negra sueca està de moda. Després del costumbrista i efectiu Henning Mankell va aparèixer Stieg Larsson amb una exel·lent trilogia, però que va comportar un excessiu boom mediàtic per la literatura detectivesca escandinava. És en aquell moment quan varen aparèixer varis autors al mercat tant en català com en castellà com la Camilla Läckberg o l'autora en qüestió d'aquest llibre: Asa Larsson.

Sang vessada és la seva segona novel·la, on segueix les peripècies de l'heroïna del primer llibre. De fet, d'heroïna en té poc, ja que es passa tot el llibre depressiva i obsessionada per les accions comeses en l'anterior best seller...
El llibre ens explica com aquesta advocada protagonista intenta recuperar-se de les vivències viscudes anant a la seva terra natal on vès per on, tornarà a enfrontar-se a un nou crim, en aquest cas una rectora de parròquia penja s'una cadena de ferro davant de l'orgue de l'església.

La història ens l'explica cada tram des del punt de vista d'un personatge concret, sigui la protagonista, una policia, el barman, el veí del costat, un mossèn, un altre mossèn... I aqui radica el problema d'aquest llibre: El punt de vista no para de moure's d'un costat a l'altre sense un punt fix, això acaba marejant el lector i fa perdre el més mínim interès pel llibre. Si a més es suma que la protagonista és avorrida i amargada s'aconsegueix que al final la troballa de l'assassí deixi completament indiferent.

En resum, suspenc aquest llibre, sap greu que per culpa del boom Larsson es llegeixi més aquest tipus de novel·les quan és segur que hi han millors novel·les negres per descobrir a la nostra terra.

Com una sèrie televisiva pot aconseguir acabar una saga literària: Història de SOIAF

Sempre hi ha una primera vegada per tot:
- Per primera vegada no faré una crítica a un llibre
- Per primera vegada parlaré d'una sèrie de televisió
- Per primera vegada repetiré comentaris per una novel·la que ja n'he parlat...

Estic parlant de l'única obra mestra que té aquest blog fins al moment, estic parlant evidentment, de Canción de hielo y fuego, traducció de Song of ice and fire (SOIAF).

I és que avui és un dia especial. Avui, 12 de juliol, després de 6 anys d'espera, George R.R Martin treu el 5è volum de la saga!

Vull deixar constància de tota la bibliografia de Martin relacionada amb SOIAF:

SOIAF consta de:
- A Game of Thrones (1996)
- A Clash of Kings (1998)
- A Storm of Swords (2000)
- A Feast fot Crows (2005)
Aquests 4 ja comentats en el post de desembre de 2010
- A Dance with Dragons (2011, la causa d'aquest post)
- The winds of winter (pròximament)
- A Dream of Spring (pròximament)

Hi han també 3 novel·letes curtes del mateix món anomenades "Tales of Dunk and Egg" la història passa 90 anys abans de les novel·les de SOIAF, de moment ha escrit:
- The Hedge Knight (1998)
- The Sworn Sword (2003)
- The Mystery Knight (2010)
- Té com a mínim un altre llibre en projecció de la saga. Els tinc pendents de llegir.

I per acabar la bibliografia hi ha la nova sèrie de televisió: "Juego de tronos", emesa pel Canal plus aquests últims mesos. Aquesta sèrie és l'adaptació d'un llibre de SOIAF per temporada, per tant de moment tenen guió per 5 temporades...

Aprofito per fer una petita crítica de la sèrie: Després d'un primer capítol més aviat decepcionant, en part per culpa de la gran feina que hi ha en presentar personatges, la sèrie millora a poc a poquet, essent realment bona a partir del 4-5è capítol. I és que els diàlegs no tenen pèrdua, els paisatges de fantasia són molt aconseguits i és clar, la història s'ho val. A més a més aporta novetats als fidels lectors! Hi han aspectes de personatges desconegudes a la novel·la (almenys fins al volum 4) que te les explica la sèrie! Això es deu a que aprofita punts de vista totalment desconeguts a la novel·la així doncs veus converses que mai es van llegir per no ser personatges principals. Gran trumfo!
Com a part negativa trobo que li falta un punt de tensió (potser només passa als que ja se saben la història...) i tenen un seriòs problema per crear multituds... Per posar un exemple, la caravana de Khal Drogo sembla una petita excursió i no l'exèrcit que ens ven el llibre...


