La clave está en Rebeca

Desde la meva adolescència Ken Follet ha estat sempre un dels meus autors més recurrents, i és que llegir “los pilares de la tierra” als 16 anys marca molt. És un autor que sempre va carregat de tòpics i que és especialista en escenes impossibles, a vegades massa increïbles, però tot i això li tinc certa estima. Els seus llibres enganxen, entretenen i a més a molts d’ells aprens quelcom.
Aquest llibre en concret compleix tots els criteris per ser un llibre de Follet, però entrem en l'argument: Ens trobem davant un llibre d'espionatge. En plena II Guerra Mundial un espia alemany entra a El Caire per descobrir els plans dels aliats i poder transmetre la informació als nazis, en aquest cas al mític coronel Rommel. A partir d'aqui hi ha una lluita entre l'espia i contraespionatge aliat on hi caben escenes d'acció, de sexe i inclòs l'amor. Tot el llibre és una lluita entre el perseguidor i el perseguit non stop i això el fa trepidant, i a més et fa veure un costat poc conegut de la guerra.

Els defectes principals del llibre són els de sempre en Follet, en concret en parlaré de 2:
-Previsibilitat: Si has llegit Ken Follet saps de quin peu calça, i això fa les seves novel·les més aviat previsibles, però la estructura d'aquesta en concret fa augmentar la previsibilitat un grau més del compte.
- Incredibilitat d'alguna escena: Els personatges tenen una personalitat i unes actituds molt marcades, però per necessitats del guió a les últimes pàgines (i només a les últimes) alguns personatges actuen de forma incoherent segons la personalitat ensenyada prèviament.

En resum, considero que les avantatges superen els inconvenients, per tant la dono de correcta. De lo milloret que he llegit de Follet. Bon Nadal!

Canción de hielo y fuego

Quina gran lectura!

Per fi m’he acabat els llibres escrits d’aquesta saga, una experiència única.

L’autor és G.R.R Martin (Unes inicials que recorden a un altre gran mite del gènere...) i ja ha editat 4 volums d’unes 800 pàgines cadascun. L’obra és de gènere “fantasia heroica”, anomenada per l’aparició d’un o varis herois, on a vegades apareix màgia i que acostumen a passar durant èpoques remotes o móns fantàstics.

Argument: Un món fantàstic on els seus habitants viuen en una època medieval i on existeixen diferents regnes, un d’ells predomina gràcies a les conquestes del seu rei. Ens presenten diferents lords, governants dels seus regnes amb les seves famílies, unes més protagonistes que d’altres, unes més ben intencionades que d’altres, que participen en el que dóna títol al primer llibre: el “juego de tronos”. Apareixen traïcions, batalles, tornejos, sexe, traïcions, màgia, assassinats, traïcions...

El número de personatges és summament ampli: Personatges principals que al final no ho són tant, secundaris que al final són protagonistes, tots molt ben construïts, que evolucionen en el pas dels llibres sense perdre el sentit de l’obra.

Sobretot els 3 primers llibres són una obra mestra, i això és degut a:

1- Són unes novel·les imprevisibles, al primer llibre no les veus venir, i al tercer, quan et penses que et coneixes l’autor i ja no et sorprendrà més... Ho torna a aconseguir

2- La cruesa de la història: Martin no s’està de floretes precisament, hi ha escenes gore, d’altres molt dures, d’altres terrorífiques. Només arribant a les 100 primeres pàgines del primer llibre ja es veu quines maneres apunta la novel·la. Hi ha moments en què et venen ganes de tirar el llibre i dir: Aquesta no te la perdono Martin!, però tot i això segueixes... i perdones.

3- Dóna la sensació en tot moment que tot està planejat, cada aparició, ada acte dels personatges... que més endavant ens enterarem el perquè de tot plegat. En aquest sentit recorda a la sèrie Lost, de moment però no podem saber si tot quedarà tant bé

4- La Pre-Novel·la: De bon principi t’expliquen coses que ja han passat. Batalles, antics herois, històries d’amor... Tot això crea un ambient de context històric, llegendes prèvies i cançons que ambienten molt bé les novel·les. Fa pensar que Martin podria tenir el seu propi Silmarillion si volgués.

5- El punt de vista: Cada capítol el protagonista és un personatge diferent, i mentres el protagonista és un el temps transcorre pels altres personatges, això implica que a vegades t’enteris de coses a primera fila però en canvi hi ha aconteixements vitals que els veuràs de lluny, i inclòs d’altres no sabràs segur si han passat, ja que només són rumors... Això et fa enganxar al llibre esperant arribar al capítol del personatge rumorejat per veure què hi ha de veritat en tot allò.

Tot i que la considero una obra mestra li trobo dos punts negatius:

1- La quarta novel·la: “Festín de cuevos”. Comences poc enganxat perque els protagonistes són els personatges secundaris de les altres novel·les. A més dóna la sensació que el llibre no arranca, com si Martin hagués gastat tota la pòlvora en els llibres anteriors. Prefereixo tenir una visió més optimista i pensar que està preparant la història pel que vindrà...

