Las uvas de la ira

"Y por fin los enviados llegaban al fondo de la cuestión. El sistema de arrendamiento ya no funciona. Un hombre con un tractor puede sustituir a doce o catorce familias. Se le paga un sueldo y se queda uno con toda la cosecha. Lo tenemos que hacer. No nos gusta, pero el monstruo está enfermo. Algo le ha sucedido al monstruo.
Pero van a matar la tierra con el algodón.
Lo sabemos. Tenemos que obtener el algodón rápidamente antes de que la tierra muera. Entonces la venderemos. A montones de familias del este les gustará poseer un trozo de tierra.
Los arrendatarios levantaban la vista alarmados. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Cómo vamos a comer?
Os tendréis que ir de las tierras. Los arados saldrán por los portones.
Entonces los hombres acuclillados se erguían airados. El abuelo se cogió la tierra y tuvo que matar indios para que se fueran. Y Padre nació aquí y arrancó las malas hierbas y mató serpientes. Luego vino un mal año y tuvo que pedir prestado algo de dinero. Y nosotros nacimos aquí. Los que están en la puerta, nuestros hijos, nacieron aquí. Y Padre tuvo que pedir dinero prestado. Entonces el banco se apropió de la tierra, pero nos quedamos y conservamos una pequeña parte de la cosecha.
Ya lo sabemos, todo eso lo sabemos. No somos nosotros, es el banco. Un banco no es como un hombre, el propietario de cincuenta mil acres tampoco es como un hombre: es el monstruo.
Sí, claro, gritaban los arrendatarios, pero es nuestra tierra. Nosotros la medimos y la dividimos. Nacimos en ella, nos mataron aquí, morimos aquí. Aunque no sea buena sigue siendo nuestra. Esto es lo que la hace nuestra: nacer, trabajar, morir en ella. Esto es lo que da la propiedad, no un papel con números.
Lo sentimos. No somos nosotros, es el monstruo. El banco no es como un hombre.
Sí, pero el banco no está hecho más que de hombres. No, estás equivocado, estás muy equivocado. El banco es algo más que hombres. Fíjate que todos los hombres del banco detestan lo que el banco hace, pero aún así el banco lo hace. El banco es algo más que hombres, créeme. Es el monstruo. Los hombres lo crearon, pero no lo pueden controlar."

Aquest fragment és un extracte del sublim cinquè capítol de 'Las uvas de la Ira', que resumeix com més de sis milions de persones van perdre la seva feina als Estats Units (EEUU) i es van haver d'exiliar, sobretot, a l'oest del país. Aquesta novel·la icònica de John Steinbeck li va valer el premi Pullitzer l'any 1940. En el seu moment aquest llibre fou molt polèmic i atrevit, exposant cruament les repercusions dels dos fenòmens que van provocar un dels majors èxodes dins dels EEUU: el crack de 1929 i el conegut com a Dust Bowl. El primer fenomen és la caiguda més gran de la borsa  que han patit els EEUU en la seva història, que tingué unes conseqüències devastadores per l'economia del país. El segon és un dels més grans desastres ecològics del segle passat, que --com el seu nom indica-- és un fenomen meteorològic que implica grans quantitats de pols arrossegades per l'acció del vent. Aquest pols provenia del sòl que, degut un gran període de sequia i a una sobreexplotació de la terra en anys anteriors, s'assecà. Les tempestes de pols esdevingueren freqüents, portant malalties com la pneumonia de la pols, acabant de malmetre el sòl i les poques collites que hi podien créixer. La majoria de pagesos dels estats d'Oklahoma, Kansas, Texas, Nuevo México i Colorado hagueren d'emigrar i la fracció més gran ho feu cap a Califòrnia. El Dust Bowl va ser un dels primers avisos seriosos de l'impacte que l'home pot causar en el planeta. 