Hom es pot pensar que per la sortida del llibre no n'hi ha per fer un post al blog, però si un sap la història s'adonarà que si val la pena:
El senyor G.R.R Martin (per cert, us heu fixat amb les grans similituds en les sigles amb J.R.R Tolkien?!) Va editar els 3 primers volums en 4 anys, però si seguiu la bibliografia veureu que va tenir una crisi per seguir endavant: No sabia com afrontar i continuar la història d'uns personatges molt concrets per por d'espatllar l'obra, fins que al final va decidir el següent: Ja que no s'atrevia a escriure sobre uns personatges, si que podia parlar dels que tenia clar com seguirien a l'obra. És així com va sorgir el quart volum, Feast for crows el 2005, que no és res més que la història de la meitat dels personatges del 5è llibre. Per tant podríem dir que aquest 5è volum que acaba de sortir portava del 2000 al 2011 en construcció!
Un cop editat el quart volum varen passar els anys i els anys... i l'home no treia llibre per la desesperació dels fans, i jo sincerament, començava a dubtar que se'n sortís (a tenir en compte que l'home ja té els seus quasi 63 anys...)

Aqui és quan entra en escena la sèrie "Juego de tronos", Es basa en un llibre per temporada, per tant en 4 anys els guionistes s'haurien quedat sense material... Així doncs Martin té pressa: Ha d'acabar els 3 llibres que li falten en els pròxims 5 anys!

Ho aconseguirà? De moment ha fet el primer pas: A dance with dragons ja és aqui.

The Unexpected Guest

La meva mare és una fan d'Agatha Christie. A casa meva hi ha pràcticament la col·lecció completa en castellà de la prolífica escriptora anglesa. Des de fa un temps, la meva mare està rellegint els llibres en versió original. Són llibres senzills que permeten una lectura àgil, i fa poc n'hi vaig portar alguns dels USA. D'aquests em va recomanar que em llegís 'The Unexpected Guest'.

'The Unexpected Guest' és una obra particular de Christie que va ser escrita per a ser una obra de teatre, i que ha estat adaptada com a novel·la per Charles Osborne. Una vegada més Christie ens mostra una part del crim i pàgina rera pàgina ens va donant evidències que ens acosten a la solució de l'enigma. Tot i la descomunal quantitat de crims que l'escriptora va plantejar al llarg de la seva carrera, aconsegueix sorprendre al lector en el final de molts dels seus llibres. Fa molt que no els llegeixo, però si he de triar em quedo amb els finals de 'Murder on the Orient Express' o 'Ten Little Niggers'. En el cas de 'The Unexpected Guest' el final és sorprenent, però reconec que aquest cop me l'esperava. Christie ofereix una solució alternativa a l'enigma d'una manera no prou sutil, el que t'obliga a descartar-la i si li dones prou voltes se't pot acudir la veritable solució.

Aquesta novel·la no és el millor exemple de l'escriptora de novel·la detectivesca més prolífica de tots els temps i la segona escriptora més venuda en tots els gèneres (només William Shakespeare ha venut més llibres que ella), però aquest blog no estaria complet si no haguéssim inclòs un comentari de Christie. De nota li poso un suficient.

Com a curiositat final, us diré que a Christie no li agradaven les adaptacions que es feien de les seves novel·les pel teatre. De fet, es veia incapaç d'adaptar-ne algunes i fins i tot, un cop escrites els hi augurava un breu temps de vida. Així va pronosticar que Mousetrap, una obra que ha estat al teatres els quasi seixanta anys que fa que es va escriure, sobreviuria poc més d'un any a les sales.