2- La història està inacabada, i el que és pitjor, Martin no està per la labor. Porta més de 5 anys sense editar nou llibre i actualment pensa més amb la sèrie que es farà sobre la saga...

En Resum: Obra mestra inacabada. El temps dirà si és una obra mestra com déu mana, però de moment jo sóc optimista en què Martin ho aconsegueixi.

P.D: Per fer dentetes explicaré la imatge de l'inici: Veiem a Jaime, amb la seva armadura daurada de la casa Lannister (la família de l'emblema del lleó) i la capa blanca de la guàrdia reial amb una espasa plena de sang. I és que acaba d'assassinar el rei Aeris II de la casa Targayden (la família de l'emblema del drac de tres caps), també apodat el rei boig. Tota l'escena passa a la sala del tro de la "Fortaleza Roja" on veiem al darrere el "Trono de hierro" forjada a partir de les espases dels enemics vençuts. A partir d'aquell dia a Jaime l'anomenaran "el matarreyes"

Encara que sembli mentida... No estic desvetllant cap misteri!

Tai-Pan

Es podria traduir el mot xinès Tai-Pan com a 'peix gros', referint-se a un home de negocis molt important. D'això tracta la segona novel·la de James Clavell a la saga d'Àsia, Tai-Pan, de les aventures i desventures de Dirk Struan, que domina la companyia d'exportacions més important a la Xina a mitjans del segle XIX.

És inevitable comparar aquest volum amb el cèlebre Shogun del mateix autor, ambientat en el japó feudal. I en la comparativa Tai-Pan surt perdent. No té el mateix ritme narratiu ni aconsegueix crear la mateixa atenció del lector, que es pot passar alguns capítols perdut en històries colaterals que no porten enlloc. Dóna la sensació d'haver estat escrit a batzegades, obrint certs fronts argumentals que després moren sense pena ni glòria, o fins i tot no se'ls hi dóna cap explicació. Tot el llibre se centra en el personatge protagonista i dóna poc peu als secundaris i, tot i el carisme de Struan, quan Clavell pretén dotar a alguns secundaris de vida pròpia, ens adonem que són caràcters buits, que no poden suportar el pes de la trama. El llibre no és dolent, però l'autor i la trama donaven per bastant més. Em pregunto com deu ser la pel·lícula, perquè certes escenes del llibre, inclòs el final, tenen aspecte de guió cinematogràfic. Dels pocs llibres que quedant-me només 30 pàgines les he deixades pel dia següent. L'etiqueto de correcta, perquè la novel·la està ben escrita i té escenes ben trobades. Em sembla que després d'aquesta l'única altra novel·la de Clavell que provaré de llegir és 'The Noble House', ambientat a la Xina moderna.

En favor de Clavell cal destacar l'esforç que fa -idènticament de com va fer a Shogun- per presentar el conflicte amb l'idioma. Aquest cop introdueix ben poques paraules xineses en el llibre, una llàstima, però fa parlar als xinesos un anglès macarrònic bastant críptic. Això, i l'intent de reflectar la poca cultura d'alguns personatges anglesos a través d'una parla simple i grotesca, fa que calgui un esforç inicial considerable per llegir la novel·la. Paraules com 'thee' (you), 'baint' (suposo que ve de ain't, equivalent a isn't o aren't), 'sorr' (sir), 'dinna' (don't), 'wot' o 'wat' (what), 'luv' (love), 'canna' (cannot), 'nae' o 'na' (no), 'aye' (yes), 'ken' (know) són ben freqüents, així com altres tretes lleugerament de context p.ex. 'lass' (noia jove) usat per referir-se a un col·lega (lad). En tot cas el pitjor són les frases que es canvien amb els sirvents xinesos, on es barreja el xinès macarrònic amb paraules tretes del propi xinès, el que ells anomenen 'pidgin'. La paraula anglesa precisament prové d'aquesta època en aquest precís context, tot i que avui es fa servir per referir-se a qualsevol tipus de llenguatge simplificat. Per posar un exemple: “Cow chillo think you dooa jig-jig with new cow chillo, heya?” (La noia jove creu que t'ho faràs amb la més nova)

Dràcula (Bram Stoker)

He tardat més de l’esperat a fer el comentari sobre Dràcula però per fi està acabat. De fet me’l vaig acabar fa 2 setmanes, però és el que té estar fora de vacances… Anem al tema:

Ja al començar el llibre crida l'atenció el sistema d'escriptura, ideal per al terror: Ens trobem un format de diaris personals dels seus protagonistes on t’expliquen el que han viscut i les expectatives que tenen, augmentant l’angoixa del què passarà al lector. Si a més de la sistemàtica s'hi suma un inici molt angoixant on veiem el protagonista ficant-se a la gola del llop sense veure-les venir molt lluny de casa seva, provoca que a les 100 pàgines del llibre estàs enganxat a una història trepidant. Quan la novel·la es trasllada de demarcació persisteix la gran tensió al desconegut, amb unes escenes d’angoixa que arriben al seu clímax amb encert... Però finalment s’arriba a la meitat del llibre.

