La revolución emocional

Aquest llibre és un regal de Nadal que em va crear un cert excepticisme inicial perquè no m’agraden els llibres d’autoajuda i aquest, amb aquest títol, tenia tots els números per ser-ho. La persona que me’l va regalar és conscient d’aquest fet i va encertar, doncs no es tracta d’un llibre d’autoajuda. Més aviat és un llibre de com entendre i gestionar les emocions que es donen en els grups humans de treball. Sobretot a la feina. Inma Puig ens explica certs conceptes psicològics a partir d’experiències que ha viscut l’autora com a psicòloga en equips d’alt nivell com pot ser el Celler de Can Roca o el Barça, o bé experiències que li han relatat. El llibre es límita a això, una sèries d’anècdotes i històries que intenten educar a partir del missatge que se n’extreu. Els punts forts són que es fa molt amè de llegir i evita una aproximació dogmàtica. El punt més feble és que el trobo fluix de contingut, esperava més d’un llibre que pretén ensenyar-nos a gestionar les emocions pròpies i alienes. No sóc capaç de dibuixar clarament la ‘revolució emocional’ que se’ns ven a la portada del llibre. Al principi del llibre trobo que cau en l’argumentum ad verecundiam, abusant de recordar-nos que ha treballat a Can Barça o al Celler, el que és molt encomiable però no li dóna més credibilitat als seus arguments. No esperava que el llibre fos un manual de referència per gestionar equips de gent, però sí que n’esperava més. M’ha recordat un de tants milers de llibres que escriu gent famosa i decoren a desenes les parades de Sant Jordi. La gran majoria no val un borrall, i aquest llibre és només una mica millor que la majoria... Li poso un suficient.

Crimen y Castigo

 Crimen y castigo és sovint categoritzada com la primera obra magistral de Fiodor Dostoievski i, de moment, la única obra que he llegit de l’autor. Es tracta d’una novel·la amb un gran contingut psicològic que aconsegueix posar-te dins de la pell del protagonista. A estones sembla preparada per fer-ne una obra de teatre, doncs la novel·la està plena de diàlegs genials entre els protagonistes i pseudo-diàlegs fantàstics — com els de l’inquisitiu Porfirio Petrovich. Tot i això, una obra de teatre necessitaria una veu en off que t’expliqui els pensaments dels protagonistes. Apart del thriller psicòlogic que proposa, la novel·la serveix com a introducció al context social (i una mica al polític) de la Rússia del segle XIX. Precisament això últim cal tenir-ho molt en compte de cares a entendre algunes reaccions dels protagonistes, que actuen diferent de com farien en una altra societat. Tinc la sensació que amb el pas del temps l’obra no ha perdut la profunditat psicològica dels personatges. És molt destacable com descriu la profunda depressió i desesperació en la que cau el personatge principal, Raskólnikov, després de decidir cometre un crim. Et condueix magistralment per tot el procés que passen tant Raskólnikov com altres personatges que l’envolten. Dostoievski aconsegueix que el lector visqui en primera persona alguns dels dilemes morals que afronten els protagonistes de Crimen y Castigo. A diferència d’altres novel·les, hi ha força personatges que estan molt ben treballats, com ara Razumikin, Sonia Semenovna, o Svidrigailov. És un clàssic que cal llegir i que, després de pensar-ho força, crec que mereix el qualificatiu d’obra mestra.

Escriptors frustrats i escriptors valents

Vaig a explicar un secret: Sempre he volgut escriure un llibre.

Porto 10 anys pensant en el tema: Un llibre que parlés del món real, però amb tocs de fantasia. Pensava utilitzar coses de la meva feina (sempre va bé tenir una feina rica d'anècdotes com és la medicina). Tinc l'esquema del llibre en ment, els capítols, els punts més clau de la història... de fet el 2011 vaig arribar a escriure'n la introducció i 2 capítols... Els tinc en word, al mateix ordinador on escric aquestes paraules. No he passat mai d'aqui.
Va arribar la família, la peresa... i sobretot, la vergonya. I és que he descobert que per escriure has de ser molt valent. Has de treballar molts mesos per quelcom que potser no val res, has d'afrontar la crítica (seré prou bo?) o vigilar que tota la història quadri si no vols que surti un nyap (i sinó que li diguin a GRR Martin, que segons tinc entès, la gran raó per la qual no acaba SOIAF és que l'havia cagada i no sap com arreglar-ho perquè quadri)
Em vaig acabar enganyant a mi mateix dient-me que no tenia temps amb la família i la feina, que segurament no seria prou bo. De moment, no m'hi he tornat a posar. Mai se sap.

El cas és que el 2013 em va caure a les mans un llibre que em va entrar per una portada excel·lent: Bioko de Marc Pastor. És un llibre sobre un home anomenat Moisès Corvo que arriba a l'illa de Bioko a l'Àfrica a finals de segle XIX on hi investigarà uns crims bastant "gores". Si tot això ho amenitzem amb una illa desconeguda per l'home blanc + elements fantàstics... El llibre em va encantar.