Emma

Quan era adolescent, amb un bon amic vàrem decidir que cada un es llegiria una d'aquelles novel·les romàntiques de tapa rosa, foto fogosa i títol apassionat que sempre n'estan plenes les estanteries dels grans magatzems. Cada un en llegiria una de diferent i a l'acabar els posaríem en comú. A mi em va tocar "pasión otoñal" de la Candance Camp, elegit per ser la tapa amb la foto més fogosa (he afegit la tapa del llibre al final de la crítica, no té pèrdua). La considero una gran experiència, sobretot quan quedàvem amb l'amic en qüestió i rèiem de les cites que recordàvem dels corresponents llibres. La novel·la en si que recordi no va ser res de l'altre món, (el que esperava d'ella) però en contra del que pensava al principi, quan vaig acabar vaig concloure que poden ser novel·les molt dignes, i que si me'n queia una altra a les mans (mínimament recomanada) no li faria un lleig.

He llegit altres novel·les romàntiques (com la mecànica del cor, exposada no fa massa al blog), però si faig aquest pròleg és per l'autora: Jane Austen. No crec que sigui la pionera de la novel·la romàntica, però està clar que és un dels màxims exponents clàssics, dels quals actualment moltes autores del gènere tenen molts clixés extrets de la seva obra.

Argument: Emma és una noia de 21 anys adinerada, intel·ligent i consentida pel seu pare. Com que està avorrida, fa una amiga nova de menor classe social (la Harriet) i juga a buscar-li un marit perfecte. Per aquest fi manipula a la gent que l'envolta, provocant un seguit d'embolics.

Darrere aquest argument en principi no massa atraient he trobat una novel·la que classifico d'excel·lent. Vaig a exposar els motius:

1- Una gran capacitat d'expressar relacions sentimentals en paper. Pots arribar a tenir una comprensió total d'una relació amb cada matís, la importància d'una paraula ben dita o la d'una de mal dita. L'Emma és un personatge tant intel·ligent que sempre sap la paraula correcta que s'ha de dir per mantenir unes relacions, siguin d'amistat o d'alguna cosa més.

2- L'ambientació: Inicis de segle XIX a un poblet campestre d'Anglaterra, amb uns costums detalladament explicats, les classes socials, la importància (vital!) d'un bon casament per una dona, les festes, els balls... Això és costumbrisme ben explicat. En aquest punt li guanya la partida a Tolstoy (últim costumbrista que he llegit)

3- Un cop entens qui és cada personatge... Enganxa! Romàntic i costumbrista i estava enganxadíssim!! Em vaig llegir 600 pàgines en 2 setmanes! Buscàvem un autor complet? Jane Austen!

4- La trama porta aquell tipus de sorpreses que faràs mitja volta al llibre per buscar si quadra tot plegat (guardant mooolt les distàncies, a l'estil el sexto sentido, que valia la pena tornar a veure la peli per lligar caps)

Per posar alguna cosa negativa, considero que es recrea massa amb el final de la novel·la, quan tot està al sac i ben lligat hi han unes pàgines on t'explica què fan els personatges que no aporta massa a l'obra, però bé, estic parlant d'unes 10 pàgines d'un total de 600...

Curiositat final: Hi ha 2 pel·lícules contemporànies sobre aquest llibre: Emma (1996) amb la Gwyneth Paltrow de protagonista, i Fuera de Onda (1995) una versió en el món actual per adolescents (tot passa en un institut) on la protagonista era l'Alicia Silverstone.

La biblia de barro

Tinc una companya de feina que li agrada molt aquesta autora: Júlia Navarro. Fa temps que me la recomanava i ja anava essent hora de llegir-ne alguna cosa, i és que si a mi em recomanen un llibre difícilment podré estar de llegir-me'l!