I és que aquest llibre es pot separar en dues parts: Una primera trepidant, emocionant, angoixant, amb sensació d’estar llegint un llibre entre “excelent” i “obra mestra”. I una segona on ens trobem un punt d’inflecció on l’interès de la història canvia de rumb. Aquest canvi tot i ser necessari fa que la tensió viscuda fins al moment vagi decaient poc a poquet fins al final del llibre, i tot i que segueix essent distret, poc a poc la història va perdent la gràcia que tenia al principi. De fet, al final arriba un moment que l’ésser maquiavèlic i terrorífic acaba fent llastimeta i tot...

Vull comentar a més 2 curiositats:

Una positiva: A finals de segle XIX i parlen de transfusió de sang!! Gran genialitat! En aquell moment no es coneixien ni els grups sanguinis i això fa improbable el resultat final de les transfusions, però tot i així aquest punt científic m’encanta i l’aplaudeixo

Els protagonistes de la història són taaaant bones persones... Tot són bones paraules, tots s’entenen, no hi ha gens de malícia... En alguns moments tanta dolçor m’embafava. Em sembla que estava llegint els teletubbies...

En resum: Un llibre amb un inici genial però amb final desangelat. Li poso una nota final de “notable”

Sin noticias de Gurb

Aquesta setmana he passat uns dies a Girona i aprofitant l'insomni d'un parell de nits m'he llegit aquesta novel·la curta i satírica de Eduardo Mendoza. El llibre va sorgir del compendi de relats curts que l'autor escrivia per un diari de gran tirada i que aquí es recollen en una novel·la curta, tinguent tant d'èxit que ha estat traduïda a molts idiomes. És una novel·la sense grans pretensions que explica la història d'un extraterrestre que busca el seu company perdut en la Barcelona pre-olímpica. És prou recomanable com a distracció per un parell de tardes, et permet evadir-te parcialment dins d'aquest seguit d'anècodotes ridícules que puntualment t'arraquen una rialla. Si classifiquéssim les novel·les com a deficient, suficient, correcta, notable, excel·lent i obra mestra, aquesta la posaria en la categoria 'correcta'.

Frankenstein

Hola gent! Per trencar el gel faré un primer apunt literari Aquest any vaig començar l'any amb el propòsit lector (entre molts d'altres...) de llegir-me els 2 màxims clàssics del terror: Frankenstein i Dràcula. Els 2 escrits el mateix segle, i per això tenia la intenció de fer una petita comparativa dels 2 clàssics. Frankenstein està ja pulit, Dràcula encara estic de camí, és per això que em posaré amb Frankenstein. Frankenstein és un llibre del seu temps i es nota en cada pàgina: Romanticisme. És un compendi d'ideari tràgic, el protagonista des de bon principi està avessat a la desesperació, el lector sap de bon principi que tot acabarà com el rosari de l'aurora i tot i això a seguir llegint i a seguir patint... A mi, personalment, el massoquisme no és el meu fort i això fa que el llibre no m'hagi agradat, tot i això sóc conscient que el llibre té mèrit, ja que es va escriure el 1817, a aquella època ni en Poe havia començat a escriure, ni Bram Stoker no havia ni nascut. Per tant podríem dir que la senyora Shelley (per cert, una dona escrivint fa 200 anys també té molt de mèrit) és una de les primeres impulsores del gènere de Terror. Així doncs, si ets un romàntic massoquista que t'agrada el terror i els clàssics, aquest és el teu llibre. I de'n Dràcula porto una quarta part del llibre i m'està agradant fooorça més! En tot cas ja faré una ressenya més endavant... Fins la pròxima!

Primera paperina

Fa una colla d'anys que estem enganxats. Ho fem a totes hores, bé sigui per gaudir, per entretenir-nos, per aprendre o per feina. Des de que sabem llegir no hem parat de fer-ho; qualsevol cosa s'hi val, la qüestió és passar pàgines i hores. Pot ser una novel·la, un tractat o un llibre de text. Per això ens calia un espai on canviar impressions dels llibres que anem llegint, deixar constància del que pensàvem d'un cert llibre i agafar idees per noves lectures.

En aquest espai que avui inaugurem recollirem les impressions d'una colla d'addictes a lectura que de moment consta només de tres persones: JuanMa, Albert i Eduard. Estem oberts a admetre nous ionquis de la lectura, si us interessa formar-ne part poseu-vos en contacte amb nosaltres!

Apa, a llegir!