Un cop llegit el llibre, em va picar la curiositat saber sobre l'autor... i resulta que és un home de 41 anys que treballa a la científica dels Mossos d'Esquadra a Barcelona i aquesta era la seva 4a novel·la! Una edat molt semblant a la meva, una feina molt diferent a la meva, però igual de compromesa i interessant. A sobre ara també té un fill! M'he trobat amb un autor de scifi català que ha tingut la valentia que jo no he tingut.
Marc Pastor s'ha convertit en algú a qui admirar, i per això he fet una cosa que no he fet amb cap altre autor fins ara: M'he llegit totes les seves novel·les. Anem a parlar d'elles:

1- Montecristo (2007) La seva primera novel·la és una aventura d'uns presos catalans que s'escapen d'un camp de concentració nazi. Una mescla de La gran evasión + Indiana Jones. M'ho vaig passar d'allò més bé, però es nota que és la seva primera novel·la. Notable
2- La mala dona (2008) Una novel·la negra a la Barcelona de principis de segle. L'assassina és una dona que va existir a la que anomenaven "la vampira del Raval". Està considerat el seu millor llibre. Hi ha un parell d'escenes memorables, certament es nota un gran pas qualitatiu, però no sé perquè no em va enganxar especialment. Crec que és més culpa meva que del llibre: No estava en un bon moment personal. Notable.
3- L'any de la plaga (2010) Història del present amb un protagonista molt molt friki, Barcelona de fons, calor d'agost, eucaliptus i alienígenes lladres de cossos. Un còctel explosiu molt divertit del qual n'han fet una pel·lícula aquest any. Notable
4- Bioko (2013) ja comentada. Excel·lent
5- Farishta (2017) Per mi la millor novel·la que té. Una dona va a treballar a unes illes perdudes i paradisíaques enmig del pacífic als anys 90. És un llibre amb tocs de "Lost" i amb força ciència ficció al final. M'agrada per la valentia de la proposta, és molt fàcil que la història no quadri però ell s'hi atreveix i la clava. Excel·lent.

El millor d'aquest autor però no és cap novel·la en particular, sinó el tot general: L'anomenat Corvovers. Tots els seus llibres estan relacionats els uns amb els altres. Quasibé sempre hi ha algú de la família Corvo entre els personatges, empreses que passen d'una història a una altra, secundaris... Quan ja n'has llegit dos, al tercer llibre a part de llegir una història interessant hi ha l'incentiu de buscar les referències als altres llibres. Són com petits regals pels lectors fidels.

I doncs, perquè trec aquest tema ara? Tant sols vull posar en context la meva pròxima ressenya: Marc Pastor ha tret un nou llibre. Ja l'he acabat. Quan trobi un moment en parlaré.

Sàpiens

Sàpiens va ser el regal que la Verònica em va fer el passat Sant Jordi. N’havia sentit parlar però no n’havia llegit cap crítica, vaig confiar en una temàtica atractiva (la història de la nostra civilització) i el fet que fos un best-seller (més de 15 milions de còpies venudes). No m’ha decepcionat gens. El llibre és tot el que promet i una de les lectures més amenes que he llegit aquest any. És òbviament un assaig però escrit de manera molt didàtica i agradable, el que permet passar pàgines a una velocitat vertiginosa. Volia llegir-lo en català (coses de comprar el dia de la diada...) i la traducció m’ha semblat bona, llevat d’un parell d’errates està ben adaptat. El millor del llibre és l’anàlisi força objectiva de les claus que ens han portat dels primers caçadors-recol·lectors a l’homo sàpiens de l’actualitat. Tot i que pugui semblar el contrari, no es tracta pas d’un intent de síntesi de la història de la humanitat. Més aviat, Yuval Noah Harari es serveix de la història per posar exemples que il·lustren la seva anàlisi dels moments cabdals de la civilització humana. Cada pàgina del llibre convida a pensar i reflexionar, sobre la religió, la societat, les relacions humanes, la vida, etc. Enganxa el lector amb el seu llenguatge extremadament planer i a través dels esmentats episodis històrics, que permeten explicar per què hem acabat essent com som. Per això, com a llibre de divulgació, el catalogaria d’excel·lent o fins i tot d’obra mestra. Ara bé, això és també el seu defecte. Trobo que ens ho presenta tot molt preparat i mastegat, deixant-li poc marge al lector per a la interpretació; fins i tot quan ofereix més d’un escenari plausible, encamina molt descaradament al lector a la interpretació que ell creu més factible. Això no li resta ni un api d’interès al llibre, que recomano moltíssim com a lectura a tothom qui vulgui tenir una visió global del món en què vivim però, sobretot, com hi hem arribat. Li poso una puntuació d’excel·lent. La segona part de Sàpiens, “Homo Deus” ja ocupa les prestatgeries del meu pis, esperant a veure quina interpretació fa Harari del futur que ens depara. 