Argument: A partir d'unes pistes arqueològiques es creu que es pot trobar enterrada la "biblia de barro"a un poblet de l'Iraq: un gènesi de la bíblia escrita per Abraham, cosa que si és cert canviarà el trascurs de la història. El problema és que es decideix buscar-la 3 mesos abans no esclati la guerra d'Iraq, i que hi ha massa gent interessada en aquesta biblia, i no tothom té bones intencions...

Amb aquestes premises sembla que podríem incorporar la novel·la al gènere "aventures arqueològiques", iniciades amb el mític Indiana Jones, i tornades a posar de moda amb Dan Brown, (per cert, per mi la millor del gènere és Matilde Asensi). Doncs bé, si hom s'espera una novel·la d'aquest tipus acabarà mooolt decepcionat!

El que comença a ser una aventura arqueològica, on incorpora flashbacks de l'època on hauria d'haver viscut Abraham (flashbacks que em semblen prescindibles), acaba essent una intriga en el que predomina l'odi, la corrupció, i la guerra d'irak. L'autora aprofita la novel·la per opinar sobre aquests temes, i ho fa amb gràcia, però tot i això és un llibre que no acaba d'enganxar. Al principi perque hi han molts personatges i costa seguir el fil, i un cop ja el segueixes, l'autora no aconsegueix que t'estimis els personatges, de forma que al final t'és igual qui s'emporti la victòria a la trama.
En resum: li poso un suficient, un llibre molt ben escrit, un xic llarguet i que no acaba d'enganxar

La crisis ninja y otros misterios de la economía actual

Toca economia.

I mira que jo d'economia no hi entenc ni un rave... De fet per això em vaig posar a llegir aquest llibre: Per entendre'n una mica més.

Leopoldo Abadia és un home jubilat benestant amb 38 néts (!) que ha passat aquest últims anys intentant entendre com va començar la crisi, i ara que ja ho ha entès ho explica en conferències, entrevistes, pàgines webs... i en aquest llibre.

La fita més important que aconsegueix és que una persona absolutament nul·la per l'economia com jo, sigui capaç d'entendre el perquè comença la crisi econòmica, com es desenvolupa i com arriba fins a nosaltres. També proposa maneres de com a mínim, no empitjorar-la, perquè ell, com tothom, no té la solució de la crisi...

Prefereixo no ficar-me en crítica de continguts. Només pensar en explicar de què va, em fa venir mal de cap... Però suposo que el que diu és encertat ja que m'he ficat en un parell de forums sobre el tema i sembla que majoritàriament li dónen la raó.

Del que si que parlaré és de la forma: S'ha d'entendre que l'autor no és un novel·lista i que escriu com sap, però tot i això té un to paternalista que potser al principi fa gràcia, però poc a poc va fent ràbia. Si això s'hi suma que el llibre és un xic repetitiu i que la temàtica no és precisament la meva preferida... personalment he acabant odiant el llibre, esperava acabar-lo d'una punyetera vegada. Té nassos la cosa, se m'ha fet llarg un llibre de 200 pàgines!

Es fa difícil de puntuar: Per continguts seria un notable, per forma un molt deficient... Posem-li un sufi

Noble House

"And I know that however much I try, however much I read or listen or ask, I'll never really know very much about Hong Kong Chinese or about Hong Kong. Never.

I'll only ever scratch the surface."

She laughed. "It's the same everywhere."

"Oh no, no it isn't. This's the potpourri of Asia. Take the guy -the one in the third box over- the rotund Chinese. He's a millionaire many times over. His wife's a kleptomaniac so whenever she goes out he has his people follow her secretly and every time she steals something, his fellows pay for it. All the stores know her and him and it's all very civilized -where else in the world would you do that?"