El llibre d'Steinbeck recull el calvari que passa una família d'okies (nom despectiu amb el que es referien als emigrants d'Oklahoma) en el seu intent de sobreviure en els coneguts com a anys bruts (dirty years, en referència a la pols latent). El llibre és una obra mestra, que converteix al lector en un membre més de la família Joad, recorreguent la famosa Ruta 66 i fent-li viure en primera persona tots els calvaris. Steinbeck posa molt d'ènfasi en l'aspecte emocional i com les catàstrofes transformen a l'ésser humà. A estones és una oda a la supervivència. Ho descriu amb tant de realisme que et porta a pensar que el propi autor ha viscut situacions similars. Al principi del llibre hi ha capítols genials destinats a descriure només un dels aspectes de la catàstrofe com ara el clima o les raons del col·lapse del sistema econòmic però poc a poc el llibre es centra en els periples que viu la família Joad. La novel·la acaba amb una escena que resumeix perfectament la desesperació de l'època; és una de les escenes que més m'han impactat d'un llibre. Amb Las uvas de la ira, Steinbeck aconsegueix immortalitzar un dels episodis més funestos dels EEUU en poc menys de 700 pàgines. És dels millors llibres que he llegit mai, el qualifico d'obra mestra.

Atreveix-te a pensar!

La sempre recorrent frase "la vida són etapes" té un gran contingut de veritat. Una de les raons principals perquè el blog estigués parat durant aquests últims anys ha estat que no he sapigut trobar el temps per llegir narrativa. Darrerament estic recobrant l'interés per la lectura i m'he llegit uns quants llibres, així que sembla una bona oportunitat per tornar a escriure en aquest blog. La difusió que té aquesta pàgina és més aviat pobre però resulta molt estimulant obligar-nos a seure per resumir, valorar i comentar una lectura. Ens porta a un exercici crític que enriqueix encara més el llibre i, com dèiem amb l'Albert fa unes setmanes, en tornar a llegir els comentaris, recuperem part d'aquelles sensacions alhora que ens fa adonar de com aquestes depenien no només del llibre sinó del moment que vivíem quan el vam llegir.
 
El primer llibre que he decidit comentar és 'Atreveix-te a pensar' de Josep Maria Terricabras. Aquest és el llibre que em va regalar la meva mare quan vaig començar a la Universitat i que, si mal no recordo, em vaig llegir per primera vegada fa uns 20 anys. El filòsof de Calella escriu un llibre d'assaig per aprendre a pensar. El llibre no requereix cap coneixement de filosofia previ però al llarg de quasi dues-centes pàgines, Terricabras introdueix petites pincellades de filòsofs clàssics, com Aristòtil, Plató, Sant Agustí, Descartes, Kant, Popper o Wittgenstein. Terricabras desplega un arsenal d'arguments i examples per tal de mostrar-li al lector la complexitat pel pensament crític i el posa en alerta davant dels seus enemics. És una lectura que a estones requereix pausa, doncs hi ha capítols que conviden a una reflexió personal que és part inherent del llibre. He de reconèixer que no tots els capítols m'han aportat el mateix i, per això, algun capítol sí ha estat ben ràpid de llegir. El fil conductor que segueix l'autor el porta a deixar clares certes postures que el lector pot acceptar sense necessitat de tanta retòrica, però de ben segur, això depèn cada persona. He trobat especialment il·luminadora la distinció que fa entre explicacions causals i explicacions raonades. Essent jo una persona de ciències, m'he adonat com tendeixo sovint a buscar explicacions lògiques i, més sovint del que hauria, a menystenir els raonaments imprecisos. Terricabras convenç del valor dels raonaments imprecisos o els conceptes vagues i com, aquests, són essencials en la vida quotidiana i en l'estudi de les ciències socials. Les ciències físiques tradicionalment s'han basat en explicacions causals i raonaments lògics i, per exemple, les disciplines matemàtiques que estudien les aproximacions o les probabilitats com algunes àrees del càlcul numèric o l'estadística són molt més modernes que no pas l'àlgebra o la geometria. Un capítol que mereix una menció especial és el que tracta sobre la moralitat. M'ha agradat la part en la que mostra la contradicció de les postures relativistes (el típic, "totes les opinions són bones") i la necessitat de rebutjar les preposicions absolutes. Finalment vull assenyalar el caràcter atemporal del llibre, la primera edició del qual és de 1998. Moltes de les reflexions que s'hi fan són perfectament aplicables al moment polític intens que viu el país on, per desencant de molts de nosaltres, la reflexió i el pensament crític són arraconats en favor de postures inamovibles. Ens cal més pensament rigorós a tots plegats.

PS/ M'he oblidat de puntuar-lo. Esssent un llibre d'assaig és impossible comparar-lo amb la resta de llibres de narrativa. El puntuo com a 'correcte': definitivament aconsegueix el propòsit de l'autor però potser no és de les obres més entretingudes que he llegit.