Nietzsche para principiantes

La col·lecció “... para principiantes” de l’editorial longseller, especialitzada en l’educació, tracta una infinitat de temes (matemàtiques, física, química, filosofia, història, etc.) amb un format de còmic desenfadat que serveix com a introducció ràpida a una temàtica. N’he llegit varis, la majoria en anglès (“Introduction to ...”) i, en general, m’han agradat bastant. El llibre que avui comento ha estat una de les decepcions més grans que he tingut. L’edició no és de prou qualitat i les imatges són bastant dolentes. En tot cas, el més preocupant és que sense l’ajuda de fonts externes és impossible seguir tot el que s’hi diu. Llegint-lo, he après sobre Nietzsche, però sempre a base de consultar alguns fets i frases ambigües a internet. Li dono una puntuació de insuficient, definitivament no el recomanaria com a introducció a l’autor alemany tot i que no tinc, avui per avui, millors alternatives que suggerir.

                             

Caín

"La historia de los hombres es la historia de sus desencuentros con dios, ni él nos entiende a nosotros ni nosotros le entendemos a él". 

Em vaig acabar 'To kill a mocking bird' estant a Quito i necessitava quelcom per llegir. En un mercat de segona mà vaig veure força llibres de Saramago i, d'entre els que em van recomanar, vaig optar per un de petit (no tenia espai a la motxilla); em vaig enduir Caín. Ha estat una lectura ràpida i amena, entretinguda però molt distant de la genialitat d'altres llibres del mateix l'autor. Caín ofereix una revisió d'alguns dels temes principals del gènesi, passats pel ribot del sarcasme. Hi ha qui diria que Saramago merament en fa un anàlisi racional però, a estones, s'hi recrea, aconseguint arrancar-te una rialla. El primogènit d'Adam i Eva és el vehicle que utilitza per saltar de manera bastant gratuïta entre els diferents passatges de l'antic testament, examinant, entre d'altres, el jardí de l'Edèn, la torre de Babel, Job, o el diluvi universal. Caín pot ofendre a integristes cristians. És un llibre recomanable per algú que busqui passar una estona entretinguda revisant la inversemblança d'alguns fets bíblics. Qualifico el llibre de correcte.

La tierra fragmentada de N.K Jemisin

"Empecemos por el fin del mundo. ¿Por qué no? Superémoslo y pasemos a cosas más interesantes"

Tinc especial predilecció pels grans inicis de novel·les (ja he dit en alguna ocasió que tinc pendent fer un post parlant-ne). Aquesta trilogia comença amb aquesta cita. Per tant des del meu punt de vista, comença apuntant ben alt.

A sobre, la trilogia ve avalada per guanyar el premi Hugo a cada una de les 3 novel·les de la trilogia + premi Nebula a l’últim volum (i finalista Nebula als altres 2). Mai una trilogia havia aconseguit acaparar tants premis de fantasia-Scifi. L’havia de llegir, no m’hi podia resistir.

De què va: En un món on els terratrèmols i els moviments geològics són el pa de cada dia, hi ha persones que tenen la capacitat de modificar la geologia del seu voltant evitant o provocant terratrèmols, d’aquestes persones se’n diuen Orogens. La novel·la t’explica aquest món des de 3 punts de vista femenins, tots tres orogens, ensenyant el món on viuen (que la primera frase ja et diu que s’acaba...). Un món imperfecte on els orogens són pàries de la societat que tothom els té por, i es malviu patint que en qualsevol moment hi hagi un desastre geològic (volcans apareguts del no-res, tsunamis, falles immenses de nova aparició...)

Entenc perquè ha guanyat tants premis: L’escriptora és excel·lent, cada frase és un regal. A part tracta en un món imaginari 2 grans temes de la societat actual: El racisme i el feminisme. Integra uns personatges molt ben definits en un món molt ric, en què té el seu propi vocabulari (al final del llibre hi ha un glosari perquè entenguis què volen dir paraules com “sesapinar” “abasto”, “acervista” o “soplocinéreo”). Et fa sentir a flor de pell els sentiments de les protagonistes, persones amb els seus defectes que les acabes estimant i fent teves. De fet si el primer llibre s’acabés, segurament el donaria d’obra mestra.

El defecte però ve amb el segon volum. La prosa seguia essent boníssima, els conflictes “racials” molt interessants, però ja no era una història nova. El llibre costava d'empassar. Per mi, el punt més crític va ser el sistema de “màgies”. Cada cop es complicava més, em perdia i se’m feia avorrit tanta explicació de com aprenien les protagonistes a fer coses geològiques diferents.

El tercer llibre segueix l’estelada del segon però amb una gran diferència: La història s’acaba. La primera mitja part del llibre em va passar el mateix que en el segon llibre, però la trilogia té un bon final. Molt treballat i sense fisures.

Per molt bon final que tingui, no és un clàssic com “Los Miserables” (veure el meu comentari al post anterior de l’Eduard), on a l'acabar li perdones totes les penúries que t’ha fet passar el llibre per disfrutar d’un final magestuòs. Per tant el deixarem amb un Notable