Aquest és un fragment d'una conversa entre la Casey, una de les protagonistes, i en Peter Marlowe, un escriptor que està recollint informació sobre Hong Honk per escriure un llibre de la ciutat (!). Em quedo amb aquesta porció de 'Noble House' (James Clavell, 1981) perquè hi veig una picada d'ullet de Clavell, donant-nos a entendre que la realitat de Hong Honk no es pot resumir en un llibre, ni en un com aquest de 1400 pàgines. Per primer vegada tinc la sensació que Clavell s'ha personificat en un dels seus llibres. Marlowe, tot i no ser protagonista, té intervencions claus en la trama però sempre de manera indirecta. Malauradament he comès l'error d'anar a contrastar el que em temia a la wiki, i he descobert que tinc raó... i que hagués hagut de llegir 'King Rat' abans de 'Noble House'. No dic res més perquè us també us espatllaria part de la possible trama de 'King Rat'.

En el mateix escenari de 'Tai-Pan' Clavell ens descobreix la complexitat de la societat del Hong Honk dels anys 60 a través de la història que envolta els descents dels protagonistes de 'Tai-Pan'. 'Noble House' no és una continuació natural de la darrera, i per tant es pot llegir de manera independent, però és recomanable llegir-la després 'Tai-Pan'. El que no hem de fer és llegir-la abans perquè revel·la massa detalls de la història que allà s'hi explica.

El més sorprenent de la novel·la és que tot i la seva extensió, tota la trama transcorre en poc més d'una setmana. En aquests deu dies suceeixen tot tipus d'aventures a la dotzena de personatges principals que ens descriu Clavell. N'hi ha de tots colors: robatoris, segrestos, tràfic, catàstrofes naturals i financeres, amor i poder. El repte de Clavell és mantenir l'interés del lector en una novel·la tan llarga, i ho aconsegueix en gran mesura però no va acaparar la meva completa atenció i per això no la qualifico d'excel·lent. He de reconèixer que la trama té un gran component finançer que no és del meu interès, i que novel·la em va engaxar a cavall entre Szczecin i Donostia.

Finalment, deixeu-me fer un apunt sobre la saga d'Àsia de Clavell. Estic convençut que no és possible entendre la mentalitat oriental (i els matissos xinesos o japonesos) llegint la saga asiàtica de James Clavell, però després d'haver-ne llegit tres volums ('Shogun', 'Tai-Pan' i 'Noble House') sóc més conscient de la seva particularitat. La saga es composa de:

- Shogun (Japó, 1600)

- Tai Pan (Hong Kong, 1841)

- Gai-Jin (Japó 1862)

- King Rat (Singapore 1945)

- Noble House (Hong Kong, 1963)

- Whirlwind (Iran, 1979)

Cal respectar l'ordre narratiu en la mesura del possible, i no només dins d'un mateix país. A 'Noble House' revelen detalls claus de 'Tai Pan' i també de 'King Rat'. També s'hi esmenten algun detall de 'Shogun' (però no és res més que una picada d'ullet als lectors fidels) i és possible que faci alguna referència intrascendent a 'Gai-Jin'. Shogun és una novel·la excel·lent, amb tocs d'obra mestra. Tai-Pain em va decepcionar i la vaig catalogar de correcta. Amb 'Noble House' he recuperat la meva fe en Clavell, i per això qualifico la novel·la de notable. Segurament és qüestió de temps que torni a caure en la tentació i em llegeixi 'King Rat'; ja la tinc a la meva estanteria.

La mecànica del cor

Aquesta petita novel·la me la van regalar per Nadal a la feina: Amb una portada per nens, com de dibuixos animats, acompanyada d'una sinopsi molt atraient, però també de caire infantil... I jo pensant: S'ha de llegir de tot! Amb el que em va agradar Harry Potter, segur que pots amb aquest!

Mathias Malthieu (l'autor) ens relata la història d'un noi nascut a la nit més freda de la història, motiu pel qual se li va congelar el cor i se li va substituir per un rellotge de fusta. Amb aquest cor artificial però, el protagonista haurà de seguir 3 normes perque el cor no es trenqui i per tant, pugui sobreviure:
1-No toquis les agulles
2- Domina la ràbia
3- No t'enamoris mai

A partir d'aquesta premisa tant atraient l'autor ens porta per una novel·la curta (altre cop, només 168 pàgines) romàntica però trepidant; amb un caire infantil, però que no se n'està de mostrar escenes amb cruesa; Aconsegueix sumar una narració excel·lent amb una escriptura majestuosa... que no deixa de ser infantiloide (entra dintre dels escriptors-narradors, per més informació, llegir comentaris d'Ana Karenina), i un final que pot agradar més o menys, però no deixarà indiferent.

En el tema defectes tots són molt subjectius, en conec més d'un/a que no li agradarà el final (per mi personalment li dona certa gràcia al llibre). Jo en canvi em queixo (a risc de fer-me reiteratiu...) que el trobo curt, i bé, com a bon representant del sexe masculí, les novel·les amb tocs tant romàntics com aquesta no són el meu fort.
Qualificació final: Notable

Balzac i la petita modista xinesa

Em vaig llegir aquesta petita novel·la de Dai Sijie fa uns 2 mesos (últimament llegeixo més que no pas escric...) amb la curiositat de buscar una història de móns llunyans sense pretencions. I què em vaig trobar?

És un relat curt de només 163 pàgines (cosa que a mi personalment les novel·les curtes quasi sempre se'm queden com el seu nom indica, curtes) on ens explica una història on 2 adolescents xinesos considerats "intel·lectuals", en plena etapa de Mao Tse Tung, els separen de les seves famílies i els envien a un poble perdut a les muntanyes per dur a terme el s'anomena la "reeducació". Allí, en un món sense llibres, descubriran amagats unes novel·les prohibides pel règim.

És una novel·la distreta, amb certes pretensions (el llibre és una crítica a l'antic règim de Mao), on aprens de la història recent xinesa i intenta inculcar l'hàbit de llegir. És dolça i tendre... però tot i això... és una història que sé que em passarà desaparcebuda amb el temps, no té aquell punt que em faci tenir-la per especial.

Com he indicat a dalt, tinc una gran mania a les històries curtes, Sempre s'acaben quan amb prou feines començo a entrar a la història i això fa que no m'involucri en elles. Quasi sempre em decepcionen. Suposo que és el que m'ha tornat a passar amb aquesta novel·la. I no aprenc, segueixo llegint novel·les curtes...

En resum: la dóno de Correcte

Com a curiositat final: Com a gran fan declarat de Dumas, em va encantar que un dels llibres prohibits més àmpliament comentats és... El conde de Montecristo. Almenys amb això coincidim amb l'autor, la passió per aquesta gran novel·la!

Invisible Men

Una obra curta de H.G.Wells, més conegut per novel·les com 'La guerra dels móns', 'L'illa del Dr. Moreau', 'La màquina del temps' o 'El menjar dels Déus'. Per cert, vaig provar de llegir-me aquesta última però em vaig quedar a mitges i ara no sé on para... Wells és conegut per la capacitat d'avançar-se al seu temps, i donar tot tipus de detalls verosímils sobre la ficció que planteja. Ja m'agradaria que els escriptors contemporanis (no diguem ja els cineastas) fossin tan primmirats a l'hora d'ajustar les seves fantasies al coneixement científic actual. Wells suggereix en aquesta novel·la que la invisibilitat s'aconseguiria canviant l'índex refractiu dels components del cos humà per tal de que aquests reflexin la llum i no la refractin, d'acord amb les lleis físiques actuals. Wells no comenta les conseqüències que la invisibilitat podria tenir en els òrgans humans, a excepció de l'organ més important de tots: l'ull. Admet que la invisibilitat en humans és un pèl absurda perquè la llum no refractaria en el cristal·lí, i els pigments de la retina no podrien absorvir-la i per tant l'home invisible seria cec. No obstant, Wells relaxa el rigor científic de la novel·la, per tal d'atorgar al personatge principal d'una qualitat formidable no pas d'un inconvenient fatal. Curiosament la idea que Wells exposa a la novel·la (publicada l'any 1897) va ser portada a la pràctica pocs anys més tard pel Prof. Werner Spalteholtz. L'any 1911 el Prof. Spalteholtz va crear decolorejar texits animals en salicilat de metil, donant-els-hi una aparença transparent.

La única decepció del llibre és la falta del component sexual. Ignoro si és per l'època, l'educació de Wells, o el pudor, però Wells obvia aquesta possibilitat. Totes les pel·lícules que he vist sobre la possibilitat d'un home invisible exploten aquest fet de manera més o menys afortunada, però és obvi que la invisibilitat seria la qualitat més preuada per un 'voyeur', i això donaria cert joc a la novel·la. Precisament trobo que algunes novel·les (no diguem a pel·lícules!) tendeixen a recórrer al sexe de manera gratuïta, però aquí l'he trobat a faltar. Potser si la novel·la fos més llarga aquesta situació hi hagués tingut cabuda, així com altres situacions on l'home invisible pogués treure més partit de la seva condició, per exemple en un clima més adequat. Em quedo amb la impressió que Wells purament ens exposa els incovenients de la invisibilitat, fent-nos conscients de maledicció que comporta, de com això allunya el personatge de la societat i finalment el transforma en un ésser malvat. Per la resta és un llibre correcte, que entreté i fa rumiar, aconseguint posar-te a la pell del personatge.

Ana Karenina

Toca clàssic
Toca Rússia
Toca Segle XIX

No és el primer llibre de Leon Tolstoi que llegeixo. Vaig llegir el gran "Guerra y paz" fa 9 anys i en tinc un grandíssim record. Aquella novel·la parlava sobre la guerra napoleònica a Rússia, aquesta novel·la en canvi, no té una temàtica tan clara.

El llibre és una dissecció molt detallada de la societat aristocràtica russa del segle XIX a partir de sobretot 2 personatges: Ana Karenina, una dona que tot i tenir una vida suposadament ideal decideix trencar amb els esquemes que marca la seva societat, i Constantin Levin, un terratinent que no li agrada l'aristocràcia russa però que ha de conviure amb ella. Per cert, aquests dos personatges protagonistes en les més de 1000 pàgines que té el llibre només es troben 1 sola vegada cara a cara!

Destaco 4 característiques de la novel·la
1- Psicologia: Tolstoi és un especialista per fer entendre la manera de pensar de cada personatge. Aquest fet humanitza molt els personatges i els fas més teus. També provoca que l'obra parli de sentiments, així doncs et fa entendre com es crea l'enamorament, perque es dona tanta importància al "què diran", com una persona pot convertir-se en obsessiva fins a tenir idees psiquiàtricament inestables...
2- Costumbrisme: La novel·la és un compendi de situacions quotidianes de l'època: Et descriu en tot detall l'agricultura, la caça, una cursa de cavalls, un casament, un part, una defunció, unes eleccions... En aquest sentit tot i que em sol agradar, arriba a un punt excessiu, allargant el llibre innecessàriament
3- El món femení: Trobo realment sorprenent i més sabent en l'època en què s'escriu que un autor masculí pugui entendre tant bé la femineitat (He après un parell de coses amb aquest llibre jeje...)
4- Filosofia: Tractat sobretot pel personatge de Levin, durant l'obra es parla sobre varis temes com la existència de Déu, la mort o el significat del bé i el mal. És una temàtica que pot ser feixuga però per a mi personalment enriqueix l'obra En resum ens trobem davant d'una novel·la completíssima pel que puc entendre que es consideri una obra mestra de la literatura mundial. Ara bé, aqui estic per posar la meva opinió personal, i per mi peca d'excessivament llarga i feixuga, tant que al final tenia ganes d'acabar-la. Tolstoi m'agrada, però prefereixo "Guerra y paz". És per això que la deixo de Notable.

Desaparecida

Aquest llibre va caure de regal de Nadal i entra (pels pèls) en el meu petit cicle de novel·les d'espionatge. El llibre (que porta com a subtítol "Una historia de Myron Bolitar") és d'un autor que per mi era desconegut, anomenat Harlan Coben. És un nordamericà que es dedica a la novel·la negra, sobretot especialitzat en fer novel·les d'un mateix personatge, temàtica últimament de moda, ja que ho fan altres autors com Mankell amb el seu Wallander, l'actualment arxifamòs Stieg Larsson amb el seu Blomkvist, o Montalban amb el seu Carvalho.

El personatge en qüestió s'anomena Myron Bolitar i aquesta és la seva novena novel·la. El llibre tracta d'una dona desapareguda que retorna després de 8 anys desapareguda, per motius que faran que Myron investigui un assassinat que el portarà, entre d'altres, a veure's amb els serveis d'espionatge de diferents països.

La novel·la està escrita en primera persona, i entrar en la personalitat del protagonista és el principal atractiu de la novel·la: Myron és un egocentrista i un narcisista fins a dir prou, creant unes escenes d'allò més còmiques.
Un exemple concret que poso en situació: Myron es troba en una aduana, i al contactar amb l'aduanera (dona) escriu: "Le sonreí, sin pasarme del encanto Bolitar. No quería que la pobre mujer comenzase a desnudarse detrás del mostrador"

Aquesta personalitat tant original fa que el llibre ja enganxi només per buscar la següent barbaritat. Però no només enganxa per això, ja que el llibre és trepidant, el pobre Myron no para de passar-li coses i de fet per mi aquest és el seu principal defecte: La immediatesa dels aconteixements.
Tot passa a una velocitat tant vertiginosa que el llibre acaba perdent credibilitat. En aquest aspecte, la velocitat, em recorda molt al mític "Código da Vinci" famòs perque l'autor no para de buscar el "cliffhanger", encara que sigui a base d'espatllar la novel·la.
És per això que tot i que té un protagonista molt original i una gran posada en escena, per mi les formes espatllen la novel·la, pel que no li puc donar més que un suficient

Odessa

Bon any!
Estic fent un petit cicle de llibres d'espionatge, i després de Follet, com no, havia d'anar a buscar al gran mestre en aquest gènere: Forsyth.
I ha tocat Odessa per dues raons: Havia sentit a dir que és un dels seus 3-4 millors llibres (per darrere de Chacal i El cuarto protocolo), i l'altre raó és òbvia: És l'únic de Forsyth que tenia a mà.
Entrem a la novela: Als anys 60, un periodista troba per atzar el diari d'un jueu que recentment s'ha suicidat, on explica l'holocaust i parla en concret d'un comandant nazi molt sanguinari. A partir d'aquest diari el periodista decideix investigar què se n'ha fet del nazi en qüestió per tal de fer justícia.
Com tots els llibres de Forsyth, té un gran inici (per cert, un dia d'aquests he de parlar sobre inicis de llibres, m'encanten sobretot les primeres grans frases... i Forsyth en aquest tema és dels millors). Un cop entrat a la trama fa un gran treball de documentació per posar el lector en situació, i potser aquest és per mi el seu gran defecte: Fa novel·les tant ben documentades que hi han estones que avorreixen, i Odessa no és una excepció, i si la documentació és sobre nazisme i holocaust, un tema que personalment, ja n'he llegit massa, pot fer-se cansat.
De fet, Forsyth es passa quasibé mig llibre documentant al lector per entrar a la trama que de veritat interessa: L'espionatge. Es fa esperar però quan arriba enganxa i et té lligat al llibre fins al final, a vegades amb sortides brillants, d'altres excessivament atzaroses.
En resum, dóno la novela de correcta, i per motius personals si ens posem a comparar, prefereixo al meu Ken Follet